Ciutat morta

Els ciutadans hem pogut veure el documental de referència. Un documental de  sèrie negra de les policies corruptes tolerades (sinó aplaudida), pels polítics.

De la seva visió en sorgeix la indignació. ¿Com pot ser que encara avui en dia no s’hagi reobert aquest cas desprès de les moltes irregularitats que s’han posat de manifest i de les vides que han quedat afectades, sense que cap dels que havien d’investigar aquestes irregularitats se’n hagi donat per assabentat?

Naturalment que hi ha moltes coses que algú hauria d’explicar, i aquests haurien de ser els òrgans de control de la guàrdia urbana i els mossos d’esquadra, i els de la justícia. Els alts tribunals del país, no tenen res a dir en aquest cas? No sé de qui és la competència, però no serà per manca de Tribunals que s’ha donat aquest gran buit. Des del TSJC, a les Audiències hagudes i per haver, el Consejo General del Poder Judicial i tots els altres que ni solament en conec els noms, no han de moure el cul una vegada que els ciutadans ho aplaudiríem? Les Fiscalies, no són perquè s’apliquin les lleis? Quan es farà la Transició a la Justícia? Quan tindrem jutges amb ideologia, com tenim tots els ciutadans, però que siguin capaços de separar-la a l’hora de dictar sentència. I el jutge que ha pres la precaució de salvar l’honor del cap de la guàrdia urbana (afortunadament ja no al seu front), no n’ha tingut prou en observar els disbarats que ha comés la seva col·lega des de l’any 2006?

I pel que fa a la Guàrdia Urbana i a la policia diguis com es digui. Algú els hauria d’explicar quina és la seva funció. Són servidors dels ciutadans. Aquests brètols prepotents que maltracten els ciutadans haurien d’anar directament a un camp de reeducació, però si pot ser a Guantánamo, perquè vegin els magnífics resultats de les seves actuacions.

He sentit a la ràdio un representant d’un sindicat de la Guàrdia Urbana, la Sepol, —en castellà naturalment—, en que diu una cosa que és certa, que hi ha un gran perjudicat, el guàrdia que va ser ferit greument i ha quedat impossibilitat, però ignora olímpicament la mort d’una noia, per suïcidi, que no tenia res a veure amb aquest cas i que per un conjunt d’actuacions més que dubtoses per part de la Guàrdia Urbana i d’una jutge va anar a parar a la presó. No diu res de la complicitat de la Guàrdia Urbana en amagar la informació i les tortures. El que aquest representant no perd en cap moment és el seu to de prepotència, jutjant els fets i el col·lectiu com si fossin els jutges. Fa una mica d’angúnia sentir aquest representant i el to que utilitza. És com quan ahir, per la televisió, vaig sentir a Santiago Abascal de Vox que deia que ells “no tenien vergonya —i aquí es podia haver acabar la retribució— per defensar la seva ideologia”. Per sort, no sembla que aquests ciutadans intolerants, tinguin la més petita possibilitat de governar, perquè d’altra manera, la seva ideologia és: nosaltres tenim raó, i el que noli agradi, que s’hi posi fulles. Aquesta és la idea democràtica d’aquests grups.

Des del Ministre de l’Interior, pel que afecta al país veí, o el Conseller de Governació, pel que afecta al nostre país, haurien de donar directrius molt clares de quina és la funció de la policia i, aquell que se’n desviï un mil·límetre, apartar-lo del cos de forma immediata, veient sempre si a més, ha d’anar a la presó si ha comés algun acte indigne o delictiu. Aquesta fatxenderia dels servidors públics s’ha d’acabar de forma radical.

Alguna opinió s’ha pogut sentir dient que el documental és només una visió de part. Sí, d’acord, però i si l’altra part no vol acudir a la cita, que s’ha de fer? Deixar d’explicar el que té tota l’aparença d’un cas de corrupció, amb l’agreujant de violència i tortura per part de qui reté la força legal?

Aquesta aprovació dels polítics amb l’actuació de la policia, el mateix que solen fer els jutges, s’ha d’acabar. Ningú no té l’exclusiva de la veritat, i, per tant, s’ha d’escoltar als uns i als altres.

Polítics de molt baixa qualitat

Carta enviada al diari Avui, publicada el dia 21.1.2015:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/814738-politics-de-molt-baixa-qualitat.html

En la darrera tertúlia de 8TV els anomenats per Cuní com els “tres tenors”, ens van il·luminar sobre com hem d’interpretar els fets de la política catalana. Així, tant Foix com Milián, van qualificar els nostres polítics com de molt baixa qualitat, com mai en la història s’havia donat al nostre país.

La veritat és que em va sobtar una mica que tinguessin l’atreviment (o la barra) de formular una qualificació d’aquest estil. La base de la imputació era una idea nova que mai a ningú se li havia acudit abans: que no governen.

Sempre m’han sorprès aquests tertulians que entenen de tot i no es responsabilitzen de res. A veure, senyors Foix i Milián, vostès creuen que el Govern de la Generalitat no fa res? Ho diuen de veritat? A banda d’esquivar els constants atacs del Govern Central, creuen que no governen? No van sentir la darrera roda de premsa del President Mas? Només els tertulians es van oblidar d’una altra idea que tampoc mai ningú ha dit abans: que no es preocupen pels problemes de les persones.

El que jo crec de veritat és que el que tenim són tertulians de molt baixa qualitat i, a més, de mala bava, perquè sota una aparença d’equanimitat, amaguen una cosa molt lícita: que ells no són independentistes i que ja els va bé com funciona el país. Són els sembradors de la zitzània.

El país que jo vull

Fins ara compartia la idea que quan aconseguim la independència tot canviarà i, entre tots, decidirem quin país volem. No pot ser d’altra manera.

És que he canviat d’idea? Sí i no. Segueixo creient el postulat anterior i fins i tot potser avui és impossible determinar quin i com serà el nou país que construirem, però per jugar-se el tipus crec que alguna cosa més hauríem de tenir clara i saber cap on anem.

No em preocupa gens ni mica els suposats perills que amb que cada dia ens amenacen des de les posicions immobilistes i de la tercera via. Em preocupen altres coses que intentaré explicar.

Sabem com és l’Estat espanyol al qual, per grat o per força, pertanyem. Sabem quin tipus d’homes són els que s’han apoderat del poder polític i econòmic des de dècades o centúries, sabem quines són les regles de joc que han implantat, i també sabem que totes aquestes regles no ens agraden. Per tant, les hem de canviar.

En els nostres temps la crisi en la seva forma més impersonal s’ho ha endut tot per endavant i és responsable de tots els nostres mals, mentre que els autors de la crisi, els que en són els causants i els beneficiats, no apareixen per enlloc. Potser també amb aquests responsables del que està passant i de com hem arribat fins aquí, ens hi haurem d’enfrontar, però de moment, només vull parlar del model d’estat que jo vull.

Veiem que tant el president del govern central del PP com el cap de l’oposició socialista, reben en primera instància els components del club de la competitivitat, que en altres paraules, són els causants de la crisi i són també els directius que viuen del BOE. Aquests dos dirigents polítics quan visiten Catalunya el primer que fan és trobar-se amb el lobby del Pont Aeri, més o menys els mateixos que els de l’anterior club.

Tant els populars com els socialistes, quan han manat, s’ha preocupat de tenir la banca contenta, els directius de la CEOE contents tot i sabent que per aconseguir-ho han hagut de desnonar milers de ciutadans que s’han quedat sense sostre, que han precaritzat el treball fins a cotes mai vistes, que han obligat als joves a emigrar del país i que com a resum de tot l’anterior, han aconseguit fer el país més desigual com mai havia sigut: els rics són més rics i els pobres més pobres.

Com pot ser que aquests governs no s’hagin encara adonat que aquests directius no són de fiar? Només cal que vegin la seva procedència, de com s’han infiltrat en les empreses (capitalisme d’amiguets), i com les han gestionat, quina és la seva aportació a l’empresa i a la creació de treball. No els vull cap mal, però si més no, demano que no interfereixin en la governança global dels països i dels ciutadans, en la que no hi tenen res a aportar.

En educació han donat el comandament a un ministre ignorant, i en sanitat a una ministra inútil i presumptament corrupta (ara ja jubilada), en interior a un ministre que actua de forma deslleial i dogmàtica amb els ciutadans, bé sigui de dins les fronteres, bé siguin de ciutadans que pretenen integrar-se al nostre país. L’economia l’han posat en mans d’un ex-banquer que du al seu currículum el fracàs bancari més estrepitós i fraudulent de la història de les finances, i a hisenda a un pobre home que es fa un embolic amb els números i que quan toca alguna cosa, segur que la caga. La resta de l’equip fa honor al conjunt.

Per tant, què vull per al meu nou país:

Educació: no només blindatge de la llengua, sinó també igualtat d’oportunitats. I un decidit suport a l’educació pública. L’actual govern de Catalunya ha entès bé la primera part, però no estic segur que hagi entès la segona: igualtat d’oportunitats.

Sanitat: tenim un bon nivell de sanitat tot i els molts inconvenients i retallades obligades pel govern central, però tampoc està prou clar l’objectiu de tenir una sanitat pública de qualitat. De tant en tant surt el fantasma de la privatització.

Estat del benestar: a més dels dos punts anteriors i, hagut en compte la dificultat de crear nous llocs de treball amb suficient quantitat (i deixo de banda la qualitat), cal de forma indispensable crear una renda mínima universal. Per a tothom? No, només per aquells que estan en la misèria i sobreviuen sense cap alternativa. D’on sortiran els recursos? Doncs la meva proposta és un pressupost en base zero. És a dir, no es tracta tant de trobar noves fonts d’ingressos —que també—, sinó de si no som capaços de crear llocs de treball, cal repartir rendes. No pot ser que el nostre nou país mantingui al límit de la indigència a una tercera part dels nens. No pot ser! Abans deixarem de fer AVES sense passatgers, autopistes blindades per aquells qui les construeixen i les exploten, mantenir unes companyies elèctriques que estafen als consumidors, compres de material militar quan no tenim cap guerra, abans hem de tancar tots aquells ministeris que no tenen competències (educació, sanitat, i molts altres). També s’haurà de revisar la despesa dels partits polítics. Perquè necessiten tants diners? Per fer campanyes que no serveixen per a res? Per fer campanyes només per a convençuts? Prou despesa inútil (el Govern Central diu que invertirà 3 mil milions més en AVES el 2015, uns AVES inútils, tot a major honra del patriotisme mal entès d’uns energúmens). Un únic debat per televisió entre candidats i Santes Pasqües.

Vull saber quina banca tindrem. Si, com sembla, hi ha banquers que amenacen de canviar la seva central i traslladar-la a Madrid o fora del nostre país, jo diria, que ho facin com més aviat millor. No estem prou convençuts encara que han estat els bancs els principals autors de tots els desastres de la crisi? Que fotin el camp ja! Evidentment, hem de procurar que d’aquí no s’enduguin ni un euro, i hem de crear un banc públic que estigui al servei dels ciutadans i no pas dels accionistes o encara pitjor, dels executius.

A més caldrà revisar les qüestions impositives. La cançoneta del Govern actual i anterior en el sentit que hem de mimar les grans empreses perquè sinó emigraran, s’ha d’acabar. Les grans empreses està clar que viuen del BOE, està clar que viuen de les connivències inconfessables amb els diferents governs (siguin del partit que siguin).

Els Governs han d’estar amatents a les necessitats del país i els que les saben i les coneixen no són pas els empresaris del BOE, no! El Govern ha d’escoltar als ciutadans, no als apàtrides, no als avariciosos insaciables, no als insociables, no als que prefereixen que la gent passi gana i misèria. Aquests obscens ciutadans se’ls ha de tenir a pa i aigua.

Tot això ha de formar part del full de ruta, del punt de destinació. No són pas coses a decidir en el futur, s’han de decidir ara mateix. No qüestiono pas la independència, ja tenim prou proves al llarg del temps en que no ens podem entendre amb els nostres germans de l’altra banda de l’Ebre. Però tot el demés, ha de ser inqüestionable.

Bones paraules per acabar l'any

Ja hem sentit el discurs del rei (per ser més exactes, no el vaig sentir, tenia coses més importants a fer, com per exemple, fer cagar el tió), i també hem sentit el resum de l’any que ha fet el president Rajoy.

Ara ja podem estar tranquils. Els ciutadans als qui s’ha recomanat unes normes de comportament (perquè segurament no les seguíem i no érem bons ciutadans), ens hauria agradat un discurs més sincer, més honest. Acceptem les bones paraules i les bones intencions, però, pel que fa al rei, m’hauria agradat que quan va parlar dels catalans hagués dit que potser ja n’hi ha prou dels mals modals per part del govern central i de la premsa madrilenya, que ja n’hi ha prou de mentides i de ministres estúpids, qualificació de la que difícilment se’n salva cap d’ells. Que hagués dit que cal que es comencin a reconèixer diferències històriques i de tot tipus, sabent que diferències són això, diferències, ni millor ni pitjor, sinó diferències i que s’ha de deixar als ciutadans que decideixin el seu futur.

També m’hauria agradat que el rei quan va posar el punt de mira en la corrupció, hagués començat reconeixent que ell ve d’una institució que està enfangada fins al coll en la corrupció, des del seu inici, inici en el que ell mateix hi era present, i que ara el que vol fer, es cau i net. Llavors li hauríem dit: “si noi, l’has encertat”. Dit sigui de pas, a mi no m’agrada tutejar a ningú, i menys a desconeguts, com ara el rei. Però perquè carai ell em tuteja a mi!

Pel que fa al president del govern senyor Rajoy, començaré pel seu conseller d’imatge, que li ha recomanat que quan entri a les rodes de premsa o bé a algun altre lloc, ho faci amb decisió, amb pas marcial, poderós. Ell ha seguit la recomanació, però el resultat ha estat una mica patètic. Ara quan entra a les rodes de premsa sembla que vagi escaldat i l’energia que volia mostrar s’esfuma per sota el camall del pantaló. Jo li aconsellaria que canviés d’assessor, que millor vulgui donar la imatge d’un vellet venerable, bondadós (encara que no ho sigui) i que no vagi de savi, que se li noten les mancances d’un home que s’ha passat tota la vida copiant escriptures.

Del seu missatge de com ha anat l’any 2014, pràcticament ja finalitzat, també li aconsellaria que fes un esforç en dir les coses com són: l’economia va com va i no pas per mèrits del seu ministre d’hisenda o el d’economia, un i altre, reciclats i sortits de ves a saber on, però segur que no han sortit de la bona praxis de la gestió (de l’empresa o del que sigui), ni tampoc del coneixement acadèmic. I si parlem del benestar de la societat, no estem en el millor dels mons: la precarietat en el treball es una constant, el nombre de treballadors actius és inferior als que hi havia quan es va fer càrrec del govern, la cobertura en la protecció social ha cedit deu punts i, sobretot, la desigualtat ha crescut en tot aquest temps: els que eren rics encara ho són més i els que eren pobres encara ho són més. Per acabar-ho d’adobar, ara entrarà en vigor una reforma fiscal que saben a qui afavorirà? sí, ho han endevinant, als més rics!

Finalment ha parlat de la política dura, es a dir, poder i poltrones, que és equivalent a vots. Ara ens diu que per garantir l’estabilitat està disposat a governar amb el PSOE. Serà possible tant de cinisme? Tant hi tenen a perdre si perden les eleccions com per perdre la dignitat? Senyor Rajoy, li dono un consell de forma gratuïta: com que perdran igualment ¿perquè no dimiteix ara i deixa que s’ho facin els de la línia encara més dura (d’enteniment) del seu partit? Deixi’s estar d’unitats pàtries i de Constitucions immodificables. Sigui raonable i ja que vostè i el seu partit no en tenen ni idea, que siguin els ciutadans els qui decideixin.

La corrupció segons el PP (i alguns despistats)

Avui hem pogut sentir unes declaracions de la senyora Cospedal en la que ve a dir que la corrupció s’estén per tot arreu, i que la que hi ha als partits no és diferent de la que hi ha a la societat. És a dir que els pobres partits no en tenen cap culpa, els culpables som els ciutadans. Avui a la senyora Cospedal no li han sortit les paraules de la corrupció en diferit i no ha quedat gaire bé el discurs davant el respectable.

El president Rajoy també s’apunta a la mateixa tesi, potser no d’una forma tant barroera, però Déu n’hi do. Ell afirma que hi ha hagut alguns fets que el seu partit no desitja (com sempre, mai els dóna nom ni aclareix de què collons parla, i ens ho hem d’imaginar). Però ells han actuat! I han establert la fórmula perquè no es pugui repetir (!). El que li ha passat al pobre Marianico és que just acaba de dir això i a València han imputat 19 càrrecs més del seu partit. Naturalment, sempre amb presumpció d’innocència, no faltaria més.

Entre tant el president Rajoy aprofita per anunciar que la crisi ha mort! Que a partir d’ara tot seran flors i violes. I això ho diu en un sopar de Nadal del partit que, com ja no hi ha crisi, han decidit celebrar amb tots els ets i uts, i espero que cap dels assistents hagi pagat ni un euro, que per això tenen els empresaris amics que els faciliten bitllets de cinc-cents euros tants com vulguin.

Com deia al començament d’un paràgraf anterior, sort en tenim dels intel·lectuals que ens recorden als ciutadans com som d’estúpids i de dolents. Aquesta setmana Javier Marías signava un article (http://elpais.com/elpais/2014/12/12/eps/1418403666_130452.html), en el que retreia als ciutadans la variabilitat en el criteri i la queixa d’aquests ciutadans davant la corrupció, només ara que les coses van maldades. També als polítics els llençava alguna floreta com: la absoluta falta de escrúpulos de los actuales dirigentes pasa por encima de eso (es refereix a la corrupció).

Paga la pena repetir-ho, quina sort tenim que els intel·lectuals com Javier Marías, el professor Francesc de Carreras, el filòsof Manuel Cruz i tants d’altres (en realitat he esmentat els primers noms que m’han vingut al cap d’escriptors i presumptes intel·lectuals que considero el súmmum del cinisme) ens facin veure com som d’imbècils els ciutadans, mentre que ells, els que il·luminen el món, es comporten com a guies que ens acondueixen cap a la veritat. Moltes gràcies, senyors intel·lectuals... Però em podrien dir quins mèrits tenen vostès per judicar els ciutadans? Com és que mai formen part d’aquest conjunt de la ciutadania? No senten vergonya quan escriuen aquestes opinions?

Desprès dels accidents

El ministre Rafael Catalá i els sequaços del Govern del PP

El darrer programa de Jordi Évole ”Salvados” ens va mostrar les clavegueres de l’Estat, les clavegueres del Govern de torn, dels que no volen assumir cap responsabilitat ni volen deixar el seu lloc de comandament.

Hi va haver exemples de tota classe. En el programa es van presentar tres accidents terribles, amb centenars de morts i amb clares responsabilitats de membres de l’administració. Però al Govern li importa un rave el dolor dels ciutadans. El que li interessa, per damunt de tot, es salvar els vots.

En el cas de l’accident del tren d’Alvia, em va cridar l’atenció que l’actual Ministre de Justícia, Rafael Catalá, pressionés (extorsionés?) a una ciutadana diputada del PP, per fer-la desdir-se de les responsabilitats del Govern en l’accident del tren d’Alvia 01455, on van morir 79 persones i 140 van resultar ferides.

El jutge va imputar a 22 persones, però l’Audiència els va desimputar ràpidament (perquè ho devia fer? qui li ho va aconsellar? aquesta és una justícia per sentir-nos orgullosos?). Avui, l’únic imputat és el maquinista. El Govern no va voler esbrinar què havia passat; va anat a tapar, què havia passat i qui n’era el culpable.

El Sr. Rafael Català, llavors segon càrrec del ministeri de Foment, a més, va dir que l’accident no era de l’alta velocitat: una mentida. Una contradicció en que van incórrer els mateixos polítics que en el dia que s’inaugurava aquesta línia deien amb veu alta i amb molt orgull, que era alta velocitat, la mateixa forma com oficialment es publicitava el dia de la seva inauguració. I tot per defensar els interessos d’unes empreses, Adif, Renfe, i potser algunes constructores de la branca Gürtel. L’interès concret ve referit a un projecte al Brasil en aquest sentit.

A rel d’aquesta brillant actuació del Sr. Rafael Catalá, el president del Govern el nomena Ministre, sabeu de què? De Justícia!

Després seguia el programa amb la investigació sobre el cas del YAK42 i del JK5022, accidents d’aviació terribles, amb centenars de morts innocents, dels que hi ha responsables que estan fugits de la justícia, alguns d’ells a Londres, en funcions d’ambaixador. Més ràbia i més vergonya encara.

Quin desvergonyiment de governants! Es denuncien delictes comesos per polítics del govern del PP un dia rere l’altre, i el Govern del Sr. Rajoy continua impertorbable. Fins quan...

http://www.lasexta.com/programas/salvados/mejores-momentos/teresa-gomezlimon-%E2%80%9Cle-dije-salvador-victoria-%E2%80%98mira-que-piense-importa-mierda%E2%80%99%E2%80%9D_2014120700151.html

Un Govern que li agrada viure perillosament

Tornem-hi. El Govern del PP en torna a fer de les seves. Ara, per motius desconeguts però que tots imaginem, treu una proposta de modificació de Llei en la que s’autoritza al Ministre d’Interior a practicar el que més li agrada. Des que va veure “La vida dels altres”, que vol posar-ho a la pràctica. Aquest és l’exemple, pensa...

El Ministre de l’interior li agrada espiar, veure que fan els ciutadans normals i li encantaria saber que pensen i si no pensen el que ell voldria, posar-los a la garjola. El respecte a la Constitució i a les llibertats queda supeditat al superior bé que és la reverència a l’Estat, al Govern de l’Estat.

El Projecte de Reforma de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, així ho estableix i, d’aquesta manera, la policia de Jorge Fernández podrà fer el que no li van permetre al jutge Garzón, això si, ara des de la legalitat i la tranquil·litat que ho farà el Ministre d’Interior que ja ha mostrat com les gasta.

I no solament això, sinó que a més es reduirà els terminis d’instrucció dels procediments, que ara serà de 6 mesos. No hi fa res que els jutges no tinguin instruments ni cap suport, que se’ls acumulin els casos, ni que el nombre de jutges per habitant sigui la meitat de la UE. El jutges ara s’hauran d’espavilar, i si la instrucció del cas Gürtel o qualsevol altre dura més de sis mesos, quedarà prescrit. Ja era hora que la justícia actués amb diligència! Els corruptes, amb el sistema actual es fan un tip de patir, els judicis duren anys i panys i els pobres delinqüents pateixen. De posar mitjans per agilitzar les instruccions, d’informatitzar la justícia com es va fer amb hisenda, res de res. L’executiu, que dirigeix el legislatiu, marca el pas de com han d’anar les coses a partir del moment en que algú els assenyala amb el dit.