Qüestions de responsabilitat

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 22.3.2013, publicada el dia 22.3.2013)

Acabo d’arribar d’un viatge a Roma i m’ha semblat interessant comentar un parell de coses que m’han cridat l’atenció.

La primera, és que a l’hotel on estava hostatjat fent zàping a la televisió vaig poder veure tres cadenes internacionals de la “nostra” TVE, una de la TV d’Euskadi i una altra de la TV Sud. Evidentment tots els programes eren prescindibles.

Havia entès que el govern espanyol havia imposat mesures d’austeritat sobre totes les televisions supèrflues, mentrestant té la barra de mantenir tres canals internacionals. No saben res de predicar amb l’exemple? Si no és la TV3 ja no cal prendre mesures?

La segona qüestió és que vaig arribar a l’aeroport de Barcelona, on després d’una hora d’espera vam poder recuperar les maletes. Per tant, tots contents.

Aquesta hora d’espera ens va permetre contemplar com pràcticament a totes les cintes d’arribada de maletes, n’hi havia dos o tres abandonades, sense que ningú en tingués cura.

Els responsables suposo que són AENA i, a l’oficina de maletes extraviades hi havia quatre o cinc empleats que tot i no tenint cap client per atendre, no feien res per preservar aquelles maletes. Quin exemple de responsabilitat donen aquestes persones i sobretot aquesta empresa. A més d’haver donat mal servei —el que va originar la pèrdua de l’equipatge— ara, ni se’n preocupaven. Que es fotin! Devien pensar.

Hem de resoldre aquestes petites (o grans) coses a costa de tocar el crostó a tota aquesta gent (TVE, AENA, Govern Espanyol).

Un país de tertulians

No cal insistir més; gràcies als mitjans de comunicació sabem com de malament actuen els polítics i els líders econòmics i financers.

El passat dia 22.2.2013, sense anar més lluny, el programa d’en Cuní a 8TV, ens deia com de malament estava actuant el president de la Generalitat en la convocatòria de la Cimera contra la corrupció; de fet venia a dir que era un il·lús o insinuava alguna cosa pitjor: que no volia fer res per resoldre el tema de la corrupció. Ho deia ell i després se li van afegir els seus tertulians que, tots, estaven d’acord en que no es podien barrejar les coses. No es pot fer una reunió conjunta dels representants dels tres poders per veure d’arribar a una conclusió que canviés l’actual estat de coses. Això —deien— és una tasca dels parlamentaris i ja sabem com són de diligents i com tots viatgen en el mateix vaixell i en la mateixa direcció.

La veritat és que després d’haver sentit a Cuní congratulant-se durant més de 10 minuts pel premi que havia rebut ell i el seu programa de televisió, sentir com desautoritzava el president de la Generalitat per la seva incompetència, feia remoure una mica els budells. Qui és Cuní o els seus tertulians per opinar d’aquesta manera? Quina és la seva autoritat moral? I que consti que Cuní no deixa de ser un referent i un periodista exportable i presentable. Però si aquest home actua així, com hem de valorar el que fan els altres periodistes insidiosos, mentiders i petulants?

Sóc conscient que pertànyer al grup Godó té algunes servituds, però cal mostrar-les tan clarament?

Alguna vegada veig el programa de la Sexta, al Rojo vivo, on es comenten totes les desgràcies que ens passen dia a dia i que s’incrementen amb l’actuació del govern central, on s’han reunit una pandilla d’incompetents i corruptes com mai s’havia vist fins ara.

Els tertulians, naturalment, són tots periodistes, i fa pocs dies s’escandalitzaven perquè en un lliurament de premis de cinema, els artistes i els directors de cinema, s’havien permès expressions crítiques contra l’actuació del govern i dels seus ministres, tot i que el que semblava els havia ofès més profundament era que opinessin sobre qüestions que no eren de la seva competència, se’ls estaven menjant el terreny.

Un periodista d’ El Mundo, deia que el que ell esperava dels artistes subvencionats amb els diners de tots, era una actitud diferent i que se cenyissin a parlar de cinema. S’hi va ajuntar aquell pobre home que es director de La Razón. Cap d’ells va dir que la premsa també estava subvencionada i, mentre desautoritzen els actors a parlar de benestar i política, ells s’atribuïen la facultat de poder parlar de tot, del que entenen (poca cosa) i del que no entenen (gairebé tot).

El pobre director de La Razón, va argumentar que els actors, sense estudis i sense cultura (!) havien de parlar del seu tema i deixar de criticar el Govern. S’oblidava aquell home que avui els artistes solen tenir més formació acadèmica i cultura que no pas molts periodistes.

Però no són només els dos periodistes esmentats els que pensen d’aquesta manera. En les ràdios i les televisions trobem tot tipus de tertúlies sobre temes d’actualitat, i qui millor que els periodistes per informar-nos i explicar-nos aquestes notícies. I no diguem ja quan a més de donar-nos la seva excelsa i fonamentada opinió, afegeixen aquella frase: perquè la gent ho entengui, que ja és el súmmum de la ignorància i de la impertinència.

De totes maneres, si això és el que passa a les tertúlies, no caldria que ens preocupéssim. El problema ve quan aquest exemple s’estén a altres actors de la nostra societat. És el cas de la incontinència verbal dels dits banquers (que no ho són, són simplement gestors que per diversos camins s’han situat a la cúpula d’un banc), que massa sovint donen la seva opinió sobre coses que tampoc entenen i els mitjans les reprodueixen.

És el cas dels polítics, que no han sabut veure la diferència entre ser tertulians (que és com actuen la majoria dels polítics) i ser polítics, que són aquells que expliquen quina és la seva estratègia i deixen aquella fórmula tan casposa de “i tu més”.

 

Els senyors de la CEOE

Darrerament el president de la CEOE està parlant pels descosits. Es veu que té un problema d’incontinència verbal, derivat del seu llarg silenci, complaent, quan l’anterior i corrupte president de la CEOE.

Per no carregar els neulers només a Joan Rosell, president de la CEOE, he volgut veure a la seva pàgina web qui més formava part de la junta directiva; m’he trobat en una definició de què és aquesta junta, però amb una absència dels noms dels seus components. Serà que no se’n senten gaire orgullosos? No ho sé, però no puc fer cap comentari sobre ells perquè s’amaguen en un anonimat absolut.

La premsa publica les declaracions de la patronal, en boca de Rosell. El titular, de El País de 6.2.2013 referint-se al cas Bàrcenas, diu: “La patronal considera que el escándalo es “catastrófico” para la imagen de España”. És veritat, és un escàndol catastròfic i em fa sentir molt emprenyat perquè fins ara no em queda més remei que formar part d’això que se’n diu Espanya i, per tant, alguna cosa em toca d’aquesta catàstrofe.

El que m’intriga és per què Rosell està escandalitzat quan ell forma part dels consells de moltes empreses en les que s’han fet pràctiques poc ortodoxes i, sobretot, per què ara s’escandalitza i no abans quan el seu antecessor, un delinqüent de primera fila, va robar, mentir, estafar i no sé quants més delictes. La directiva de la CEOE no coneixien totes aquestes pràctiques? És que realment eren (i són) més rucs que una sola de sabata? És costum callar quan el problema el té a casa?

A rel del cas Bárcenas han sortit una sèrie d'empreses amb pràctiques corruptores, unes empreses amb les que cada dia Rosell s’asseu a taula. Rosell no hauria de ser una mica més sensible a aquesta corrupció, que té tan a prop i coneix tan bé?

No fa gaires dies, a la Catalunya ràdio, Rosell feia un discurs d’ètica. Deia que en bona part la culpa de tot plegat -la corrupció- és de la societat (!) perquè els pares, quan el fill ha fet alguna trapelleria a l’escola, sembla que el felicitem, o quan els avis (que ja sabem que són dolents perquè estan jubilats) treuen, a través de la seva cartilla de la SS, un medicament pel fill també ens sembla fantàstic.

Fa bé Rosell de parlar d’aquestes coses, més, quan la seva plataforma, la de les grans empreses, és on, com tots sabem, paguen els impostos més reduits, no perquè no tinguin beneficis, sinó perquè fan servir tots els mecanismes, para-legals que estan al seu abast, entre ells el tenir filials en paradisos fiscals, com és el cas de totes les empreses de l’Íbex. Però segons Rosell això no afecta a l'ètica.

Els tècnics d’Hisenda afirmen que el 75% del frau es concentra en les grans empreses, de les que Rosell és l’il·lustre president de la seva patronal.

 Avui, Rosell torna a la càrrega. Ara ens diu que no es creu que hi hagi 6 milions d’aturats i desqualifica a l’INE. Segur que s’ho mereixen, perquè quan ell va als restaurants de cinc forquilles o als consells d’administració que li paguen quatre xavos per la seva col·laboració i consells, no es troba pas amb tanta gent que busqui feina. Pot tenir alguna relació aquest exabrupte de Rosell amb el fet del lamentable resultat de la reforma laboral propiciada per la CEOE i el Govern Popular? Voldria pensar que no, perquè si fos així, a més de rucs, hauriem de qualificar de miserables a aquests directius.

De tot plegat se’m acut només una cosa: ara estem en temps de silenci i temps de contrició. Seria molt més saludable que els senyors de la CEOE, juntament amb molts polítics, deixessin de garlar i fessin una confessió pública de la seva incompetència i dels seus errors (i no parlo dels que hagin fet alguna malifeta).

Potser és demanar molt, però Joan Rosell faria bé quedant-se calladet i deixant de dir bestieses, per més que li garanteixi una primera pàgina a un diari.




 

 

Contra la corrupció

 

Finalment, sembla que ens sortirem. Avui mateix el president Rajoy en la seva roda de premsa ha dit que lluitarà aferrissadament contra aquesta xacra.

Dóna un senyal de transparència. Ens diu —als ciutadans— que penjarà a la web del partit la seva declaració de renda, amb la qual cosa demostrarà que tot el que està a la declaració de renda és diner legal i que ha estat subjecte a les retencions fiscals corresponents. El que no ens dirà la seva declaració és si ha cobrat d’algun altre lloc il·lícit. I no consta en la seva declaració de renda.

Ha negat que les informacions publicades a la premsa que l’afecten a ell i al seu partit, són falses, i ho ha repetit: són falses. I ho ha tornat a dir: són falses. Com Sant Pere, tres vegades... Què bé. Ja podem dormir tranquils.

Que la senyora Mato descobrís amb sorpresa que al seu garatge hi havia un Jaguar que li havia regalat no sé qui al seu marit (per cert, també un polític). No passa res. Que la xarxa Gürtel pagui determinades despeses lligades a l’activitat política com són les festes dels seus nens amb pallassos i amics del PP, que no és exactament el mateix. No passa res. Que anessin de viatge tota la família amb despeses pagades pels mateixos amics de Gürtel. No passa res, a mi m’ho ofereixen tres o quatre vegades cada dia.

Que l’ex-tresorer del PP tingui —comprovats— 22 milions d’euros a Suïssa i els hagi regularitzat en la darrera amnistia fiscal, encara que Montoro ho negui. No passa res. El ciutadans ja sabem que coses com aquestes acostumen a passar.

Que el Sr. Bárcenas porti tota la vida al PP i hagi fet un raconet de 22 milions d’euros (mínim, té més patrimoni a l’Argentina i pisos i xalets com el de Baqueira). Normal. Qui no ha fet un petit racó com aquest en el nostre país de patriotes com a fruit del seu treball.

Que quan a Montoro li pregunten si ha cobrat diners en negre, no digui ni sí ni no (i per tant, hem d’entendre que sí, que ha cobrat en negre). No passa res, als països civilitzats tots els ministres d’hisenda ho fan.

Que se’ls acusi d’haver vulnerat la llei de partits rebent donatius de milers de euros per sobre del que permet la llei. Cap problema. Ja canviarem la llei.

El Sr. Rajoy ha acabat la conferència sense deixar fer cap pregunta als periodistes. Una mostra més de la voluntat de transparència.

Vull creure que, pels mecanismes de la política, el Govern i el PP, cauran. En cas contrari, els ciutadans haurem d’agafar novament la responsabilitat i paralitzar el país i sortir al carrer fins aconseguir fer-los dimitir.

Un govern amb interessos inconfessables

No cal dir que estem en una profunda crisi, i no analitzaré ara els seus orígens. La història ens explica que, sovint, les societats, hem de lluitar amb situacions complexes. També ens explica que quan això passa, calen uns líders excepcionals.

La conjunció astral no ens ha afavorit amb aquests líders excepcionals i tenim els que tenim. Uns pobres individus, plens de tantes ambicions com d’incompetència i misèria moral.

El resultat d’aquesta laissons dangereuse, no és altra que un pacte entre governants i financers, un pacte que ens ha dut a un aprofundiment de la crisi, a un empobriment de les classes mitjanes i humils, i a un enriquiment de les classes poderoses —les mateixes que han provocat la crisi—.

L’acció conjunta del Govern i la CEOE, han aconseguit millorar la productivitat del país

En base a la reducció salarial, el Govern ha aconseguit millorar la productivitat. Al mateix temps ha aconseguit que les desigualtats socials augmentin. El Govern afirma que això és un bon senyal.

Al front d’un banc ja s’hi pot posar —legalment— a un xoriço.

En plena crisi bancària amb nombrosos executius bancaris imputats i condemnats per delictes d’estafa, apropiació, etc. el ministre Guindos proposa una llei per treure ferro a la normativa actual (que ja veiem on ens ha dut) que permetrà, que autèntics xoriços de pota negra, puguin posar-se (o continuar) dirigint un banc (als que el Govern —no els ciutadans— hem regalat bona part dels nostres recursos).

El Govern protegeix els bancs dels impostos sobre dipòsits que pretenen algunes Comunitats

Per protegir els “pobres bancs” —que només han rebut milers de milions d’euros per gratificar-los per la seva nefasta actuació— el Govern ha creat un impost estatal sobre dipòsits, de tarifa 0, a fi que ningú els pugui fer aportar ni un euro per aquest concepte, per compensar el desastre que ells mateixos han provocat.

Els bancs no paguen les despeses comunitàries dels pisos que s’adjudiquen

Els banquers que, d’acord amb unes hipoteques amb clàusules abusives, desnonen habitatges i se’ls adjudiquen, no paguen les despeses de la Comunitat. Ara, gràcies a la Llei Gallardón, les Comunitats tenen encara més difícil pledejar amb uns banquers barruts que posen en funcionament aquestes pràctiques.

La premsa informa que mentre a Espanya els bancs que actuen com els peta, tenen premi, als EUA, se’ls imposen fortes multes per aquestes pràctiques (Una dotzena de bancs, entre ells els Sovereing filial del Santander, han pagat una multa de 6.500 milions d’euros que els ha imposat la Reserva Federal).

El Govern hauria d’explicar —abans de dimitir en bloc— quines són les inconfessables relacions que mantenen amb la banca. I els banquers haurien de saber que tan corrupte és el que para la mà (el Govern), com el que l’unta.

Desitgem que ben aviat es trobin tots junts a la presó.

 

Corrupció galopant

(carta enviada a La Vanguardia el dia 21.1.2013, no publicada)

 

El dia 20 de gener de 2013, el professor Joaquim Muns, a La Vanguardia, parla de la crisi i dels seus errors. Deia, que hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys.

El professor Muns s’ha quedat curt. Sense contradir la seva afirmació, cal complementar-la. No només la classe política, sinó també els líders econòmics (i aquí s’ajunten els grans “empresaris” i els grans “economistes” que, uns han fracassat intel·lectualment —els economistes— i els altres han fracassat com a líders —no com a estafadors o incompetents, activitats en les que han mostrat la seva excel·lència—).

La Sra. De Cospedal diu que no ha suprimit els serveis d’urgència sanitària de la seva Comunitat, quan bona part de la seva població ho desmenteix. Si només fos aquesta mentida no seria preocupant, però el cas és que, dia a dia, la senyora de Cospedal menteix, i també ho fan el president del govern, la vicepresidenta i els seus ministres. I quan això és converteix en un costum i en una pràctica diària, llavors cal que ens preocupem i fem alguna cosa per resoldre-ho.

L’atenció sanitària, contràriament al que pensen la majoria dels polítics, no és gratuïta. La paguem entre tots! El que passa és que aquests polítics que ara retallen, han sigut incapaços d’administrar els recursos escassos. Aquell mantra liberal que cadascú s’espavili, no és vàlid per a la sanitat ni per a l’educació. Ja ens hem espavilat. Ho paguem amb els nostres impostos. Però no podem controlar un Govern que prioritza la despesa en armes —la senyora Chacón va deixar un forat de 40 mil milions d’euros— en perjudici de la despesa social, ni podem controlar un Govern que consumeix el 70% del pressupost en ddespeses inútils, quan la majoria de la despesa útil, està sota la responsabilitat de les Comunitats. Ni hauríem de mantenir en el poder a un Govern, quan el partit que li dóna suport, és el Guiness de la corrupció (i encara s’atreveix a repartir moralina!).

I una breu referència al cas Bárcenas. Si Rajoy i Cospedal van tallar en el seu dia aquestes pràctiques, vol dir que en van tenir coneixement, i el deure d’un ciutadà honorable és denunciar un delicte quan es coneix. Per què no ho va fer el Sr. Rajoy o la Sra. Cospedal?

Ara, hem d’esperar que s’aclareixin moltes actuacions, no només del Govern, sinó també de les empreses corruptes que van “donar” uns diners a canvi de tenir unes prebendes. Els presidents d’aquestes companyies haurien d’anar a la presó, on han de trobar-se amb els seus antics interlocutors, per continuar amb les converses i els negocis interromputs.

Batman

Quan els herois deixen les armes per perseguir el mal

A principis dels anys 40 apareix el super-heroi Batman i el seu editor, poc temps després, afirmava que Batman no tornaria a enfrontar-se amb els dolents amb una arma a la ma. En el transcurs del temps els seus creadors van anar canviant el seu aspecte físic i personalitat a fi de mantenir el ritme de vendes. La veritat és que no sóc prou coneixedor del personatge ni estic al corrent de les seves darreres aventures, però si em sembla interessant que aquest super heroi deixi en pau les armes de foc a la Ciutat Gòtica on exercia la seva missió en la lluita contra el mal, cosa que no va succeir a la ciutat d’Aurora on, en l’estrena de la pel·lícula "The Dark Knight Rises", hi va haver una carnisseria entremig d’un raig de tirs espantós. Però a Aurora no en van tenir prou amb aqueta carnisseria. El 12 de gener passat, novament, un altre individu a la mateixa localitat, va assassinar tres ciutadans i després va ser abatut per un policia.

La lluita contra el mal

Malauradament avui no hi ha herois que lluitin contra el mal a pit descobert. El que més tenim, són psicòpates dogmàtics que volen preservar la seva única visió del món. Un exemple és la darrera pel·lícula -Els Miserables-, basada el l’obra de Víctor Hugo, on Javert, l’inspector de policia, lluita amb tot el coratge i convenciment per fer que es compleixin les lleis, sense ni tan sols pensar si les lleis tenen alguna relació amb la justícia en el seu sentit ètic i moral.

Michael Moore, l’autor del film Bowling for Columbine (2002), explica en un article recent que, des que Caín se li’n va anar l’olla i matà Abel, sempre hi ha hagut persones que, per una raó o una altra, perden el senderi per cometre actes atroços de violència.

La historia n’és plena d’exemples. Al segle I aC, l'emperador romà Tiberi es complaïa a llançar les seves víctimes des d'un penya-segat a l'illa de Capri a la Mediterrània. Herodes amb el degollament de tots els nens de menys de dos anys, va marcar la seva fita personal. A l'edat mitjana, Gilles de Rais, un cavaller francès aliat de Joana d'Arc, en un estat suposadament de bogeria (o potser era dolent de solemnitat), va acabar assassinant i torturant a centenars de nens. Unes dècades més tard, Vlad l'Empalador, que va inspirar el personatge de Dràcula, va assassinar nombrosos habitants de Transilvània amb els procediments més horribles. En l'actualitat (o sempre ha estat així?), els psicòpates assassins proliferen a tot el món, independentment de quina sigui la legislació sobre armes de foc. El supremacista blanc, estúpid i malvat, Breivik, a Noruega; el carnisser escola a Dunblane, a Escòcia; l'assassí de l'Ecole Polytechnique de Mont-real; l'autor de la massacre a Erfurt, a Alemanya... una llista interminable. El de divendres 3 agost passat a Aurora, Colorado i novament el 12 de gener a la mateixa ciutat, o el 14 de desembre del 2012, a Newton, Conneticut i, malauradament, continuarà...

El món d’avui

Les armes i les matances sempre han estat una bogeria, però hi ha una diferència entre els EUA i la resta del món. Als EUA hi ha dos dies “Aurora”, 365 dies de l’any, el que suposa que, almenys 24 nord-americans morin cada dia (entre 8000 i 9000 a l'any) en mans de pertorbats i malvats pistolers equipats amb armes de foc.

Tot i que no ho vulguin reconèixer aquests crims es duen a terme emparant-se en la Constitució i, la proliferació i descontrol de les armes de foc, hi tenen alguna cosa a veure. Els americans creuen que des de la fundació del seu país (ara fa poc més de 200 anys), per consignes que emanen d’algun Déu, tenen dret a l’ús de les armes, tantes com vulguin, sense restricció. L’argument és que no són les armes que maten els homes, són els homes que maten els homes. La qual cosa és certa, però també és cert que aquesta bogeria de les armes als EUA és una cosa realment espantosa. Desconeixen un dels principis de la Unesco:  La cultura de la pau, i la necessitat d’estendre-la mitjançant l’educació, el diàleg i la cooperació.

Als EUA hi han 300 milions d’armes de foc en mans privades  (una per càpita), moltes d’elles pràcticament armes de guerra, de repetició, capaces d’engegar 100 trets sense haver de reposar el carregador. Té això alguna relació amb l’autodefensa?

Cadascuna de les massacres d’innocents sembla aconseguir cotes cada vegada més altes en l’atrocitat i en la maldat. Matances en una escola secundària, en un campus universitari, en un cinema on estrenaven la darrera pel·lícula de Batman; en un, meeting per escoltar a la seva congressista; en un centre comercial d’Oregon; i en una escola primària matant nens que tenien entre 5 i 10 anys.

L’exemple d’Amèrica

Davant l’escàndol que ha ocasionat la darrera matança, els republicans dels EUA han reaccionat, i els estats d’Uthah i Oregon han decidit armar els mestres i les mestres, que ja estan fent practiques de tir. O sigui que, problema resolt.

Dels estúpids assassins no en vull saber res. No mereixen el més petit record. El que si hauríem de gravar en la nostra memòria és: quins eren els somnis de tots aquells nens assassinats? com es deien? què volien ser quan fossin grans? gaudien jugant a pilota o els agradava dibuixar? quina era la seva veu i quines eren les seves paraules per definir el món en que havien aterrat? per què han tingut una vida tan curta? Podem continuar fent veure que això són danys col·laterals de la modernitat?

La resta del món, és millor?

Pot semblar que estic estigmatitzant els americans com a poble obsedit per les armes, cosa que, en aquesta faceta, és certa. Però no com a conjunt de ciutadans que, ben segur, en molts altres aspectes els americans continuen i poden continuar donant-nos lliçons de comportament, de democràcia i de moltes altres coses.

I tornant a les armes en mans de civils: costarà molt que els nostres líders polítics i econòmics s’impliquin en un tema com aquest. Usualment el que saben dir aquests líders, és que avui molta gent pateix i que cal fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, i quan acaben de dir això, tornen als seus negocis particulars, bé sigui l’enriquiment personal, bé sigui pel manteniment del poder, per poc ètics que siguin unes actuacions i altres. Espanya és un gran exemple d’aquest cinisme dels dirigents. I també tenim a casa nostra pares que ensinistren els seus fills en l’ús d’armes de foc, per més que algunes vegades se’ls escapi un tret al peu.

Però, és el problema de les armes en mans de civils el més rellevant que tenim a la nostra societat? Crec que no. Alguns podran dir que els genocidis d’alguns governants i països (com per exemple Síria, Irak, i molts països de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà), són molt més esgarrifosos i significatius que aquests afusellaments massius a Occident. És cert, però aquestes massacres d’innocents són significatives pel que representen les armes i el seu descontrol generalitzat, quin únic objectiu és el benefici dels lobis armamentistes. No voler reconèixer aquest fet és fomentar una societat violenta i insolidària.