Poder polític & Poder econòmic

Una associació mafiosa

En plena crisi, sense aturador, sentim determinats periodistes -amables amb el poder- que segueixen afirmant que la culpa de la crisi és de tots. També comparteixen aquesta opinió alguns economistes amb poc seny i amb una certa ignorància o mala fe, que inculpen a tots els ciutadans dels mals que patim en l’actualitat i que no sabem quan s’acabaran.

El poder econòmic segueix les seves pautes, allunyades d’allò que se’n diu la meritocràcia. De les seves normes i principis ara no en vull parlar, però constatem que els seus líders han seguit els camins de l’egoisme més aferrissat per arribar a la cúspide fent tot el que ha calgut, des de el treball intens i honest i la gestió intel·ligent, fins a la corrupció i l’assassinat quan ha convingut (més endavant ho justificaré amb exemples).

Ara els comunicadors esmentats ens diuen que ens hem d’estrènyer el cinturó (en alemany, gürtel), i aquesta recomanació només va dedicada a uns quants, la majoria dels que les passen putes. Mentre que, en plena crisi, i en els moments en que els accionistes de les empreses han oblidat aquella idea tan ridícula com falsa de “crear valor per l’accionista”, hem vist els executius i consellers d’aquelles mateixes empreses com a mesura que perdia valor l’accionista, augmentaven els ingressos dels seus gestors de forma desproporcionada (el promig d’ingressos per consell de les empreses de l’Íbex, 7,5 milions d’euros en el 2011, un 10% més que el 2010).

El poder polític

Però el que vull tractar en aquest escrit és el paper dels polítics i el lligam antinatura amb el poder econòmic. Estem en mans d’uns partits polítics (dels seus dirigents) que han actuat i actuen de una forma vergonyant, no perquè s’equivoquin en les seves estratègies, sinó perquè sempre pacten amb el poder econòmic en detriment de la societat a la que diuen que representen.

Rio Tinto

Fa poc he estat a Rio Tinto, una conca minera que ha sigut explotada durant milers d’anys. Però va ser el en segle XVII quan els anglesos van assumir el lideratge i la gestió d’aquesta explotació. Es van instal·lar a Rio Tinto amb l’esperit colonial de sempre, com havien fet quan tenien mig món sota la seva dominació. Es a dir, deixant que l’administració fos la del propi país, però exercint un control absolut en la qüestió comercial i el la qüestió de poder, del que cedien només l’aparença.

Era el 1888 quan hi va haver una important vaga que va reunir els miners, els camperols i les famílies, dones i nens. Tots protestant contra les dures condicions de treball i de vida que se’ls imposava des de la direcció de l’explotació minera (cal tenir en compte que un terç del personal eren nens, degut al menor sou que cobraven).

El Governador va ordenar disparar contra els manifestants i en van morir uns 200, perquè els déus sempre defensen els dolents quan són més (o més poderosos) que els bons. Aquell Governador ni tan sols es va plantejar si hauria pogut i hagut de defensar alguna causa més noble, com la dels drets dels treballadors. L’ordre era sagrat i el poder també. Per tant, aquells revoltosos calia que en rebessin les conseqüències. Aquell any va ser conegut com “el año de los tiros”.

La guerra d’Àfrica

Passa el temps i ens trobem a la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), moments convulsos en els que la burgesia seguia com sempre i els obrers també, es a dir uns vivien molt bé i els altres molt malament. Ara el graciós ministre Montoro ens diria: así es la vida. Però això no era tot, sinó que hi havia un fet que havia convulsionat la societat: la guerra d’Àfrica. Els militars havien arribat al punt més baix del seu prestigi. Eren una força reaccionària que defensava el poder i la dreta d’una forma descarada i, a més, havien perdut totes les guerres en que s’havien ficat (Cuba, Filipines). La contribució de la sang per aquesta guerra l’havien facilitat -per força- les lleves composades per les classes humils que no podien pagar el seu alliberament, i per damunt de tot això havien d’aguantar les filípiques d’aquells militars fracassats i superbs i la humiliació rebuda per part de les dames blanques, aquelles dames benestants que quan la tropa embarcava cap a l’escorxador del Marroc, els lliuraven escapularis i rosaris no se sap amb quina finalitat.

La guerra d’Àfrica va ser una guerra dirigida per militars incompetents per defensar els interessos dels rics, els interessos dels propietaris de les mines de plom i ferro del Rif, en mans d’uns pocs que, naturalment no acudien personalment a aquella guerra, sinó que pagaven per lliurar-se’n. Les mines del Rif estaven controlades pel Marquès de Comillas, el comte de Romanones i el compte de Güell, com a principals accionistes. Que haguessin d’anar reservistes per morir en una guerra que només pretenia defensar aquests interessos, semblava excessiu i injust i la societat que en pagava les conseqüències estava francament indignada.

El Govern central amb l’objectivitat que sempre l’ha caracteritzat, va donar la versió que els fets de la Setmana Tràgica era un brot separatista.

La crema de convents i d’esglésies, va ser una de les conseqüències del anticlericalisme generat per l’actuació d’alguns bisbes en el tema de la guerra d’Àfrica, així com d’una església que encara havia de posar-se al dia. El nombre de víctimes va ser reduït, tot i que naturalment no era justificable des de cap punt de vista.

La Setmana Tràgica, amb les seves protestes i actuacions salvatges, va acabar per manca de lideratge dels revoltats i llavors va venir la repressió sense contemplacions per part del govern i de l’exèrcit. Altra vegada correspon una reflexió: com és que l’autoritat (civil o militar) no va tenir cap dubte de a quin costat s’havia de posar?

El món d’avui

I ara donem un darrer salt en el temps i ens instal·lem en els nostres dies. Cal recordar que estem en una crisi? Crec que no, tots (excepte uns quants poderosos) patim la crisi d’alguna manera. I els costos, com es reparteixen? Doncs com sempre. Els governants incompetents i subordinats als interessos econòmics dels poderosos, han decidit que la crisi l’han de pagar els més febles de la nostra societat. L’exemple més clar va ser quan el president Rajoy explica al Congrés les darreres i brutals retallades, un fort aplaudiment d’uns polítics estúpids el van acompanyar durant uns inacabables minuts, rubricat amb un vibrant “que se jodan”. Quina consciència s’ha de tenir per aplaudir el patiment de les classes febles?· Tots aquests homes i dones que van aplaudir fervorosament han de ser apartats de la política de forma immediata; uns ciutadans tan indignes no poden representar-se més que a ells mateixos. Només em queda la possible interpretació de Joan de Sagarra quan diu que el que aplaudien era un cadàver polític, (segons aquest costum extravagant que s’ha posat de moda d’aplaudir determinats cadàvers) d’un home (el president del govern) que s’havia oblidat de dimitir en el mateix moment en que el que proposa i el que li fan fer són coses completament diferents.

Els governants sempre han patit el síndrome d’Estocolm. Mai han arribat a superar el complex d’inferioritat respecte als que són rics i poderosos econòmicament i sempre s’han posat a la seva disposició, a la seva més absoluta disposició, traint tot el que faci falta. Tan poca cosa es consideren? Cal que es mostrin tan bavosos?

Mai he arribat a entendre com els governants, que són els representants del poble i els seus servidors, els agrada mantenir tertúlies i fer-se fotos amb uns quants poderosos, com poden ser els de la CEOE (que mai s’han distingit ni per la seva intel·ligència ni per la seva honestedat), o bé nomenen a grups de savis per assessorar-se sobre estratègies i polítiques enfront de la crisi (per exemple el CAREC, que elaboren uns informes de baix perfil i replets d’obvietats).

Jo, com Martin Luther King, m’agradaria tenir un somni: veure alguns d’aquests poderosos, corruptes i avariciosos, asseguts davant del jutge, és una de les condicions de les societats democràtiques: exigir responsabilitats. Penso que és possible i és necessari. Una catarsi que faci net d’alguns d’aquells ciutadans d’aquest país que ja han traspassat totes les línies roges.

No vaig poder veure el triomf de "la roja"

(carta enviada a l'Avui el dia 3 de juliol de 2012)

El diumenge estava a Torredembarra. La veritat es que no estava desesperat per veure el partit del segle, “la roja”, però ara començo a entendre l’interès de la Sra. Camacho i d’aquell altre partit que són dos i no recordo el seu nom, que demanava instal·lessin pantalles gegants per tot arreu.

El temps no era massa adient per veure-ho des de la terrassa d’un bar i molts d’ells que havien fet una important despesa es van trobar amb factors en contra: la climatologia i Endesa.

Va ploure una mica i potser un parell de llamps, però la xarxa de la senyoreta Pepis no ho va resistir. A les 5.30 de la tarda ens vam quedar sense llum. Semblava que aviat la companyia que ens subministra l’electricitat hi posaria remei i que podríem veure el partit des de casa estant. Vaig agafar un llibre -per cert fantàstic, quina sort de no haver vist el partit!- i em vaig posar a llegir esperant el que sens dubte s’havia de produir: que es fes la llum.

No va ser així i ni a l’hora de començar ni a l’hora d’acabar teníem llum a casa. Segurament els directius de Endesa devien veure el partit des del mateix camp i no s’havien assabentat de la petita desgràcia. El fet és que ni a les 10 ni a les 11 hi havia llum a casa.

A les 12, quan ja estàvem al llit, es va fer la llum (6 hores d’avaria). I Santes Pasqües. Però va ser l’endemà quan vam poder comprovar que havien instal·lat un parell de grups electrògens, que han funcionat fins el mateix dimarts al mig dia (dos dies desprès).

Endesa devia fer el que va poder.  Però ningú reclama a Endesa que compleixi el que té compromès, i això passa el mateix dia que el Govern (amb connivència amb les elèctriques) ens anuncia que s’apujarà el preu de l’electricitat un 4%, per fer que aquestes companyies tinguin més beneficis i estiguin al cap de munt del preu de l’electricitat de tota la Unió Europea.

I tot això ve des que algun ministre d’indústria -imbècil- va inventar aquella fórmula tan simple que les companyies tenen dret a cobrar el que els passi per la barretina. I sort en tenim encara que la majoria d’aquests governants que han intervingut en aquestes fosques i confiscatòries tarifes, ara estan en el Consell d’Endesa.

El cinisme dels executius bancaris

Aquests dies, de forma casual, he pogut veure dues entrevistes a 8TV de Narcís Serra, president de Catalunya Caixa i d’ Adolf Todó director general, i ara president de la nova institució remodelada.

He quedat esmaperdut de la cara dura dels interfectes. Si jo pertanyés al Consell d’Administració de Catalunya Banc ja els posaria les peres a quarto a aquests desaprensius desvergonyits. Aquests senyors han tingut la gosadia de desqualificar el Consell d’Administració, el mateix que els va posar en el poder, dient que no tenen ni idea del que és l’activitat financera.

Sort en tenim d’ells que si saben de què va la cosa i han dut, entre tots dos, la Caixa a una transformació en Banc i a  més han encapçalat una fusió entre pomes podrides que els ha dut a l’actual situació.

Un i altre han afirmat que tot ve del passat (no us sona aquesta excusa?) i que ells no són els piròmans, sinó els bombers que estan sufocant el foc. S’empesquen una versió que en el seu  moment van avisar a totes les autoritats (Banc d’Espanya, Generalitat, Diputació i també segurament ho van dir al Vaticà).

Aquesta transparència que segons aquests executius es manifesta en totes les seves actuacions, no expliquen com la primera cosa que van fer va ser apujar-se els sous d’una forma desorbitada (quan eren una oenegé, una caixa d’estalvis). La segona cosa que van fer va ser treure de l’informe aquell paràgraf que deia que, en compliment de la LORCA, les dietes que cobraven en representació d’altres societats participades per la Caixa, s’ingressaven a la Caixa. I finalment, tots aquests informes denunciant la mala gestió del passat no es reflecteix en la Memòria de l’entitat. A què ve aquests joc brut? No és engany als impositors i desprès als accionistes?

Segurament aquests senyors deuen ser molt llestos, però una cosa i altra no s’ha reflectit en la seva gestió i, en aquests moments, la Caixa o el Banc estan en una situació galdosa de la que en són responsables directament, per més que intentin explicar que la culpa ve dels que la van fundar.

Va ser hilarant la resposta del Sr. Todó, quan Cuní, en una entrevista forçà amable, li va preguntar com era que un banc que havia rebut diners públics es permetia pagar l’euro de les receptes dels seus impositors. La resposta és digna d’un home que no en té ni idea del que són els diners públics i del què és la responsabilitat de gestió d’aquests diners.

Don Rodrigo

Un nom èpic, digne de moltes batalles, però en el seu cas, totes perdudes.

Avui aquest home ens sorprèn amb la defensa de la seva dignitat. Un clam per passar les culpes als seus antecessors. S’oblida aquest home que ell ja és un delinqüent. Ha falsificat la comptabilitat i xiula.

Segurament és dels temps de Sautier Casaseca. Els serials amb veu aflautada, amb una bona dicció del text escrit, però mai pensat. Els continguts no són de la seva competència. Ha fracassat i ens vol fer pagar les culpes als demés. Què deu entendre per dignitat?

Estem en els temps en que s’actua per responsabilitat. Així ell no ha dit res de res sobre Bankia i sobre el forat que ha gestionat. Sobre la misèria que ell, principalment, junt amb altres banquers ha llançat sobre la societat. Tot per la seva incompetència, barroeria, fatxenderia i avarícia.

En aquesta responsabilitat l’acompanyen altres personatges inqualificables com Carlos Divar, Mafo, Rajoy i tots els seus ministres, i molts d’altres.

http://www.youtube.com/watch?v=iop2b3oq1O0

S.O.S.

Que ens intervinguin ja !

Estem en un moment miserable de la nostra història. Hem tingut la mala sort de tenir en aquest moments difícils, els pitjors líders econòmics i polítics de tota la democràcia.

El ministre d’exteriors Margallo diu que la xiulada al rei i a l’himne espanyol fa pujar la prima de risc. I no ha dimitit desprès de dir aquesta bestiesa.

Tenim un ministre d’hisenda que és un personatge d’opereta. És el don Hilarión de la Verbena de la Paloma. Un gremlin evolucionat. I, per damunt de tot un personatge que cada vegada que obre la boca la caga.

Tenim un ministre d’Economia que és un fatxenda. El seu cervell, funciona com el d’un puto comissionista. És una caixa de ressonància que només fa soroll, però que no pensa, només actua.

La justícia amb un Carlos Divar que inspira terror el seu comportament i més quan un pensa que aquest home és un dels que pot jutjar els demés i aplicar tota la seva duresa (o arbitrarietat) quan es tracta de faltes dels demés, amb una moral tan desviada quan es tracta del diner públic.

Del ministre d’educació no fa falta ni parlar-ne. Quina desgràcia d’home! Un home tan potiner amb alguna (afortunadament poca) responsabilitat sobre un tema tan delicat.

I finalment el president Rajoy. Un pobre home que va sense fanal. Fa pena el patiment que mostra, si no fos pel patiment que les seves desafortunades decisions (poques i dolentes) ocasiona a tota la societat. No dóna la cara perquè és un covard i sobretot un ignorant.

Dels poderosos econòmics,  es pot veure el lideratge els nefastos banquers -tots sense excepció- que ens han dut a aquesta crisis tan profunda. Han actuat irresponsablement i han demostrat que no coneixen el negoci de la banca. Han enfonsat el país enfonsant a les empreses. Cap d’ells ha demanat disculpes i cap d’ells ha sigut jutjat. Fins quan?

De les empreses de l’Ibex -totes governades per executius, no empresaris- es pot dir que acaparen més del 50% de l’endeutament total de les empreses, acaparen els crèdits i “creen valor pels accionistes” (mentre s’augmenten els seus ingressos el valor de les accions de les empreses que gestionen cauen en picat).

Les institucions no funcionen. La CNMV no se sap on és. Hores d’ara encara permet les posicions a curt. No ha posat cap limitació a les conductes amb risc.

El Banc d’Espanya, o millor dir, el seu governador, ha tingut una actuació nefasta i no ha donat cap explicació de la seva conducta prevaricadora en favor de determinats banquers i potinera i irresponsable quan al control que té assignat de les conductes bancàries.

La conxorxa entre els polítics i els poderosos econòmicament és mafiós i han aconseguit que cada vegada els pobres siguin més pobres i els riscs siguin més rics.

Amb aquest panorama, està clar que els ciutadans preferim un rescat per Europa que no pas uns governants com els que tenim. Segur que els ciutadans hi guanyarem.

Rajoy si paga els traïdors

Desprès del gran desastre del govern de Rodríguez Zapatero, Rajoy s’havia convertit en l’esperança d’un canvi, d’un canvi seriós. Els que sabien de què anava la cosa deien que Rajoy tenia un equip fantàstic que des de feia molt de temps estava treballant seriosament amb un pla que ens trauria de la crisi.

Per aquest motiu tots teníem presa en que comencés el canvi, que Rajoy comencés a governar i aplicar el pla que durant tants mesos havien estat dissenyant.

Naturalment que Rajoy no va tenir cap sorpresa amb el que es va trobar quan va començar a governar. Estudis de tot tipus explicaven clarament quina era la situació en aquell moment i el seu magnífic equip de tècnics ja sabia de què anava la cosa. Per tant, amb totes les dades a la mà, l’acció de govern s’havia de notar des del primer dia.

La història ens diu que hi va haver un petit problema a l’inici: les eleccions andaluses. Rajoy no va voler ensenyar les cartes que tenia amagades fins desprès d’aquelles eleccions. Però la cosa li va anar malament, el seu partit no va aconseguir la majoria absoluta i, per tant, no va governar.

Llavors va engegat la màquina i es veu que li va fer la perla, que tot sovint se li atura i ha de rectificar una vegada i una altra i, d’aquell pla sòlid, estudiat i seriós que tenia s’ha convertit en un conjunt d’improvisacions que si no estéssim amb l’aigual al coll ens farien petar de riure.

El fotut del cas és que hi ha molta gent que pateix de veritat i mentre tota una colla de cràpules s’entretenen fent veure que governen i  els ciutadans estem desconcertats. En què ha quedat aquell pla rigorós? On és la nova solvència que aporta el seu govern? El greu no és que Rajoy la cagués, que tots hi estem exposats, sinó que no sap rectificar. Com encara no ha cessat a tots els seus ministres que han demostrat sobradament la seva incompetència?

Rajoy, pateix i s’amaga i cada dia embolica més la troca. Crec que ja ha arribat el moment en que hauria de fer un acte de servei al país i veure si hi ha algú més competent que no pas ell per a governar. No cal que se suïcidi, només cal que convoqui noves eleccions per veure si d’una vegada tenim sort i trobem algun líder que tingui una mica de seny i coneixement.

Entretant Rajoy i els seus ministres han decidit que cal perdonar als defraudadors, als xoriços, i als banquers que han fet pèssimament la seva feina, que de tot plegat n’abunda força i, a més, li sembla que cal retribuir (perdonar) els delators. Mentrestant l’Audiència Nacional arxiva la causa contra Botín per evasió de capitals i frau fiscal.

Rajoy si paga els traïdors!

Tenim ja uns primers beneficiats de l’amnistia del frau: Botín, Urdangarín, Camps, Gürtel, Divar... Mentre l’associació d’inspectors fiscals diuen que el frau es concentra en les grans empreses espanyoles (i no en la factura del lampista, sigui polonès o català), però Rajoy creu que el millor que es pot fer és fer el seguiment dels pagaments de 2.500 euros en efectiu.

Que els bancs fan operacions amb paradisos fiscals; així és la vida, que diu aquell pobre home que tenim com a Ministre d’Hisenda. Que les Comunitats manades pel PP tenen dèficits ocults; no és problema. Que el president del Poder Judicial Carlos Dívar s’apropia de diners públics per les seves estades particulars a Marbella; no hi fa res. Que Bankia ha ocasionat un cràter com el que va extingir els dinosaures i que s’ha tapat amb diner públic (de tots nosaltres); no cal pas investigar-ho, només faltaria! Que tenim una ministra de Sanitat que cada dia fa l’embolic més gros i ni solament sap explicar les quatre coses més elementals; així és la vida. Que el ministre d’educació és un home que no té la més petita idea del que gestiona i cada dia es rebota contra l’educació, i fa afirmacions cada dia més peregrines; així és el pitjor ministres d’educació que mai hem conegut. Que ningú, absolutament ningú, no assumeix cap responsabilitat en aquest país; així no és la vida, o no hem de voler que continuï ni un dia més.

Un país que sembla el gran vodevil, que els polítics dada dia ens amenitzen la vida amb les seves bestieses, sen un exemple el de Esperanza Aguirre que afirma, desprès d’haver-s’ho pensat molt, que si hi ha xiulades en el partir de Copa, s’hauria de suspendre el partit. Només es podria disculpar si s’hagués donat un fort cop al cap, però no, sembla que la cosa li ve de petita.

En algun moment haurem de dir prou.

El Fiscal General investiga si hi ha hagut frau, estafa o malversació, a bancs i caixes

Demana la col·laboració del B.E, i fa bé, perquè el BE no està per aquestes qüestions. Ja se li ha demanat la col·laboració per la investigació del parlament valencià sobre la gestió dels directius la CAM, i no li va donar la gana donar-la.

Ara han de venir experts de fora d’Espanya per fer el que els banquers i els seus supervisors no han volgut fer. Però és que no serveix per a res el B.E. (supervisor), les auditories externes obligatòries, i la CNMV?

Bankia ha falsificat la comptabilitat i això és un delicte. Que s’espera per processar al Sr. Rato? La cara dura del govern del PP és incommensurable. Com poden negar-se a una investigació parlamentària a la gestió de les entitats financeres? Com poden estar impassibles davant el dolorós tema de les participacions preferents?

Quan algú parla de quantes Bankies més hi ha, es refereixen a quants bancs hi ha que no compleixin amb les normes més elementals de transparència, ni tampoc amb aquelles d’obligat compliment, com són les de que els estats financers representin la situació real de l’empresa.

Francesc Cabana (Avui 20.5.12) diu que no vol pas que els banquers vagin a la presó. Jo tampoc ho vull, només vull que s’apliqui la llei igual a com s’aplica a tots els demés ciutadans. Si han gestionat pèssimament que se’n vagin al carrer. Si han falsificat la comptabilitat, que se’n vagin a la trena, Si s’han autoconcedit sous astronòmics per una gestió pèssima, que tornin els diners i que se’ls jutgi per apropiació indeguda. I tots aquests que diuen que es tracta d’una entitat privada que canviïn el seu discurs. Totes les societats estan dirigides pels seus executius i els accionistes no hi pinten res de res. O és que encara alguns no se’n han assabentat? Tan bé o malament està el que la exdirectora de la CAM s’hagués autoconcedit una indemnització fastuosa, com que el Sr. Botin i el Sr. Sáez percebin uns sous astronòmics. El principi legal és el mateix, el que canvia és que uns diuen que tenen beneficis i els altres han hagut de rebre ajuda pública.

L’argument oficial és que hem de recuperar la confiança exterior. I la interior, que no compta? Com pot ser que el president del Govern Central ens digui que cada divendres farà noves mesures i revisions. És que no té cap pla d’actuació? Sr. Rajoy, el primer que cal recuperar és la confiança interior, de la exterior ja ens en ocuparem desprès.

Aquest home fa una mica de llàstima. Els esdeveniments l’han superat i va pel món com una ànima en pena.

Però no tot són males notícies. El BE diu que els gestors de la CAM s’enfronten a una inhabilitació per 10 anys! Doncs mira que bé. D’aquí deu anys aquests senyors ja faran malves, perquè hores d’ara són persones provectes que no s’aguanten els pets i les seves neurones ja fa molt temps que estan en el desguaç. Quina por, 10 anys d’inhabilitació!

Vargas Llosa ens diu que els economistes -encara que siguin premis Nobel, vol dir com ell- no en tenen ni idea (El País 20.5.12). En canvi ell si que hi toca. Afirma que algunes icones com Krugman, diuen tonteries i anteposa als judicis de Krugman els de Cèsar Alierta, que com ens explica Vargas Llosa, té més bona informació que no pas l’economista esmentat. I la veritat és que m’ho començo a creure perquè Alierta ho va demostrar de forma fefaent quan l’afer de Tabacalera, on va poder-se enriquint en uns 300 milions de pessetes, gràcies a disposar d’informació -en aquest cas privilegiada- i que va tenir la sort que els tribunals van declarar prescrita la causa, amb la qual cosa ja hi podem pujar de peus que hi havia causa. Com no podia ser d’altra manera, la Pilar Rahola també s’apunta a les tesis de Vargas Llosa.

Cèsar Alierta és president d’un Comitè per la competitivitat, que com tots aquests Comitès emeten informes. Un altre important dirigent, Alemany, també presideix un altre Comitè, en aquest cas de savis (CAREC), que també emet informes. No sé si se’ls llegeix Vargas Llosa, però ho hauria de fer i n’estic segur que els entendria. Són realment il·lustratius de com aquests homes saben navegar en totes les aigües i expliquen de forma molt clara com han arribat a on són.

Un i altre presideixen unes empreses que cada dia estan a la premsa i si no hi són més és pel poder de coacció que tenen. La seva actuació és discutida i discutible, però de tot això Vargas Llosa i la Pilar Rahola no en volen saber res.