Era
l’any 2004, un atemptat horrorós i els efectes de les mentides d’Aznar i Acebes
van fer la resta. Els ciutadans no van suportar les mentides d’aquests
governants, més en un cas tant indignant com el atemptat que va produir gairebé
200 morts, i van decidir expulsar-los.
Ara
es dóna un altre cas semblant. El ministre més ruc de tota la Transició,
Fernández Díaz ha posat en funcionament un altre embolic, i Rajoy, que estava
al corrent del que es coïa, hi va donar la conformitat. Ha estat la gota que ha
fet vessar el vas d’una llarga sèrie de actuacions d’aquest home curt de
gambals.
Veient
com els perillava la seva poltrona els “peperos” s’ha posat mans a l’obra —ja
fa temps—, creant infàmies sobre persones que eren simplement competidors
polítics.
Són
miserables fins al moll de l’os. Han estat capaços de crear “casos escandalosos”
per perjudicar la imatge de polítics honestos, han estat capaços de combatre
amb males arts les idees polítiques, són persones malvades i incompetents que
no mereixen estar ni un minut més al govern de l’estat.
Es
parla de dimissions, però el que correspon és cessaments. Potser no està al
codi penal, però aquests homes són delinqüents i segurament se’ls hauria de
jutjar per aquests delictes.
El
cas ara és públic i notori. Fernández Díaz convoca al Cap de l’Oficina Antifrau
de Catalunya, li diu, li insinua, que investigui a uns polítics catalans perquè
tenen idees polítiques diferents a les seves. El Cap de l’Oficina antifrau, no
denuncia al ministre per comportament mafiós, més aviat li diu: a les seves
ordres, ministre. Li dóna consells i l’ajuda a establir una estratègia per
aconseguir les seves finalitats-
El “memo”
(idiota, totxo, ...) del ministre no explica si ell ordena gravar les converses
oficials (no privades) que tenen lloc al seu despatx. Vull creure que tot l’enrenou
té aquest origen. El ministre, que ha vist moltes pelis, grava aquestes converses,
i com la seva organització és la de “Pepe Gotera i Otilio”, resulta que té
filtracions. El despatx més ben vigilat del país sembla que hi tingui accés
qualsevol vianant que es passegi per la Rambla.
Ara,
tot el PP es posa en guàrdia amb la seva estratègia més coneguda: negar el que
és evident i canviar els papers, de delinqüent (que correspon al PP) a víctima.
Als
EUA als anys 1970 hi va haver l’escàndol Watergate, una filtració, uns papers
robats i finalment el president va haver de dimitir.
Aquí
el Govern del PP vol fer veure que no passa res i esperar que amaini la tempesta.
Ho aconseguiran altra vegada? Ho permetrem els ciutadans? Espero que aquesta vegada
no se’n surtin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada