Un país de tertulians

No cal insistir més; gràcies als mitjans de comunicació sabem com de malament actuen els polítics i els líders econòmics i financers.

El passat dia 22.2.2013, sense anar més lluny, el programa d’en Cuní a 8TV, ens deia com de malament estava actuant el president de la Generalitat en la convocatòria de la Cimera contra la corrupció; de fet venia a dir que era un il·lús o insinuava alguna cosa pitjor: que no volia fer res per resoldre el tema de la corrupció. Ho deia ell i després se li van afegir els seus tertulians que, tots, estaven d’acord en que no es podien barrejar les coses. No es pot fer una reunió conjunta dels representants dels tres poders per veure d’arribar a una conclusió que canviés l’actual estat de coses. Això —deien— és una tasca dels parlamentaris i ja sabem com són de diligents i com tots viatgen en el mateix vaixell i en la mateixa direcció.

La veritat és que després d’haver sentit a Cuní congratulant-se durant més de 10 minuts pel premi que havia rebut ell i el seu programa de televisió, sentir com desautoritzava el president de la Generalitat per la seva incompetència, feia remoure una mica els budells. Qui és Cuní o els seus tertulians per opinar d’aquesta manera? Quina és la seva autoritat moral? I que consti que Cuní no deixa de ser un referent i un periodista exportable i presentable. Però si aquest home actua així, com hem de valorar el que fan els altres periodistes insidiosos, mentiders i petulants?

Sóc conscient que pertànyer al grup Godó té algunes servituds, però cal mostrar-les tan clarament?

Alguna vegada veig el programa de la Sexta, al Rojo vivo, on es comenten totes les desgràcies que ens passen dia a dia i que s’incrementen amb l’actuació del govern central, on s’han reunit una pandilla d’incompetents i corruptes com mai s’havia vist fins ara.

Els tertulians, naturalment, són tots periodistes, i fa pocs dies s’escandalitzaven perquè en un lliurament de premis de cinema, els artistes i els directors de cinema, s’havien permès expressions crítiques contra l’actuació del govern i dels seus ministres, tot i que el que semblava els havia ofès més profundament era que opinessin sobre qüestions que no eren de la seva competència, se’ls estaven menjant el terreny.

Un periodista d’ El Mundo, deia que el que ell esperava dels artistes subvencionats amb els diners de tots, era una actitud diferent i que se cenyissin a parlar de cinema. S’hi va ajuntar aquell pobre home que es director de La Razón. Cap d’ells va dir que la premsa també estava subvencionada i, mentre desautoritzen els actors a parlar de benestar i política, ells s’atribuïen la facultat de poder parlar de tot, del que entenen (poca cosa) i del que no entenen (gairebé tot).

El pobre director de La Razón, va argumentar que els actors, sense estudis i sense cultura (!) havien de parlar del seu tema i deixar de criticar el Govern. S’oblidava aquell home que avui els artistes solen tenir més formació acadèmica i cultura que no pas molts periodistes.

Però no són només els dos periodistes esmentats els que pensen d’aquesta manera. En les ràdios i les televisions trobem tot tipus de tertúlies sobre temes d’actualitat, i qui millor que els periodistes per informar-nos i explicar-nos aquestes notícies. I no diguem ja quan a més de donar-nos la seva excelsa i fonamentada opinió, afegeixen aquella frase: perquè la gent ho entengui, que ja és el súmmum de la ignorància i de la impertinència.

De totes maneres, si això és el que passa a les tertúlies, no caldria que ens preocupéssim. El problema ve quan aquest exemple s’estén a altres actors de la nostra societat. És el cas de la incontinència verbal dels dits banquers (que no ho són, són simplement gestors que per diversos camins s’han situat a la cúpula d’un banc), que massa sovint donen la seva opinió sobre coses que tampoc entenen i els mitjans les reprodueixen.

És el cas dels polítics, que no han sabut veure la diferència entre ser tertulians (que és com actuen la majoria dels polítics) i ser polítics, que són aquells que expliquen quina és la seva estratègia i deixen aquella fórmula tan casposa de “i tu més”.