Rajoy si paga els traïdors

Desprès del gran desastre del govern de Rodríguez Zapatero, Rajoy s’havia convertit en l’esperança d’un canvi, d’un canvi seriós. Els que sabien de què anava la cosa deien que Rajoy tenia un equip fantàstic que des de feia molt de temps estava treballant seriosament amb un pla que ens trauria de la crisi.

Per aquest motiu tots teníem presa en que comencés el canvi, que Rajoy comencés a governar i aplicar el pla que durant tants mesos havien estat dissenyant.

Naturalment que Rajoy no va tenir cap sorpresa amb el que es va trobar quan va començar a governar. Estudis de tot tipus explicaven clarament quina era la situació en aquell moment i el seu magnífic equip de tècnics ja sabia de què anava la cosa. Per tant, amb totes les dades a la mà, l’acció de govern s’havia de notar des del primer dia.

La història ens diu que hi va haver un petit problema a l’inici: les eleccions andaluses. Rajoy no va voler ensenyar les cartes que tenia amagades fins desprès d’aquelles eleccions. Però la cosa li va anar malament, el seu partit no va aconseguir la majoria absoluta i, per tant, no va governar.

Llavors va engegat la màquina i es veu que li va fer la perla, que tot sovint se li atura i ha de rectificar una vegada i una altra i, d’aquell pla sòlid, estudiat i seriós que tenia s’ha convertit en un conjunt d’improvisacions que si no estéssim amb l’aigual al coll ens farien petar de riure.

El fotut del cas és que hi ha molta gent que pateix de veritat i mentre tota una colla de cràpules s’entretenen fent veure que governen i  els ciutadans estem desconcertats. En què ha quedat aquell pla rigorós? On és la nova solvència que aporta el seu govern? El greu no és que Rajoy la cagués, que tots hi estem exposats, sinó que no sap rectificar. Com encara no ha cessat a tots els seus ministres que han demostrat sobradament la seva incompetència?

Rajoy, pateix i s’amaga i cada dia embolica més la troca. Crec que ja ha arribat el moment en que hauria de fer un acte de servei al país i veure si hi ha algú més competent que no pas ell per a governar. No cal que se suïcidi, només cal que convoqui noves eleccions per veure si d’una vegada tenim sort i trobem algun líder que tingui una mica de seny i coneixement.

Entretant Rajoy i els seus ministres han decidit que cal perdonar als defraudadors, als xoriços, i als banquers que han fet pèssimament la seva feina, que de tot plegat n’abunda força i, a més, li sembla que cal retribuir (perdonar) els delators. Mentrestant l’Audiència Nacional arxiva la causa contra Botín per evasió de capitals i frau fiscal.

Rajoy si paga els traïdors!

Tenim ja uns primers beneficiats de l’amnistia del frau: Botín, Urdangarín, Camps, Gürtel, Divar... Mentre l’associació d’inspectors fiscals diuen que el frau es concentra en les grans empreses espanyoles (i no en la factura del lampista, sigui polonès o català), però Rajoy creu que el millor que es pot fer és fer el seguiment dels pagaments de 2.500 euros en efectiu.

Que els bancs fan operacions amb paradisos fiscals; així és la vida, que diu aquell pobre home que tenim com a Ministre d’Hisenda. Que les Comunitats manades pel PP tenen dèficits ocults; no és problema. Que el president del Poder Judicial Carlos Dívar s’apropia de diners públics per les seves estades particulars a Marbella; no hi fa res. Que Bankia ha ocasionat un cràter com el que va extingir els dinosaures i que s’ha tapat amb diner públic (de tots nosaltres); no cal pas investigar-ho, només faltaria! Que tenim una ministra de Sanitat que cada dia fa l’embolic més gros i ni solament sap explicar les quatre coses més elementals; així és la vida. Que el ministre d’educació és un home que no té la més petita idea del que gestiona i cada dia es rebota contra l’educació, i fa afirmacions cada dia més peregrines; així és el pitjor ministres d’educació que mai hem conegut. Que ningú, absolutament ningú, no assumeix cap responsabilitat en aquest país; així no és la vida, o no hem de voler que continuï ni un dia més.

Un país que sembla el gran vodevil, que els polítics dada dia ens amenitzen la vida amb les seves bestieses, sen un exemple el de Esperanza Aguirre que afirma, desprès d’haver-s’ho pensat molt, que si hi ha xiulades en el partir de Copa, s’hauria de suspendre el partit. Només es podria disculpar si s’hagués donat un fort cop al cap, però no, sembla que la cosa li ve de petita.

En algun moment haurem de dir prou.