Amargues perspectives

El dogma conservador diu que l’economia ha de créixer des de dalt

Els humans quan tenim una situació de privilegi som favorables a mantenir les estructures que ens garanteixin la seva perpetuació. Això justifica que els polítics i poderosos enyorin els temps feudals, en els que no hi havia altres drets que el de cuixa. Era un món ordenat en que cadascú sabia quin paper li havia tocat i com no hi havia preguntes, tampoc hi havia respostes. Més o menys com ara.

Però ¿no és veritat que els actuals dirigents polítics estarien més satisfets si aconseguissin la mansuetud dels temps franquistes quan es guanyava per golejada? Naturalment que sí. Naturalment, no solament l’època medieval sinó la il·lustració borbònica, devia ser una època còmoda pels governants: governar pel poble, però sense el poble. Com deuen enyorar aquells temps...

La utilitat dels pobres

Entre els segles XVI al XVIII la pobresa era d’utilitat social. Era el fruit del pensament mercantilista de l’època, un pensament que de forma alarmant, retorna i està sent adoptat per les nostres elits com l’únic sistema possible. En el Segle XVIII la misèria feia molt difícil la vida als pobres, però era el que mantenia en funcionament  el motor de l’activitat econòmica garantint la disponibilitat d’una mà d’obra barata sense cap dret ni reivindicació. A finals del XVIII Malthus culpava directament als pobres de al seva situació: era deguda als seus defectes, a la seva incapacitat, a la seva indolència. I ho feia en un to moralitzant, fins al punt que va promoure una llei de pobres que preveia que qui donés diners a aquells ganduls havia de ser detingut (més o menys com ara ho fa el Govern Italià i tota la Unió Europea quan algú ajuda a un immigrant il·legal, encara que sigui perquè no s’ofegui).

La literatura ens dóna exemples de com evoluciona la societat. Era el 1714, quan Bernard Mandeville, un holandès que posteriorment es va establir a Anglaterra, va publicar la seva Faula de les abelles. Un relat cínic sobre el funcionament de la societat que d’una forma caricaturesca explica com dels vicis privats en surten les virtuts públiques.

 “Deixeu, doncs, de queixar-vos: sols els necis
volen fer d'un rusc gran un rusc honrat.
Per a gaudir de les joies del món,
ser celebrats i viure en benestar
sense grans vicis, és ben bé una vana
utopia, nascuda del nostre cap.
El frau, el luxe i l'orgull han de viure,
mentre ens sapiguem aprofitar:
la fam, sens dubte, és un flagell terrible
però sense ella qui pot prosperar?”

Van passar encara alguns anys fins que Adam Smith va publicar la Teoria dels sentiments morals, en que prenia distància respecte al pensament de Mandeville. El seu apropament a la pobresa va ser més humà i intel·ligent i, adonant-se de la seva càrrega emocional i social, va tractar de solucionar aquest estat de coses amb la idea d’una tributació redistributiva, però sense acabar de trobar una solució coherent per reduir la pobresa.

La crisi i els pobres

Però això és història i sabem que la història es repeteix. El 2008 va començar una gran crisi d’origen prou conegut i discutit, quines conseqüències han sigut nefastes per a tota la població, especialment per les classes mitjanes i les més pobres. Pràcticament tot occident ha retrocedit en el seu benestar (només uns pocs han salvat els mobles) i les mesures que han aplicat uns polítics barruts i incompetents dominats pels poders financers i econòmics, han ocasionat encara més misèria per a tothom. Així i tot han aconseguit que s’instal·li la idea que el benestar no és possible per a la societat en general —leit motiv del Segle XXI, o com dirien ara, Trending topic—, dit d’una altra manera, és sostenible per a uns quants, els que des que va començar la crisi s’han enriquit, aconseguint un creixement dels multimilionaris a Espanya del 13%. Són tots aquells que segueixen dient que la crisi és una oportunitat, perquè des de la seva talaia han aconseguit que uns quants euros de cadascun dels ciutadans vagi a parar a les seves butxaques, i la població que ja està en la misèria i no els ve d’aquí, gustosament els cedeix aquests pocs euros perquè ells puguin enriquir-se. Si més no és el que conclou l’estudi presentat recentment a Brussel·les pel Comissari de Treball i Assumptes Socials László Andor: a Espanya la crisi econòmica i els remeis aplicats per Govern ha fet més rics els rics i més pobres els pobres.

És que en els nostre temps els avenços en els models econòmics permeten veure com les polítiques que porten a baixos nivells d'educació, salut i nutrició mantenen les persones atrapades en la misèria. Després de molts anys d’una tendència a una certa igualació de la riquesa, s’ha tornat a invertir, i ja fa unes dècades s’observa que en els països rics (i en els pobres també) la seva distribució és cada dia més desigual i des de la darrera crisi la situació s’ha agreujat. No passa el mateix quan parlem de la desigualtat a tot el planeta, ja que des de finals dels anys 80 la globalització econòmica va fer que s’escurcessin les diferències entre els estats, sent segurament la reducció més rellevant des de la Revolució Industrial, per més que aquesta reducció no hagi sigut espectacular.

Desinformació interessada

Entretant, el cinisme i la desinformació interessada han configurat unes tesis en les quals s’afirma que la desigualtat no preocupa, el que importa és que si la gent s’esforça tingui la seva recompensa. El resultat és que disminueix  el nombre de persones que viuen per sota dels 1,25 dòlars diaris, xifra que els permet continuar en la misèria, mentre la bretxa entre pobres i rics cada dia es fa més ampla.

Directors d’alguns mitjans forcen les interpretacions més agosarades que pretenen decantar l’aigua al seu molí; demanen quins són els drets laborals que han sigut retallats (deuen ser els únics que no ho saben), o davant del drama de Lampedusa afirmen que els països africans són incapaços de governar-se (afirmació racista que hauria de dur-los davant els tribunals). Ministres que parlen de la mobilitat exterior per referir-se als que són expulsats del mercat de treball espanyol i han d’emigrar a l’estranger, o polítics que afirmen que els joves marxen degut al seu esperit aventurer. Ministres que afirmen que si els nois no estudien és perquè els pares no volen dedicar diners a l’educació dels seus fills, oblidant que l’educació pública és una exigència en qualsevol país democràtic i un dels motius pels que es paguen impostos. Presidents de la CEOE (que no estan a la presó) que es refereixen als privilegis dels treballadors quan en realitat són drets, i proposen suprimir els contractes fixos per passar a ser temporals, amb l’argumentació que el 90% dels nous contractes són temporals. O menteixen, quan afirmen que la reducció dels salaris genera ocupació. Ministres que persegueixen el frau dels aturats, o bé fan un “pentinat” dels “chiringuitos” de platja, quan saben que totes les empreses de l’Íbex tenen societats en paradisos fiscals i que les agrupacions d’inspectors fiscals afirmen que el 80% del frau fiscal del país és concentra en aquestes grans empreses i en les grans fortunes. Però el Ministre d’Hisenda prefereix inspeccionar els “chiringuitos” de platja i no les grans empreses on tenen els seus millors amics als que tot sovint conviden als xeflis de la Moncloa. Governs que segueixen retallant pensions, sanitat, ensenyament i justícia, mentre continuen amb les seves obres faraòniques, inútils i insostenibles econòmicament i incompleixen una de les funcions que té assignada l’Estat: la redistribució de la riquesa per assegurar un benestar mínim a tota la població. Governs que han dut a la justícia al descrèdit més important de la democràcia. Podria continuar, però és suficient.

Solucions possibles

Podrem sortir-nos d’aquest forat? Segur que sí, però ha de ser amb alguns condicionants. Que la política torni a ser un instrument per aconseguir-ho. Que mantinguem fora de circulació els partits sense cap idea (els que només van en contra de). Que els ciutadans ens impliquem en la política i no en deixem passar ni una. Encara que el ministre de interior ho prohibeixi, protestem poc!