El rei vol saber coses de la crisi

 

Per saber coses de la crisi s’ha d’anar al fons de la qüestió, i que millor que tenir una xerradeta amb els empresaris que són la créme de la créme del nostre país.

Així doncs el rei ha convocat els grans empresaris, els que en bona part han provocat aquesta crisi, els que han finançat per damunt de les seves possibilitats, els que s’han endeutat de forma descontrolada (el 50% del deute de totes les empreses es concentra en les empreses de l’Íbex), perquè ben segur que aquests homes sabran moltes coses de com s’ha gestat la crisi. La solució, segons un d'aquests il·lustres ciutadans, és que cal que tots els demés treballin més. Però no diuen com s'ha de fer, perquè ells, mentre, han estat suprimint llocs de treball. Sembla ser que aquests il·lustres ciutadans no han entés que el problema és l'atur i no les ganes de treballar.

Cap d’aquests pocs ciutadans que s’han reunit amb el rei perceben (s’ho guanyen amb el suor del seu front) menys de 3,4,5 i fins i tot 10 milions d’euros, amb un ascens vertiginós dels seus ingressos a mesura que la crisi s’anat aprofundint i a la mateixa velocitat que les accions de les “seves” empreses anaven perdent valor.

Qui millor doncs que aquests homes per solucionar la crisis? Ara ja estic tranquil, el nostre rei es preocupa per la crisi i va al lloc adequat.

 

Gairebé de forma simultània hem vist l’escena del rei, el nostre rei, fotent una bronca al seu xofer perquè no el deixava en el lloc exacte que ell havia pensat i que li hauria evitat donar dos passos més, cosa molt costosa desprès de la crisi de la cacera d’elefants.

No em preocupa gaire, perquè ja veureu que dintre poc sortirà a la tele per dir-nos que s’ha equivocat, que no ho tornarà afer. És el nostre rei!



 

Finalment ho han aconseguit!

Que les Comunitats autònomes es barallin entre elles

El rescat que ha demanat Catalunya ha encès totes les alarmes, 5.000 milions d’euros. Amanit adequadament pel Govern Central i pels seus ministres més carpetovetonics, els presidentes d’algunes Comunitats han començat a protestar que Catalunya demani el rescat i ho faci de forma barroera. Voldrien veure els catalans arrossegant-se per terra i llepant les mans de la resta dels ciutadans espanyols donant-los-hi les gràcies.

Els mitjans s’hi abonen i reprodueixen les paraules del portaveu del Govern català quan diu que el rescat es fa amb els nostres diners i, per tant, els diners han de venir sense condicions. Finalment sembla que el Govern català ha baixat del burro i diu que segurament hi hauran d’haver més retallades.

També hi ha qui assenyala que el posicionament del Govern Català demanant el pacte fiscal i la independència, és un oxímor. I crec que tenen raó. El pacte fiscal està dins de l’estat espanyol, correspon a voler mantenir-se dintre d’aquest estat, mentre que recolzar l’independentisme va en la direcció contrària, en la direcció que ja no és suportable mantenir-se dins un estat que t’insulta, que et maltracta i que s’aprofita de tu.

El discurs del Govern Central (que ara s’ha traslladat a la resta de Comunitats Autònomes), és que el que cal ara és que tots remem per salvar-nos, i mentre diuen això no volen ni sentir a parlar d’unes suposades injustícies.

La primera d’elles afecta a totes les Comunitats autònomes, que quan la UE va dir que admetia un dèficit per aquest any del 5,3%, el repartiment fet pel Govern Central va ser de mantenir les Comunitats a pa i aigua (el mateix nivell de l’ 1,5%), mentre ells es segueixen fotent el caviar i el xampany. Algunes Comunitats tenen sota la seva responsabilitat tot el que afecta a l’estat del benestar (l’educació i la sanitat), mentre que el Govern Central té sota la seva responsabilitat, l’himne, la bandera, els cotxes oficials i la representació, perquè segueix mantenint ministres sense competències al mateix temps que denuncia duplicitat de competències.

Anem a pams. Què dirien tots aquests presidents autonòmics a les qüestions següents:

Si vostè aporta 10 en cash i en rep 6 en “serveis” , estaria satisfet amb el repartiment?

Si vostè tingués unes magnífiques autopistes de pagament (en exclusiva, perquè pràcticament es concentres totes de de pagament a Catalunya) i a la resta de l’estat fossin gratuïtes, estaria content?

Si els impostos d’aquestes autopistes (generades en un 90% pels ciutadans catalans) anessin directament a Madrid (Govern Central) per pagar els dèficits estructurals de les altres Comunitats, com ho veuria?

Si desprès de la redistribució efectuada pel Govern Central s’adonés que la seva Comunitat perd llocs en el rànquing, fins i tot sent superada per altres Comunitats que abans de la repartidora estaven per sota, li agradaria?

Si veiés que els ciutadans d’altres comunitats reben serveis més complerts (o hi destinen més diners) com els diners per càpita per ensenyament per sanitat o per qualsevol altre servei que paguem entre tots, i sabés que part d’aquests diners surten de la seva butxaca, no protestaria?

A les tertúlies se sent com determinats tertulians (de Madrid, per cert, economistes, que vol dir que no saben res) que diuen que els que tenen la renda més alta són els madrilenys, quan saben que el Govern incompleix sistemàticament l’encàrrec rebut de confeccionar les balances fiscals i fan veure que no saben que Telefònica, Repsol, Endesa, i tantes altres tenen la seu a Madrid i tributen a Madrid, quan els ingressos els venen de tot el territori, i quan saben que la despesa es distribueix com els peta, es a dir, que al Museu del Prado, i tantes altres coses es distribueixen com una despesa repercutible a tot el territori, no voldria revelar-se davant tanta estultícia?

Quan, tots aquests impresentables que ens estan tocant els collons, començaran a demanar perdó?

Quan, el Govern Central origen de tots els problemes, s’asseurà amb el Govern Català per acordar un nou finançament o la partició de l’Estat espanyol en dos?

Ara no és el moment

Com un mantra es repeteix aquesta frase. Primer cal restaurar l’economia de tots, no és el moment de salvar-se per si sol. No hem de ser egoistes.

I ho diu aquell individu descerebrat que és el Ministre d’Hisenda, amb la supèrbia que el caracteritza que m’agradaria saber d’on ha sortit, perquè honestament no sé de que se’n sent tan orgullós, si és degut a les dues neurones que encara li funcionen amb dificultats i de forma desordenada o bé al seu nacionalisme tronat que no hi ha per on agafar-lo.

A aquest home no se li pot explicar res, perquè no ho entendria. Ni tampoc cal fer apologia de la venda de la idea de Catalunya a la resta de l’Estat espanyol, perquè ja s’ha vist clar que no ho volen o no ho poden entendre.

Però ningú em podrà discutir que el que està mal fet, està mal fet, ara i sempre. I millor solucionar-ho com més aviat millor. La vicepresidenta del Govern central també connecta amb el mateix casset de la FAES i diu el mateix: “ara no és el moment”, tampoc explica perquè, o millor dit, ho justifica amb arguments que ningú se’ls creu. Perquè, quina connexió hi ha entre resoldre una injustícia i que l’economia no funcioni bé?

L’únic que constatem és que estem en mans d’uns líders mediocres, en el millor dels casos i més aviat males persones. Uns líders estúpids, egoistes i mentiders. I que encara que tots en som responsables per haver-los votat, també cal que siguem responsables i rectifiquem, apartant-los de forma immediata del govern.

Potser si que cal que vinguin els homes de negre per posar una mica d’ordre en aquest estat tant poc equànime, tant donat a la fanfàrria i tan poc intel·ligent. Un govern que practica allò de treure’n una mica a tots els ciutadans per donar-ho només a uns quants (els seus amics, els poderosos) ha demostrat abastament la seva incompetència.

Fins quant els haurem d’aguantar?

Apologia de l'estupidesa

En veure les declaracions a la premsa d’un pobre home que es diu Pablo Llorens (diari ARA 10/8/2012), amb referència a unes paraules molt ben dites del jugador de hoquei herba, Alex Fàbregas, tinc el convenciment que el tal Llorens ha d’haver comés un delicte.

Possiblement  el delicte que un jutge podria atribuir-li és el d’apologia de la violència i l’odi, però no em sembla aquesta la via adequada pel desgreuge o del càstig. El que jo crec és que en el nostre ordenament jurídic hi hauria d’haver un delicte que fos l’apologia de l’estupidesa. Aquest home -Llorens- seria convicte i confés d’aquest delicte, ja que moltes vegades fa més mal un home estúpid que un home dolent.

En la seva denúncia demanava que el Club (del que ell n’havia sigut dirigent) expulsés al jugador que no havia fet altra cosa que dir el que li sortia de dintre el cor, els budells o d’on sigui. Manifestava una opinió compartida per molts catalans que se’ns dubte superaríem la prova de l’estupidesa. Ell en canvi, havia sigut directiu d’un Club tan democràtic que per l’entrada de nous socis la junta directiva feia servir encara el sistema de boles blanques i negres. A mi el que em produeix repugnància son homes com el Sr. Pablo Llorens.

Què collons està passant!

El professor Emili Valdero publica un curt i substanciós article en el diari Avui (12.8.2012).

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/567325-lombra-alemanya-del-deute-extern.html

El referencio per no repetir coses que ell explica molt més bé del que jo podria fer. La conclusió és que de l’endeutament total, 715.000 milions d’euros correspon al deute de la banca, la mateixa que ara haurem de rescatar amb els nostres impostos, la mateixa que es permet pontificar sobre el que cal fer per sortir de la crisi (que ells han creat), la mateixa que es permet fer compres “estratègiques” d’altres bancs i empreses, amb diners que no tenen.

Les autoritats i el govern no tenen res a dir-hi? Aquests inútils que estan al govern (Rajoy, Montoro, Guindos, i tots els demés) no haurien d’actuar?

I els economistes i els tertulians amables amb els banquers i amb els governants que afirmen que en la crisi tots som culpables, sent el seu argument principal que ningú ens havia posat una pistola al pit per demanar una hipoteca, ningú ens havia obligat a demanar-la, què ens diran ara? Que als bancs si que els han posat una pistola al pit per demanar diners que ara no poden tornar i els ciutadans ens hem de rascat la butxaca per salvar-los de la seva incompetència?

Tots anem en el mateix vaixell

La senyora de Cospedal (no us deixeu el de que és un prefix al que alguns li tenen molta estima, i fins i tot s’han fet canviar el nom en el registre quan no en disposaven), ens diu que el que va fora del vaixell s’ofega i si no ho fa per pròpia voluntat (ofegar-se) els senyors del PP ja se’n encarregaran de que s’ofeguin.

El que no ens diu aquesta senyora és que potser si que tots anem en el mateix vaixell, però no tots en primera classe, ni tots paguem el mateix. Alguns sense pagar el bitllet van en cabina  noble, i altres que van a les bodegues i han de anar tirant paletades de carbó a més de pagar el seu bitllet i part del bitllet dels que van en primera, dormen, quan poden, en màrfegues ronyoses.

El Sr. Rajoy diu que no és el moment de parlar de noves formes de finançament per Catalunya. Ara és el moment de remar tots en la mateixa direcció, i si hi ha injustícies paleses, com diu aquella diputada tan castissa, foteu-vos!

Doncs no, senyor Rajoy. Encara que li sembli una altra cosa, quan una cosa està malament s’ha de resoldre. Si el finançament de Catalunya rep un tractament injust des de fa molts anys, és hora que es canviï, sigui quina sigui la situació del país. És hora que els que han rebut més del que els correspon deixin de percebre-ho, i sobretot, és hora dels que no perceben els que s’han guanyat, comencin a percebre-ho.

De fet no m’estranya que persones com les del seu partit i persones com les del PSOE, mantinguin aquestes postures absolutament injustes i es neguin a parlar-ne. Vostès estan en l’origen del problema que pateix Espanya i Catalunya. Vostès són els que han afavorit la part  més mafiosa de la nostra societat i estan fent pagar les conseqüències de la crisi a les classes mitjanes i les més humils. Vostès són les que concedeixen amnisties fiscals i volen extraditar a la persona que va facilitar els noms de banquers il·lustres (i delinqüents), als que tracten amb tot respecte i els perdonen els seus pecats. Podria fer la llista més llarga, però em sembla que no cal.

No convenceran a ningú més que als del seu partit. S’ha d’actuar i ara mateix! I deixi’s de collonades de que ara no és el moment.

Poder polític & Poder econòmic

Una associació mafiosa

En plena crisi, sense aturador, sentim determinats periodistes -amables amb el poder- que segueixen afirmant que la culpa de la crisi és de tots. També comparteixen aquesta opinió alguns economistes amb poc seny i amb una certa ignorància o mala fe, que inculpen a tots els ciutadans dels mals que patim en l’actualitat i que no sabem quan s’acabaran.

El poder econòmic segueix les seves pautes, allunyades d’allò que se’n diu la meritocràcia. De les seves normes i principis ara no en vull parlar, però constatem que els seus líders han seguit els camins de l’egoisme més aferrissat per arribar a la cúspide fent tot el que ha calgut, des de el treball intens i honest i la gestió intel·ligent, fins a la corrupció i l’assassinat quan ha convingut (més endavant ho justificaré amb exemples).

Ara els comunicadors esmentats ens diuen que ens hem d’estrènyer el cinturó (en alemany, gürtel), i aquesta recomanació només va dedicada a uns quants, la majoria dels que les passen putes. Mentre que, en plena crisi, i en els moments en que els accionistes de les empreses han oblidat aquella idea tan ridícula com falsa de “crear valor per l’accionista”, hem vist els executius i consellers d’aquelles mateixes empreses com a mesura que perdia valor l’accionista, augmentaven els ingressos dels seus gestors de forma desproporcionada (el promig d’ingressos per consell de les empreses de l’Íbex, 7,5 milions d’euros en el 2011, un 10% més que el 2010).

El poder polític

Però el que vull tractar en aquest escrit és el paper dels polítics i el lligam antinatura amb el poder econòmic. Estem en mans d’uns partits polítics (dels seus dirigents) que han actuat i actuen de una forma vergonyant, no perquè s’equivoquin en les seves estratègies, sinó perquè sempre pacten amb el poder econòmic en detriment de la societat a la que diuen que representen.

Rio Tinto

Fa poc he estat a Rio Tinto, una conca minera que ha sigut explotada durant milers d’anys. Però va ser el en segle XVII quan els anglesos van assumir el lideratge i la gestió d’aquesta explotació. Es van instal·lar a Rio Tinto amb l’esperit colonial de sempre, com havien fet quan tenien mig món sota la seva dominació. Es a dir, deixant que l’administració fos la del propi país, però exercint un control absolut en la qüestió comercial i el la qüestió de poder, del que cedien només l’aparença.

Era el 1888 quan hi va haver una important vaga que va reunir els miners, els camperols i les famílies, dones i nens. Tots protestant contra les dures condicions de treball i de vida que se’ls imposava des de la direcció de l’explotació minera (cal tenir en compte que un terç del personal eren nens, degut al menor sou que cobraven).

El Governador va ordenar disparar contra els manifestants i en van morir uns 200, perquè els déus sempre defensen els dolents quan són més (o més poderosos) que els bons. Aquell Governador ni tan sols es va plantejar si hauria pogut i hagut de defensar alguna causa més noble, com la dels drets dels treballadors. L’ordre era sagrat i el poder també. Per tant, aquells revoltosos calia que en rebessin les conseqüències. Aquell any va ser conegut com “el año de los tiros”.

La guerra d’Àfrica

Passa el temps i ens trobem a la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), moments convulsos en els que la burgesia seguia com sempre i els obrers també, es a dir uns vivien molt bé i els altres molt malament. Ara el graciós ministre Montoro ens diria: así es la vida. Però això no era tot, sinó que hi havia un fet que havia convulsionat la societat: la guerra d’Àfrica. Els militars havien arribat al punt més baix del seu prestigi. Eren una força reaccionària que defensava el poder i la dreta d’una forma descarada i, a més, havien perdut totes les guerres en que s’havien ficat (Cuba, Filipines). La contribució de la sang per aquesta guerra l’havien facilitat -per força- les lleves composades per les classes humils que no podien pagar el seu alliberament, i per damunt de tot això havien d’aguantar les filípiques d’aquells militars fracassats i superbs i la humiliació rebuda per part de les dames blanques, aquelles dames benestants que quan la tropa embarcava cap a l’escorxador del Marroc, els lliuraven escapularis i rosaris no se sap amb quina finalitat.

La guerra d’Àfrica va ser una guerra dirigida per militars incompetents per defensar els interessos dels rics, els interessos dels propietaris de les mines de plom i ferro del Rif, en mans d’uns pocs que, naturalment no acudien personalment a aquella guerra, sinó que pagaven per lliurar-se’n. Les mines del Rif estaven controlades pel Marquès de Comillas, el comte de Romanones i el compte de Güell, com a principals accionistes. Que haguessin d’anar reservistes per morir en una guerra que només pretenia defensar aquests interessos, semblava excessiu i injust i la societat que en pagava les conseqüències estava francament indignada.

El Govern central amb l’objectivitat que sempre l’ha caracteritzat, va donar la versió que els fets de la Setmana Tràgica era un brot separatista.

La crema de convents i d’esglésies, va ser una de les conseqüències del anticlericalisme generat per l’actuació d’alguns bisbes en el tema de la guerra d’Àfrica, així com d’una església que encara havia de posar-se al dia. El nombre de víctimes va ser reduït, tot i que naturalment no era justificable des de cap punt de vista.

La Setmana Tràgica, amb les seves protestes i actuacions salvatges, va acabar per manca de lideratge dels revoltats i llavors va venir la repressió sense contemplacions per part del govern i de l’exèrcit. Altra vegada correspon una reflexió: com és que l’autoritat (civil o militar) no va tenir cap dubte de a quin costat s’havia de posar?

El món d’avui

I ara donem un darrer salt en el temps i ens instal·lem en els nostres dies. Cal recordar que estem en una crisi? Crec que no, tots (excepte uns quants poderosos) patim la crisi d’alguna manera. I els costos, com es reparteixen? Doncs com sempre. Els governants incompetents i subordinats als interessos econòmics dels poderosos, han decidit que la crisi l’han de pagar els més febles de la nostra societat. L’exemple més clar va ser quan el president Rajoy explica al Congrés les darreres i brutals retallades, un fort aplaudiment d’uns polítics estúpids el van acompanyar durant uns inacabables minuts, rubricat amb un vibrant “que se jodan”. Quina consciència s’ha de tenir per aplaudir el patiment de les classes febles?· Tots aquests homes i dones que van aplaudir fervorosament han de ser apartats de la política de forma immediata; uns ciutadans tan indignes no poden representar-se més que a ells mateixos. Només em queda la possible interpretació de Joan de Sagarra quan diu que el que aplaudien era un cadàver polític, (segons aquest costum extravagant que s’ha posat de moda d’aplaudir determinats cadàvers) d’un home (el president del govern) que s’havia oblidat de dimitir en el mateix moment en que el que proposa i el que li fan fer són coses completament diferents.

Els governants sempre han patit el síndrome d’Estocolm. Mai han arribat a superar el complex d’inferioritat respecte als que són rics i poderosos econòmicament i sempre s’han posat a la seva disposició, a la seva més absoluta disposició, traint tot el que faci falta. Tan poca cosa es consideren? Cal que es mostrin tan bavosos?

Mai he arribat a entendre com els governants, que són els representants del poble i els seus servidors, els agrada mantenir tertúlies i fer-se fotos amb uns quants poderosos, com poden ser els de la CEOE (que mai s’han distingit ni per la seva intel·ligència ni per la seva honestedat), o bé nomenen a grups de savis per assessorar-se sobre estratègies i polítiques enfront de la crisi (per exemple el CAREC, que elaboren uns informes de baix perfil i replets d’obvietats).

Jo, com Martin Luther King, m’agradaria tenir un somni: veure alguns d’aquests poderosos, corruptes i avariciosos, asseguts davant del jutge, és una de les condicions de les societats democràtiques: exigir responsabilitats. Penso que és possible i és necessari. Una catarsi que faci net d’alguns d’aquells ciutadans d’aquest país que ja han traspassat totes les línies roges.