Els tertulians

Jordi Mercadé Farrés, és un periodista amb una llarga experiència en la professió i en les seves intervencions en diversos mitjans es dedica a posar aigua al vi. Bàsicament posa “seny” a la situació política, intenta l’equidistància, i és partidari de dirigir la política des del sofà. Més o menys carrega les tintes en els polítics catalans i segurament una mica menys en els polítics espanyolistes. És el que fem molts de nosaltres que no ens comprometem en res i passem el porró als polítics perquè ens resolguin els problemes.

En una de les moltes tertúlies en les que hi és omnipresent, defensava amb arguments que semblaven ben correctes el fet de que el diàleg amb l’Estat no es produïa degut a que no s’han fixat els continguts d’aquest diàleg. I tal com ell ho explicitava si no hi ha un temari pactat fa bé Sánchez de dir que no vol parlar.

Ben curiós aquest argument. O sigui que com Sánchez no vol parlar i no es concreta el tema es nega a reunir-se amb el president Torra. Fantàstic!

Ben diferent és l’opinió de Salvador Cardús, tan diferent com ho pot ser la diferència intel·lectual entre aquestes dues persones.

Cardús afirma que el conflicte entre Espanya i Catalunya només té un final possible: l’exercici del dret a l’autodeterminació dels catalans. No és la independència el que cal imposar sinó l’exercici del dret a l’autodeterminació. Però tot això significa vàries coses: reconèixer-se mútuament com a interlocutors; joc net; pactar les condicions, en cas d’una possible secessió, com de continuar a l’estat; garantir el dret de les minories; dibuixar les futures relacions entre Catalunya i Espanya en qualsevol dels casos; deixar dibuixat els camins d’una reconciliació interna.

I con a conclusió d tot plegat, l’independentisme ha d’arribar com sigui a l’exercici radicalment democràtic del dret a l’autodeterminació.

Naturalment, jo entenc el que diu Cardús, mentre que el que diu Mercadé em sembla poc pensat, més soroll que paraules.