Els partits auto-anomenats constitucionalistes

Els governants en funcions, els partits polítics de la dreta i ultradreta, parlen insistentment de l’estat de dret. Un estat que ells defensen, i en canvi acusen a altres partits que defensen idees diferents, com per exemple posen en dubte la sacrosanta unitat de la pàtria.

En realitat quina és la situació:

Espanya és un país desigual. L’estat, que vol dir, els seus governants, han protegit sempre les classes econòmicament riques i afirmen que aquest és l’estat natural de la societat. La realitat en explica que són classes privilegiades i que el seu benestar procedeix dels favors que a través de la legislació promou l’estat.

Catalunya no és cap excepció i les desigualtats també les trobem en la nostra societat. Els diferents governs de la Generalitat algunes vegades —ben poques— han volgut reduir aquestes diferències i gairebé sempre ha sortit l’Estat dient-los que no tenen competència per legislar en aquestes qüestions i que a més això generaria diferència entre ciutadans. El que traduït no vol dir altra cosa que l’Estat no permet que els catalans pobres millorin la seva situació si això els situa per sobre dels espanyols pobres, als que l’estat no els vol donar cap protecció especial. Una idea ben peregrina que ja ens dona la mida de com pensa i com les gasta l’estat espanyol.

Espanya és un país intolerant amb les idees i això és una herència sociològica de temps passats que no s’acaba d’erradicar, fins i tot veient el que fa la dreta (que va des del PSOE fins a Vox) podem assegurar que la intolerància i en certa manera un odi i la xenofòbia cap a les minories (bé siguin internes o externes) es va propagant, va renaixent una llavor que ens pensàvem s’havia extingit. Espanya és un país on l’educació entre “flechas y pelayos” ens ha dut a que només hi ha una idea sobre la nació: la unitat indestructible de la pàtria. Dels ciutadans que vivim en aquesta nació, de les nostres necessitats i de la nostra voluntat i preferències, als governants i als partits, els importa un rave.

El president en funcions Pedro Sánchez està clar que necessita un repòs. Massa hores de parlar, de tenir la boca oberta i el cervell tancat... us imagineu si fos el president d’un país que tingués el botó vermell atòmic? Doncs no el té atòmic, però té el botó social: ara disposa putejar uns ciutadans, ara disposa canviar la socialdemocràcia (ja força depassada) per la ultradreta, ara li surt de l’engonal demanar als fiscals que juntament amb la policia patriòtica creï falsos testimonis contra una minoria que no li agrada; ara s’oblida dels antecedents del seu partit i ja no creu en un estat multinacional ni en un estat federal. Podem confiar en un individu d’aquest calibre? Per acabar-ho d’adobar s’ha rodejat d’un equip més que discutible. A qui se li acudeix nomenar vicepresidenta a la Sra. Calvo que cada dia fica la pota a la galleda? A qui se li acudeix nomenar ministre d’exteriors a un home barroer, amb un historial tan discutible com el de Borrell? Que no sabia el tema d’insider trading, que no veu com vulnera els secrets de sumari de la justícia britànica fins i tot abans de ser responsable europeu? I la ministra de justícia procedent del fangar dels fiscals que va explicar però no denunciar els seus companys fiscals quan a Colòmbia anaven amb noies menors d’edat? Per favor Sánchez, una m ica de decència!

De Casado, un noi que es desentén de la corrupció estratosfèrica del seu partit passant el mort als seus antecessors, però sense citar-los (a qui es refereix, a Rajoy a Aznar, digues-ho home digues-ho!) però que ell estava en el nucli dur del partit i per tant sabia que el seu partit era una organització criminal per a delinquir. Que és el primer crack del món en màsters falsificats. I segueix acusant a tothom, especialment mentint i forçant acusacions als sobiranistes), que se’n pot esperar d’un individu amb aquesta cara dura i amb aquesta falta d’ètica i sent un corrupte demostrat a qui els fiscals no han volgut ni tocar?

De la Cayetana, cal dir que quan parla amb aquell aire hieràtic propi d’una faraona o d’una mòmia, que vol fer veure que està a molts metres d’alçada per damunt dels ciutadans pobres que malviuen i treballen, que mimetitza els estruços, aixecant el cap, o ensorrant-lo sota la sorra, escopint insults i dient bajanades.

La seva homònima –en comportament— l’Arrimadas, li falta “la classe” de la Cayetana, però la supera en la forma d’insultar, en la falta d’educació i en la repetició d’eslògans. Una bleda assolellada... i del carallot de Rivera cal dir-ne alguna cosa. Darrerament s’ha apuntat a pallassades impròpies d’un candidat, però més enllà d’aquesta qüestió resulta que no té cap idea al cap per fer política que empresonar tots els catalans... és un noi que ha nascut i viscut de l’odi i, avui, molts dels ciutadans o comprem aquesta fórmula. Espero que les urnes el situïn al lloc on li toca: la irrellevància i l’oblit,

Cal dir que Rivera mereixeria alguna altra cosa, com ser imputat per haver estès l’odi per urbi et orbi. 

Dels nois de Vox no en vull parlar. Estan a una categoria propera als infrahumans i això els eximeix de molts pecats. No tenen consciència, no tenen intel·ligència, són com les amebes, tot i que sabem que faran tot el mal que podran per poder gaudir ells i tots els ultres dels privilegis no merescuts.

En tot cas tots aquests partits auto-anomenats constitucionalistes, a més de la unitat de la pàtria tenen un altre objectiu comú, la xenofòbia, l’odi al diferent i encara més si està dins les fronteres que si les travessa per salvar la pell.

Aquests és el panorama que ens ofereix l’Espanya auto-anomenada constitucional. Només ens queden els partits perifèrics, els que no tenen com a primer i únic objectiu la unitat de la pàtria. Recordeu-ho quan aneu a votar.