Chicago, anys 30...

Eliot Ness va ser l’agent que en els anys 30 va aconseguir posar entre reixes al gàngster Al Capone. Avui l’escenari és semblant, però els actors estan confosos en els seus papers. La màfia està instal·lada al cor de les institucions.

Novament el ministre de l’Interior continua fent de les seves. Ell és la Llei, ell pot fer el que li doni la gana, qui s’oposi a la seva voluntat és home mort.

Ara ens obsequia amb l’intent d’obtenció/segrest d’uns fitxers informàtics en els locals del diari Público. Sembla que s’havia oblidat de demanar una autorització judicial i la seva policia se’n ha tornat a casa amb la cua entre les cames.

Fins quan aguantarem aquest individu? Fins quan aguantarem el partit que li dóna suport? El president Rajoy li atorga tota la seva confiança, la vicepresidenta Soraya també, la inefable Esperanza Aguirre, que atreu la corrupció com la merda a les mosques, diu que caigui el pes de la llei, no sobre els delinqüents, sinó sobre els que publiquen la notícia. Tots aquests que els donen cobertura, que són els col·laboradors necessaris per a delinquir no són també delinqüents? Mentre, el senyor ministre ha deixat la policia com una casa de putes sense mestressa. Tothom conspira, hi ha grups de "policia patriòtica" que delinqueix, i el senyor ministre bada la boca.

Mentre, els partits que tenen alguna possibilitat de formar el nou govern d’aquestes segones eleccions, demanen la dimissió dels interfectes, però ho diuen en veu baixa, no fos cas que algú s’ofengui.

No senyors del PSOE, de Podemos, de Ciudadanos, s’ha d’anar a la fiscalia i presentar denúncia contra els delinqüents i sobre els que els donen empara. Això és el que s’ha de fer. I hem de convocar una vaga general perquè Fernández Díaz i De Alfonso, tenen dues opcions, anar davant del jutge o directament al psiquiàtric si és que estan malalts.

Ara, Mariano està tranquil perquè el Brexit els dóna força per oblidar la innombrable corrupció que assola el seu partit i a tot el país. De pas, la quadrilla dels tres (PP, PSOE i Ciudadanos, als que s’ajunta l’inefable Felipe González que es vol fer perdonar l’origen de la seva fortuna i els seus negocis a Panamà) diuen que els referèndums són una cosa del dimoni. Que mai s’ha de preguntar coses que divideixin. Venen a dir que els ciutadans només hem de votar sobre coses en les que hi estiguem d’acord.

Aquesta és la idea de la democràcia que tenen els principals partits constitucionalistes, tots emmerdats fins a les orelles amb la corrupció.

I a l'impresentable Fernández Díaz li vull dir una cosa. No torni a dir mai més que és catòlic, perquè homes com ell no poden estar en una comunitat cristiana, predicant una cosa i fent-ne una altra. Un cristià no pot fer el que ell fa o el que fan alguns bisbes.

I finalment que no ens prenguin per imbècils. L’argumentació dels corruptes és que el delicte és la gravació de converses oficials dins el despatx del ministre de l’Interior, que només això ja és suficient per cessar al seu titular, no ho és en canvi el contingut d’aquestes converses, que semblen més aviat de “quinquis” traficants de droga i de persones.

A aquesta gent suposo que tenen la pena del “telenotícies” i les seva famílies ho ha de patir amb desesperació i vergonya. Però ni tan sols això els impulsa a un gest de dignitat i presentar la dimissió abans del seu cessament sense honor?

I els ciutadans podem permetre que el vigilant de les votacions de demà diumenge siguin supervisades per un home sense honor com el ministre de l’Interior? I podem permetre que De Alfonso torni a la carrera judicial després d’haver comprovat l seva línia de pensament i les seves actuacions delictives? L’Audiència hauria ja de posar-se a revisar totes les sentències emeses per aquest jutge des del primer dia fins que va ocupar, en mala hora, el càrrec de Cap de l’Oficina Antifrau.

Hi ha qui pensa que potser aquests fets a l’Espanya casposa seran interpretats com a justificació als intents de segregacionisme catalans. I així veiem la premsa madrilenya com està amagant aquests fets i fins i tot periodistes que han participat en altres conxorxes com Marhuenda i Inda, s’atreveixen a dir que les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso, són les normals entre aquest tipus de càrrecs institucionals.

Regeneració ja! Però no la que prediquen els líders constitucionalistes, sinó la de veritat.