L'assessor predilecte del President del Govern

Ha ocasionat una certa sorpresa social (no alarma!) el fet que el banquer Sr. Botín hagi sigut identificat com a delinqüent. De fet, el seu historial i les periòdiques i continuades anades i vingudes davant del jutge per diversos motius, no feien augurar altra cosa.

Els mitjans de comunicació ens diuen que la família Botín ja ha regularitzat la seva situació amb la Hisenda Pública. Segurament deu ser així, per tant, res a dir. O potser sí que cal dir alguna cosa, perquè cal veure com ha anat aquesta història.

Ens diuen que el pare de l’actual banquer va treure del país uns 2.000 milions d’euros i els va situar a Suïssa, aquest llimbs fiscal, on han estat fins ara que, per culpa d’algun altre banquer que n’estava fins als ous, que va decidir posar una demanda. Això transcorria en els anys 30 i 40, quan al nostre país la gent passava gana de veritat, i la misèria era el nostre pa de cada dia. En el moment en que va treure aquests diners del país, aquest fet era delicte, un delicte que, naturalment, ha prescrit.

S’ha mantingut aquest estat de coses fins que no fa massa ha sigut posat al descobert (no sabem si totalment o parcialment).

Aquest “ciutadà exemplar” no sembla tingués massa consciència ni social ni patriòtica. Així i tot el president del Govern Rodríguez Zapatero, el cridava periòdicament a la Moncloa perquè l’aconsellés. La premsa li donava (i li dóna) audiència sempre que volia (i vol) i els seus acudits i les seves casposes idees eren (i són) ateses per la premsa i els polítics com si fossin oracles.

La informació del comportament asocial del Sr. Botín va sortir a la llum per un altre banquer, que ara el qualifiquen d’infidel (a què, a qui?) ho va donar a conèixer; així vam poder veure la llista dels evasors fiscals i dineraris de diversos països, entre ells alguns ciutadans il·lustres del nostre país.

El Govern va decidir que els donava un temps per la regularització voluntària d’aquests diners, i els perdonava la malifeta (és con si s’atrapés un lladre i se li digués que si retornava el que havia robat se’l perdonava; no està malament aquest tracte!), perquè els delinqüents de coll blanc mereixen un altre tracte.

De totes maneres cal reconèixer que el Sr. Botín ha tingut mala sort. Que s'hagi difós aquesta notícia el dia abans de la junta general del "seu" banc ha estat una fatalitat. Com ho ha sigut que a la mesa presidencial hi hagués a més del Sr. Botín el Sr. Saenz, la seva mà dreta, que va ser condemnat per estafa. Veiem doncs que el que succeeix a la política (imputats com a representants del poble) també succeeix en el món de l'economia i les finances. La veritat és que a la foto de l'assemblea feia molt bonic. Tots amb vestit fosc, tots amb corbata vermella. I fins i tot el Sr. Botín no ha pogut estar-se de donar-nos la recepta: reformes (?), treballar (?) i confiança (?). Per això són capitans de vaixell, perquè no s'acollonen davant de res i fan veure que plou.

Ara el nostre problema es saber quants ciutadans més hi ha en aquesta situació i a quants més estarem disposats a perdonar a fi de que puguin continuar ensorrant el país.
Els banquers han estat la punta de l’iceberg de l’actual crisi, i a més, ara sabem que alguns han sigut delinqüents. Mentrestant ens entretenim en parlar de la violència dels indignats.

Els banquers donen consells

Novament els banquers donen consells. Ara ha estat el Sr. Francisco González, del BBVA, que ens diu que l’interès públic ha de prevaldre sobre el privat. Està bé. Hi podem estar d’acord, no faltaria més! Però, a qui ho diu? No seria convenient que ho apliqués a les seves actuacions?
També no fa massa temps hem visualitzat com el Sr. Botín es treu l’americana davant del president Rodríguez Zapatero, per lluir els elàstics vermells. És un detall de prepotència, mala educació, i manca de respecte, però com els banquers tenen butlla...

La veritat és que com a ciutadà no s’entén. Com pot ser que un banquer quina actuació ja tots sabem que en el millor dels casos no ha sigut ortodoxa i en el pitjor ens ha causat un greu perjudici a les nostres butxaques, encara s’atreveixi a donar consells? Quan entendran aquests senyors que ara els toca callar i intentar passar desapercebuts?
Aquest país fins que no hi hagi algun banquer i tot el consell d’administració a la presó no anirem bé.

Ara el Banc d’Espanya acaba de fer pública la Memoria de la Supervisión Bancaria de 2010. Fa pixar de riure... o plorar. Parlen de l’excessiu endeutament dels bancs? No; Parlen dels directius que han sigut desposseïts dels seus càrrecs? no! Parlen de millorar la transparència en l’actuació dels banquers? no! Demanen disculpes per la seva desastrosa actuació? no! De què parla doncs els Sr. MAFO?

El Banc d'Espanya posa límits als excessos dels bancs i caixes

Està bé. Sembla que finalment l’organisme supervisor ha decidit que havia de començar a fer alguna cosa (fins ara no havia fet res). Diu que posa límits a la retribució de l’estalvi i posa límits als bonus dels directius bancaris.
El Sr. MAFO (aquesta espècie de brètol amb potes), està prement les clavilles als banquers. Els diu el que poden pagar com a màxim als estalviadors, però no diu el tipus màxim que poden pagar per endeutar-se en els mercats interbancaris. Curiós, no us sembla? També vol posar límits als seus bonus quan hagin utilitzat fons públics per capitalitzar-se.

El Sr. López Casasnovas, un economista fiable i intel·ligent, va dir a la televisió (Àgora, veure TV3 a la carta 18/4/2011) que hi havia molta demagògia en el tema dels bancs; que fins ara els bancs no han costat ni un euro al pressupost de l’estat, i per tant, als contribuients. Va explicar que el FROB era un fons que per recollir diners s’havia endeutat (no va explicar de quina manera) i que com havia de pagar interessos per aquest endeutament, ara també havia de cobrar interessos als bancs (més aviat les caixes) que havien utilitzat aquests fons. Ara ja sabem que el FROB té unes pèrdues de 300 milions d’euros, qui les pagarà? El Sr. López Casasnovas és conseller del Banc d’Espanya, i va parlar de la valentia del seu Governador (!). Per què diu aquestes coses...

El Sr. Sala i Martin, un economista ja més folklòric, diu que el B.E. va prohibir el que els bancs i caixes compressin actius tòxics (LVD 2.6.2011). No segueixo la normativa del B.E. però em sona com si diguessin, nens feu bondat, no compreu bons als "trileros" de la Rambla. I si ho hagués dit el B.E. (cosa ja força ridícula, i que estic segur que no és veritat) com ho haurien complert el Banc Santander que a través del seu Banif va col·locar als seus clients bons no tòxics, sinó emmetzinats per la bactèria escherichia coli O104-H4 de l’estafador Madoff? De què collons parla el Sr. Sala i Martin?

Per altra banda, no se quants euros costa la capitalització de la banca i caixes (per pal·liar els efectes d’una pèssima gestió), però el que si sabem és que els bancs i caixes han rebut préstecs tous, tovíssims, del BCE, a cor que vols. Si això no és un tracte preferencial ja em diran què és? Què més voldrien algunes empreses que rebre aquests préstecs quan tenen problemes de finançament i més, quan moltes d’elles no tenen el problema afegit d’una pèssima gestió, com ha sigut en el cas d’alguns bancs i caixes.

I quan bancs i caixes no puguin tornar els préstecs (del BCE o del FROB), com es resoldrà? Doncs molt clar, entraran en el capital del banc o caixa i es dissoldran aquestes pèrdues com el dissol el sucre en el cafè. I seguirem dient que no han costat ni un euro al pressupost.

El Banc d’Espanya ja hem vist que està molt preocupat pel tema de la salut dels bancs i caixes i aquesta preocupació els porta a pressionar a aquestes entitats perquè segueixin esquilant als seus clients captius. Posa un sostre al que poden pagar als estalviadors, però no posa cap sostre a l’estafa consentida de posar un sòl al tipus mínim de les hipoteques, ni tampoc a quants punts per sobre de l’euribor (que com tots sabem tampoc és un tipus rellevant en les transaccions econòmiques) poden cobrar als seus clients d’actiu.
Per últim el Banc d’Espanya continua preocupat per la reforma laboral, que és un tema sobre el que no hi té cap competència.

Ciutadans a la intempèrie

Quan el sistema de valors no és compartit


Algun dia haurem de discutir seriosament el galdós paper que avui fan els mitjans de comunicació. He pogut llegir alguns articles en els que es ridiculitza sense cap mena de pal·liatiu el manifest de Hessel. La tesi contra el manifest bàsicament és que el capitalisme és el millor sistema inventat pels humans per resoldre eficientment les nostres necessitats. S’oblida de dir que la base del capitalisme és la mà invisible, és a dir, que cadascú faci el que li peti. Aquesta és la gran ideologia que hi ha al darrere d’aquest sistema. Un dels seus mentors -Hayeck- ens explica que no hi ha cap ment humana, cap estratègia, cap tecnologia, que pugui considerar totes les variables que conformen l’entorn social i econòmic, que inclogui els interessos i els desitjos de la població, així doncs, el millor que podem fer es laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même. Aquest sistema (no fer res) és el millor per a resoldre de forma eficient la creació i distribució de la riquesa i el benestar. Quin gran avanç de la humanitat!
Molt bé, això ha funcionat mentre ha funcionat i ha resolt la governabilitat del planeta d’una manera més acceptable que els altres sistemes planificadors que hem posat en funcionament en el transcurs de la nostra història. Estem d’acord. Ara bé, en aquests moments en que al nostre país tenim més de 700 mil aturats i a l’Estat més de 5 milions, podem encara deixar que el món i la societat vagi pel seu compte?
A mi em sembla que és un exercici de cinisme o ignorància el mantenir aquestes tesis.
Si no som capaços de descobrir un sistema millor que el capitalisme, hem de ser capaços de posar alguns controls sobre els excessos del seu funcionament, d’aquest suposat liberalisme econòmic.

Però una cosa és el paper dels mitjans de comunicació i l’altra és on rau el problema que ara tots patim. Els mitjans són els missatgers, equivocats o no, però no tenen altra culpabilitat que la ignorància o la malevolència de voler-nos dur pel camí del pedregar, però res més.

Quan encetem un segle, com quan encetem un nou any, acostumem a fer una reflexió sobre el que ens està passant a la societat, a la població de tot el planeta, i quin futur creiem que ens espera. Però gairebé sempre decantant-se per una visió eurocentrista.
Referit al segle passat Philip Bloom en Años de vértigo, ens fa veure els importants fets que ja van marcar tot el segle XX: guerres, invents, canvis socials i ideològics, etc.
El començament d’aquest segle XXI, també està sent memorable i inquietant. Els fets que l’estan emmarcant i probablement assenyalaran la ruta de tot el segle i potser fins i tot del mil·lenni.

Encara convulsos per la submissió del poder democràtic (elpolític) al poder econòmic. Convulsos per l’assassinat de Bin Laden, sense judici ni garanties (un individu mesquí, boig perillós i moltes altres coses -no el trobarem a faltar-), un fet que augura un futur tenebrós. Convulsos per la crisi financera i econòmica, de la que segons les elits socials no hi ha culpables, no hi ha cobdícia, no hi ha mala fe, no hi ha especulació, no hi ha mala gestió ni manca d’idees; només hi ha mala sort. Convulsos per les desigualtats socials provocades per comportaments humans egoistes, tramposos i delictius, desigualtats que tot i que la població més pobra ha aconseguit millorar el seu nivell, la distància entre els que acaparen la riquesa i els que acaparen la misèria, s’incrementa dia a dia. Ens volen convèncer que la desigualtat social és inevitable; el gran argument és que sempre ha estat així, per tant, queda legitimada la desigualtat. Trigarem molt a tornar a parlar de l’eugenèsia? Convulsos pels grans desastres naturals com el del terratrèmol i el posterior tsunami del Japó, que han afectat a la central nuclears de Fukushima amb conseqüències encara imprevisibles, però que també ha afectat a altres centrals de les que no se’n ha parlat tant, com la planta atòmica de Onagawa o les dues centrals de Rokkasho i Higashidori, són el guió d’uns films de fantasia i terror en la seva expressió més pura. Convulsos per les rebel·lions del ciutadans àrabs que sembla que han descobert que els seus enemics no és pas l’occident, sinó els seus mateixos conciutadans que des de temps immemorial retenen el poder i la riquesa en detriment de la seva llibertat i benestar. Convulsos pel fenomen dels indignats que els analistes no saben entendre ni avaluar i que segurament han d’aconduir-nos cap a un canvi social i de forma d’organització, per més que els líders de la nostra societat (el mateixos que van sense fanal per sortir de la crisis) els acusen de no trobar solucions adequades per millorar la nostra governança. Fins i tot els banquers reconeixen que s’ha de recomposar el sistema de valors, però, serem capaços de fer-ho?

Crèiem que estàvem en el millor dels mons i ara, descobrim que, els que vivim en el primer món, tornem a la intempèrie, perquè, ens diuen, havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Els nostres líders, polítics, econòmics, morals, ens diuen que hem de reduir el nostre sistema de benestar perquè és insostenible. Com són tan espavilats, segur que tenen raó. Ara ens imposen mesures de reducció de la despesa pública, reducció del nostre estat del benestar, que tant ens va costar posar-lo en funcionament. Aquestes mesures no poden seguir de cap manera la política econòmica keynesiana, es a dir que el sector públic actuï com animador de la inversió i la despesa (no entraré en el concepte de despesa global i els seus components que expliquen el funcionament de l’economia keynesiana), suplint les mancances del sector privat. Per tant, la doctrina neoliberal no permet actuar d’aquesta manera i hem de reduir l’endeutament públic (i privat). El que sembla no tenir cap importància és que totes, totes, totes les mesures adoptades pels governs centrals i autonòmics, van en contra de la creació de treball, que és el problema número u del moment actual.
Per la seva banda els savis economistes ens diuen que el que cal fer és millorar la productivitat, del que en treuen com a conclusió que cal rebaixar els salaris. Cal reformar el mercat de treball i cal rebaixar les pensions. Cal reduir l’endeutament i el dèficit. Quan han dit això, tal com va fer Déu després de la creació del món, descansen. L’esforç de les seves neurones ha sigut tant excepcional, que necessiten un descans. Que descansin en pau i no ens emprenyin mai més!

Seran els indignats els que ens donaran la clau de volta de la solució de la nostra societat? Sembla que és difícil. Tothom els reconeixem el dret a estar indignats, però ningú els dóna crèdit quant a les solucions que proposen, perquè els diem, estan equivocats! Però els que els diem que estan equivocats, tenim una solució millor? Jo no, i els polítics i els líders econòmics, tampoc. Tenim mala peça al teler...

DSK

Dominique Strauss-Kahn

No tinc argumentacions ni en favor ni en contra d’aquest home. Els tribunals ja decidiran sobre la seva culpabilitat. El que si m’interessa és fixar l’atenció sobre el fet que en els EUA han agafat el bou per les banyes i aquest presumpte delinqüent, el mateix dia d’haver comés el suposat delicte, ja està assegut davant d’una jutge declarant sobre aquest punt.
Al nostre país tenim jutges que van a la velocitat d’un cargol i que són promocionats no sé si per aquest fet o per alguna altra cosa. Els excelsos tribunals suprems i de tot tipus, en el cas que algun jutge hagués comés la imprudència de detenir un poderós, ja l’estarien desqualificant per haver pres aquesta decisió.

Els periodistes amics dels poderosos ara ja estan estenent la teoria de la conspiració, com si a DSK li haguessin posat una trampa, com si fos víctima d’alguna conspiració.

Parlamentaris barruts

Uns treballadors que haurien de ser acomiadats

A banda de moltes altres consideracions, avui hem rebut una notícia que no ha sorprès a ningú: el Congrés ha desestimat la moció presentada per CiU respecte als famosos 1.450 milions dels fons de competitivitat.
Això ja ho comentaran els experts, els politòlegs, com comentaran el galdós paper dels partits catalans que no han fet pinya amb aquesta moció que hauria de beneficiar a Catalunya. El que vull comentar en aquest apunt és la cara dura dels 11 diputats que sembla no tenien cap interès en acudir a la feina, a la feina per la qual els paguen. I la cara dura dels partits als quals pertanyen aquests individus, que ni tan sols els han sancionat.
En moments en que el país està immers en una crisis profunda, en que estan tancant moltes empreses perquè no poden vendre els seus productes o no reben el crèdit que, amb la garantia assegurada, no els volen donar els bancs i caixes, que tenim gairebé 5 milions d'aturats que voldrien treballar i no poden, en aquests moments aquests energúmens dits altrament parlamentaris, pares de la pàtria, que si tenen feina i no la volen fer, es permeten no acudir a la feina. Com és que encara no els han acomiadat?

Un món de mones

Cal una societat més justa

La contemplació dels fets del dia a dia ens generen als ciutadans un cabreig molt fort que escapa a la comprensió dels més tolerants.
Veiem amb irritació que hi ha molts països dirigits per sàtrapes des de fa més de 25, 30 i 40 anys, però a casa nostra també veiem els mateixos sàtrapes com s’aferren al poder i als diners també des de fa 25, 30 i 40 anys. Són els mateixos que ens diuen: que si els joves no veuen més futur que sent funcionaris, és que el país no té futur (Duran Lleida), i ho diu el mateix que porta quaranta anys vivint del pressupost públic, que no ha sigut altra cosa que un polític, un funcionari. Té collons la cosa!

Mentre els joves estan subjectes a una taxa d’atur de més del 40% (deu ser perquè són dropos, perquè no volen treballar, perquè prefereixen viure en una la indigència, per què, com tantes altres coses, es pregunta Mourinho), els nostres dirigents estan preocupats en la distribució de prebendes. Ara toca les medalles d’or i les creus de Sant Jordi. Això és prioritari a la resolució del problema de l’atur, que afecta a un de cada cinc ciutadans.
Aquest fet marcarà, sens dubte, el futur de tota una generació, una generació de la que els adults en som responsables, per haver-los educat com els hem educat i sobretot per haver-los deixat el món com els hem deixat. I el que no vulgui admetre aquesta realitat és que és un cínic i fins i tot diria una mala persona; una persona insolidària i asocial.

Hauríem de fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, si més no al nostre país, on veiem que el poder polític s’autodistribueix creus i medalles d’or a ciutadans suposadament il·lustres, tot i que ningú coneix els seus mèrits. Així, ja des de fa una colla d’anys distribuïen aquests guardons com si fos confeti. Aquest any l’han rebut alguns representants nostres al parlament d’Europa. Just en l’any en que s’ha conegut les retribucions que aquests homes i dones perceben i que fan tot el que poden per fitxar el divendres a primera hora per poder cobrar les dietes i tot seguit agafar l’avió; naturalment en classe bussines, ja que d’altra manera el viatge és molt incòmode. Entre aquests parlamentaris europeus també hi ha el Sr. Duran Lleida (que ho devia ser als inicis), el més prestigiós dels parlamentaris espanyols segons les enquestes, tot i les fidelitats demostrades a l’espanyolisme més ranci i els estirabots a que ens té acostumats als ciutadans, dels quals n’hauria de ser un servidor i no pas fer d’amo.

Com els problemes del nostre país són petits, els nostres parlamentaris -liderats pel Sr. Bono i el Sr. Duran i Lleida- se’n van a veure els sàtrapes que governen la Guinea dictatorial. Un viatge de turisme, segurament amb bones intencions, però que deixa de relleu com els dictadors, per més sanguinaris que siguin, són ben rebuts entre la nostra elit política. Evidentment no s’ha sabut cap notícia del resultat d’aquesta visita. És el mateix que ha passat en la beatificació del papa Joan Pau II, allí hi ha anat el millor de cada casa i entre ells el president Robert Mugabe, amb un historial esfereïdor.

Ha tingut lloc la junta d’accionistes del Banc Santander i el seu conseller delegat ho aprofita per donar consells als ciutadans; ens diu que no pensem que el crèdit fluirà a partir d’ara; és més, ens assegura que disminuirà ja que no hi ha en el mercat solvència suficient (naturalment es refereix als altres, mai al seu banc). Aquest home hauria hagut de ser desposseït del seu càrrec per haver comés un acte delictiu i haver sigut condemnat per un jutge. La iniciativa corresponia al president del banc que no ho ha fet perquè deu estar implicat en l’estafa, i abans que ell, ho hauria d’haver fet el pusil·lànime Governador del Banc d’Espanya, que tampoc sembla estar per la qüestió i permet que aquell home continuï en el seu lloc privilegiat i ni tan solament pagui pels fets delictius constatats.

Al Parlament català s’ha parlat de caixes per primera vegada. Hi ha intervingut representants de segon o tercer ordre de les caixes. Tots tècnics, cap implicat en la gestió i, desconeixedors del que parlaven han tingut la barra de dir que els diners del FROB són per capitalitzar les caixes i no pas per donar crèdit a les empreses productives; això (donar crèdit a les empreses) tindrà lloc quan el mercat, veient capitalitzades les caixes se’n refiïn i puguin obtenir crèdit altra vegada del mercat; llavors el faran arribar a les empreses. Aquests tècnics ignoren que la funció d’una entitat financera és agafar diners (dipòsits) amb una mà, i amb l’altra concedir crèdits a l’economia productiva (no als amics), i molt ocasionalment acudir a resoldre puntes de tresoreria en el mercat financer.

El president de “la Caixa” ha assimilat el transcendental canvi d’aquesta entitat ( la privatització) a un fet tan fonamental com el de la seva fundació. Aquesta manifestació no quadra amb els objectius fundacionals d’aquesta caixa (i de totes les caixes), altra cosa és que en el transcurs del temps i la necessitat d’adaptació als nous temps i nova moral social aquests objectius hagin perdut vigència, amb el resultat que es dóna en totes les privatitzacions: un desconcert en l’adaptació a la nova situació amb un repartiment poc transparent de prebendes i diners.

Alguns analistes, ben intencionats, diuen que les revolucions actuals no són per reclamar justícia i llibertat (Salvador Cardús), sinó per conservar privilegis. El pecat que cometen alguns treballadors és reivindicar el seu lloc de treball assegurat (funcionaris, com si això fos un pecat). Cardús és un home a qui es pot escoltar, però en aquest cas, s’ha passat de rosca. Suposo que es referia al primer món, i si és així, ja sabem que els treballadors a cada bugada perden un llençol, mentre que els dirigents econòmics, cada dia que passa acaparen més riquesa. No veig la consistència d’aquesta línia de pensament. Ara, si el que vol dir és que manca una solidaritat entre els treballadors -excloent els poderosos que no tenen perquè ser solidaris- llavors he de donar-li la raó.
Demanar una major igualtat entre tota la societat, és defensar privilegis? Està clar que ara que tenim 5 milions de persones que no tenen ingressos, la situació es tan dramàtica que cal reclamar una major solidaritat entre tots, i naturalment entre els treballadors. Però, perquè ho limitem només als treballadors i contemplem amb indiferència els privilegis -que no s’han guanyat- dels poderosos?