Societat dual

 

Les “lleis naturals” fan que la distribució de la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida

Quan parlem de desigualtats la primera cosa que se’ns acut és el seu significat: coses diferents a unes altres. Així doncs sempre hi ha una referència, en aquest cas, la riquesa i el benestar.

I si hi ha desigualtat ens podem preguntar: ¿És lícit que si un ciutadà lluita aferrissadament per fer diners de forma legal pugui acumular una gran fortuna, mentre qui es passa tot el dia jaient en un banc públic acumuli una gran misèria? I ¿Si posem regulacions que no permetin el campi qui pugui,  guanyarem alguna cosa? Finalment ¿En la carrera de la vida tots sortim del mateix lloc i en les mateixes condicions i/o avantatges? La resposta és clara per a cada pregunta: sí, depèn, i no.

L’economia com a instrument per un repartiment de la riquesa

Ja fa uns dies vaig tenir el goig d’escoltar una conferència en la que dos mestres de l’economia parlaven de “Visions econòmiques del futur”. Els dos van explicar  què estaven fent. Bàsicament creaven models econòmics que representessin el funcionament del món real. L’un des de la visió macroeconòmica (models estocàstics, matemàtics,...), l’altre des del món microeconòmic (vendes, empresa,...). Els dos reconeixien que tot i que s’ho passaven pipa construint aquest models servien de ben poca cosa quant a determinar el benestar futur d’una societat. Van afirmar que el mercat el que feia era construir un sistema eficient, però no una societat justa. La solució, com en tantes altres coses, havia de venir per models i teories noves encara per descobrir.

Per albirar com serà el futur, plantejar un enfocament econòmic no sembla pas el camí més encertat; el que hi ha són problemes i els problemes són polièdrics, no només econòmics. L’economia i les altres ciències socials són com una mena d’intendència per ajudar a trobar solucions però no per erigir-se en els directors de la recerca de solucions. Aquestes han de venir liderades per la política, pel món de les idees, i quan no apareixen, són els ciutadans qui prenen el relleu ja que mai han deixat de reclamar justícia i d’aportar idees. Com a mínim sabem que l’actual sistema econòmic no funciona per construir una societat més justa i solidària.

A Espanya, des de fa unes dècades, la desigualtat social és una constant, i des de la crisi, les diferències cada dia s’incrementen. Però el veritable problema és que això no passa només a Espanya, sinó que és una “llei natural” que s’estén per tot el món occidental, degut a una sèrie de factors que els estudiosos no es posen d’acord en determinar quins són.

Les institucions

Les institucions poden crear incentius pel progrés econòmic, i també poden redistribuir la renda i el poder. Així doncs podem classificar les institucions en extractives, quan tenen com a objectiu extraure riquesa i poder d’un subconjunt de la societat per beneficiar-ne a un altre, o inclusives, quan de la seva intervenció se’n desprèn un repartiment del poder i de la riquesa. Els exemples són innombrables: la protecció per part del poder polític dels oligopolis existents és la mostra més remarcable. Avalar empreses privades per part de l’Estat no deixa de ser un tracte preferent i discriminatori. Que tots els Governs des de la Transició hagin organitzat l’embolic de les tarifes elèctriques és una altra mostra, no només d’incompetència sinó també d’interessos inconfessables. Rescatar la banca amb import milionaris i no rescatar els ciutadans de la pobresa és una mostra d’insensibilitat i d’incapacitat per prendre mesures que els salvin de la misèria. Decisions preses, totes elles, per institucions extractives.

Pobres més pobres, rics més rics

La repercussió dels costos de la crisi (per obviar piadosament les causes i els causants) ja ningú els discuteix: els suporten les classes baixes i mitjanes. Les retallades imposades pel Govern central (vull dir per la UE o Alemanya) ja hem vist que no pretenien altra cosa que fer una economia més competitiva, és a dir rebaixar els salaris en un 25% per poder fer més rendibles les empreses.

Que això comporta deixar en la pobresa no només els que no tenen ni treball ni ingressos, sinó també els treballadors precaritzats per la Reforma Laboral: són danys col·laterals que ocasionen les guerres. Que comporta que els contractes indefinits desapareguin: és la necessitat de fer homogenis els contractes laborals. No pot ser que uns estiguin protegits i els altres no: solució, igualar-los per la banda baixa.

I ara intentaré mostrar dues imatges de com funciona tot plegat. La primera és com participen els diferents factors de la producció en la distribució de la riquesa. Segons l’INE des de l’any 2000 al 2012 les rendes salarials han passat del 49,6 al 44,2%, mentre que les empresarials han passat del 40,4 al 46,1%, la qual cosa explica un sistema de vasos comunicants, el que perden uns ho guanyen uns altres.

La segona imatge ve referida a les causes del creixement del PIB, i com en el seu cas, incideix el factor treball i concretament treballar més i/o treballar millor. Mentre que a Espanya en èpoques de creixement el factor rellevant ha sigut treballar més (treballar millor mostra un índex negatiu), a la UE ha sigut treballar millor. Treballar més, quan hi ha treball, depèn del treballador. Treballar millor de qui depèn? Adjudicar responsabilitats és complicat. L’organització del treball hi té alguna cosa a veure? Potser depèn de la formació i actitud del treballador, o també de la formació i actitud del dirigent? Caldria esbrinar-ho. El que sí està clar per tots els analistes és que quan les rendes salarials disminueixen la seva participació en el PIB, les desigualtats augmenten.

En tot cas pels que dirigeixen les institucions extractives, els seria útil llegir l’article de N.D.Kristof  (NYT 2.10.2013) en el que explicava:  “Imagineu-vos haver de triar només un dels vostres fills perquè se salvi, mentre deixeu els altres confrontats amb la mort. Una de les experiències més colpidores que he viscut com a reporter va passar a Cambodja, on vaig conèixer una dona la filla de la qual acabava de morir de malària i que havia quedat a càrrec de set fills i néts. La dona, Nhem Yen, em va ensenyar la seva única mosquitera antimalària i em va relatar com cada vespre donava voltes i més voltes per decidir quines criatures encabir-hi i quines deixar-ne fora, exposant-les als mosquits de la malària. Aquesta és la mena de pregunta atroç que es veuen obligades a afrontar les famílies a causa de la pobresa”.

Les causes de la pobresa

Darrerament s’ha parlat força d’un llibre (Acemoglu&Robinson, Por qué fracasan los paises, Deusto) en que els seus autors sostenen la tesi: els països fracassen si les seves institucions no funcionen. Més que un llibre de teoria econòmica és un llibre d’història econòmica, i els seus autors analitzen amb profusió d’exemples els motius de prosperitat i/o misèria dels països. Van destriant causes no significatives per aquesta anàlisi. Fins ara hi ha hagut molts teòrics analistes que atribueixen la riquesa o la pobresa a causes com la situació geogràfica, a atributs culturals hostils a la prosperitat, a les religions i creences, a polítiques incorrectes en el passat, a la globalització, als efectes de la tecnologia i de la substitució de treball per capital, i moltes altres. Tot i sent clar que la introducció de la tecnologia en la producció fa que augmenti el capital i disminueixi el treball, no està escrit que el repartiment d’una major riquesa no pugui ser modulat, que vol dir repartit. D’igual manera cal dir que la globalització afecta no només els treballadors, sinó també a les empreses i a la tecnologia. Per tant, a què ve l’afirmació que la globalització és un factor més que justifica que les rendes de treball disminueixin.

Però la tesi que defensen els dos autors esmentats és força diferent al tractament més estès sobre les causes de l’èxit o fracàs. Afirmen que quan una reduïda elit ha organitzat un país i les seves institucions en benefici només d’uns quants, el resultat, més aviat o més tard, és el fracàs. També analitzen com s’alteren alguns comportaments socials derivats de revolucions, bé siguin industrials o d’altres tipus i perquè aquestes revolucions afecten favorablement a unes societats i no a unes altres.

En definitiva, de la mateixa manera que el funcionament  del “mercat lliure” no assegura la sostenibilitat del model (perquè crea societats injustes), unes institucions extractives, com les que tant abunden al nostre país, tampoc són sostenibles, perquè les lluites internes i la inestabilitat són inherents a aquestes institucions. Està clar doncs que alguna cosa ha de canviar.