Informe (superficial) sobre les tarifes (domèstiques) elèctriques

Quan els Governs i les elèctriques es posen d’acord per transferir diners des dels consumidors als accionistes de les elèctriques

 

Des de la Transició cap a la democràcia (això que en diem democràcia, però que no ho és) les tarifes elèctriques han estat un dels secrets i misteris més ben guardats del planeta (abans de la Transició tot ho era de misteriós) i, al temps que regnava el més absolut desconcert sobre aquestes tarifes s’han amassat immenses fortunes al voltant d’aquestes empreses i aquestes tarifes.

Entretant el consumidor, client o com vulguem dir-li (per exemple, estafat), està en el desconeixement més profund de com es confegeixen les tarifes elèctriques i veu com de forma consistent i continuada les tarifes es van apujant amb l’explicació que el preu del petroli s’apuja, tot i que l’electricitat que es genera procedent del petroli no suposa ni un 1% del total.

 

El sistema és ben simple: es treu un poquet a cada ciutadà i es regala a les empreses elèctriques que, per més que diguin, no deixen de ser la branca d’un Ministeri. Se’ls autoritza uns preus suficients perquè aquestes empreses no s’hagin de preocupar pels beneficis ni per ser eficients i d’aquesta manera al seu front hi han pogut posar gestors sense chispa (és que parlem d’elèctriques). Sigui com sigui, per les diverses vies i les diverses autoritzacions tenen els guanys assegurats. Quina bicoca!

 

Tot aquest disbarat el devem, en bona part, a la incompetència més absoluta dels diferents governs i de les decisions que han pres sobre aquest tema.

Si comencem per aquell president de Govern que pràcticament va estrenar la democràcia i que ben segur va fer coses ben fetes (i també unes cagades com un piano), podrem recordar com va suspendre la construcció d’unes centrals nuclears que ja estaven mig construïdes; es van malmetre una quantitat de diners fabulosa i que, per compensar a les elèctriques les pèrdues provocades per aquesta suspensió, es va resoldre -com no podia ser d’altra forma- que ho pagués el consumidor a través del rebut de la llum. Només van ser uns quants bilions de pessetes; total no res, i si se’n posa una mica a cada rebut ni es nota; avui, desprès de més de 25 anys, encara ho devem estar pagant en el rebut de la llum.

Aquest mateix expresident -Felipe González- que ara és un defensor de les energies nuclears, ens va donant consells i moralina a tots els ciutadans de com hem d’actuar, de què hem de fer, etc. etc. És l’avantatja de no tenir memòria ni haver de retre comptes a la societat.

Però desprès la venir el PP, amb Josemari Aznar al front i el seu ministre d’Indústria Josep Piqué. Va congelar les tarifes, creant aquell concepte tan bonic, mal anomenat dèficit tarifari. La idea és molt bona: traspassar el deute a les generacions futures i, merda per l’últim! Els ciutadans no sabem com es configura aquest dèficit tarifari, però sembla que ja ha superat els 24 mil milions d’euros. Va ser en l’any 1998 quan es van inventar uns CTC (Costos de Transició a la Competència, que havien de durar fins el 2010 però que per pura vergonya ja el 2006 van decidir acabar-ho) que venia a ser una compensació per les inversions poc rendibles que havien fet anteriorment, o com diuen d’altres fonts, la compensació per passar d’un sector regulat a un sector liberalitzat, i aquesta compensació es va resoldre com sempre: en el rebut de la llum! Això era una bagatel·la, 2 bilions de les antigues pessetes, que per acabar d’embolicar la troca es van titulitzar, amb la qual cosa hores d’ara hi deu haver intoxicat des de fons d’inversió fins a particulars.

Arribem als temps de Rodríguez Zapatero que, enlluernat per les energies renovables va capgirar algunes coses més. Avui per avui, les renovables són molt més cares que l’energia nuclear, o això diuen els experts, tot i que no tenim seguretat de res, ja que en la forma de fer els comptes mai sabem si el tractament dels residus nuclears està inclòs en aquest compte, ni tampoc sabem els anys de vida d’una central nuclear, ni el preu del petroli que per la seva pròpia essència i la de les persones que hi trafiquen és una cosa bruta i inconcreta, ni moltes altres coses que afecten a aquest resultat. L’enlluernament de Rodríguez Zapatero es plasma en una riuada d’ajudes xifrada en milions d’euros per aquestes energies, que no sabem si seran sostenibles (econòmicament) o no. El tema dels fraus en aquestes empreses “sostenibles” és simplement un sistema de manca de control per part del govern i de les seves institucions; no mereix cap més comentari.

Per acabar-ho d’adobar hi ha les ajudes al carbó, aquest si, clarament una producció insostenible econòmicament i ecològicament, tot i que encara s’endú un bon percentatge en la producció d’electricitat (un 22% del total) .

Amb Mariano Rajoy al poder, novament els seus ministres potinegen les tarifes, fins al punt que ja no sabem on som. Els cracks dels ministeris i de les elèctriques no ho podien fer més complicat.

Què bé els nostres dirigents polítics! Què bé els dirigents de les companyies elèctriques! Gràcies, moltes gràcies. Ara doncs només ens queda reconèixer la nostra culpa, la dels consumidors, que per més que som els que paguem la festa, ben segur som els responsables de tot plegat i hem d’entonar el mea culpa.

 

El punt de vista del consumidor

Deixant-nos d’estratègies (nefastes) dels nostres dirigents polítics adequadament aconsellats pels lobbis elèctrics, ens queda al dret a triar (no a decidir, que és una altra cosa). Els consumidors particulars (no empreses) tenim una tarifa que en diuen d’últim recurs (abans de suïcidar-nos?), una tarifa més cara que les de les empreses, que no sé ben bé per quin motiu paguen l’electricitat més barata per més que sigui una constant a tota la UE (no estem en un mercat liberalitzat?)

L’últim recurs que tenim es canviar de companyia i si ho fem ens trobarem amb una sorpresa: el preu del quilovat és el mateix per a totes les companyies i, per tant, nosaltres pagarem el mateix preu. On és la competència? Queda l’excepció de les ofertes que et fan les companyies (per un curt període de temps) amb uns descomptes, però ¿té algun sentit?
 

Estem altra vegada en aquelles ofertes opaques, poc comprensibles i que indueixen a l’engany, i tot això patrocinat i aprovat pel nostre Govern. No sabem quan ens costa la llum (directa o indirectament). L’únic que sabem és que ens apugen sense parar el preu de l’electricitat i ens diuen que els hem de donar les gràcies, perquè haurien d’haver-la apujat molt més.

Així doncs, per ser ben educat, des d’aquí, els dono les gràcies als diferents Governs, als seus genis en els ministeris d’indústria, a la Comissió Nacional d’Energia i a les Companyies elèctriques algunes d’elles ben assessorades per l’ex-president del Govern Sr. Aznar.

 

En  la factura que hem pagat el mes de setembre la companyia de torn ens factura un concepte addicional, un ajustament de preus, tal com dicta el nostre mai prou ponderat Tribunal Suprem, perquè deu haver considerat que encara no som el primer país d’Europa en pagar més car el preu de l’electricitat.

La formació del preu de l’electricitat

Tots sabem que estem en un mercat lliure (!) i que podem convenir el preu amb el nostre subministrador, a no ser que ens acollim a la tarifa TUR. La veritat és que he fet una enquesta entre els meus coneguts i ningú m’ha dit que tingui una altra tarifa que la TUR, per tant, entenc que la liberalització del mercat elèctric per les economies domèstiques no passa de ser un model teòric que en la realitat no existeix. Fa temps va venir a casa un comercial que m’oferia canviar de companyia. Li vaig preguntar per què havia de canviar, si oferien preus diferents. Em va dir que no, el canvi havia de venir motivat pel servei (i en tot cas per alguns descomptes promocionals i temporals).

Des de l’any 2000 els ingressos no han estat suficients per cobrir els costos i s’ha generat el que de forma errònia s’anomena com a “dèficit tarifari”, un sistema magnífic que suposa dues coses: una, que els consumidors futurs es faran càrrec de les despeses no pagades pels actuals consumidors, i dos, que entrem en una nebulosa en la que la companyia fixa els seus costos (i no té cap al·licient per fer eficient la seva empresa) i ho trasllada al consumidor. Com es veu, un mercat liberalitzat!

Per arrodonir el tema hi ha el fet que el dèficit tarifari el calculen les mateixes elèctriques (amb supervisió del Govern, que vol dir que ningú supervisa) i el resultat de tot plegat és que han aconseguit unes tarifes (per famílies i per empreses) de les més cares d’Europa. I per enredar la troca resulta que la CNE (Comissió Nacional Energia) ens posa sobre avís que en les tarifes domèstiques no hi ha competència i, per tant, estem completament en mans de les companyies elèctriques, que facturen com volen.
És el cost de la incompetència!