El país que jo vull

Fins ara compartia la idea que quan aconseguim la independència tot canviarà i, entre tots, decidirem quin país volem. No pot ser d’altra manera.

És que he canviat d’idea? Sí i no. Segueixo creient el postulat anterior i fins i tot potser avui és impossible determinar quin i com serà el nou país que construirem, però per jugar-se el tipus crec que alguna cosa més hauríem de tenir clara i saber cap on anem.

No em preocupa gens ni mica els suposats perills que amb que cada dia ens amenacen des de les posicions immobilistes i de la tercera via. Em preocupen altres coses que intentaré explicar.

Sabem com és l’Estat espanyol al qual, per grat o per força, pertanyem. Sabem quin tipus d’homes són els que s’han apoderat del poder polític i econòmic des de dècades o centúries, sabem quines són les regles de joc que han implantat, i també sabem que totes aquestes regles no ens agraden. Per tant, les hem de canviar.

En els nostres temps la crisi en la seva forma més impersonal s’ho ha endut tot per endavant i és responsable de tots els nostres mals, mentre que els autors de la crisi, els que en són els causants i els beneficiats, no apareixen per enlloc. Potser també amb aquests responsables del que està passant i de com hem arribat fins aquí, ens hi haurem d’enfrontar, però de moment, només vull parlar del model d’estat que jo vull.

Veiem que tant el president del govern central del PP com el cap de l’oposició socialista, reben en primera instància els components del club de la competitivitat, que en altres paraules, són els causants de la crisi i són també els directius que viuen del BOE. Aquests dos dirigents polítics quan visiten Catalunya el primer que fan és trobar-se amb el lobby del Pont Aeri, més o menys els mateixos que els de l’anterior club.

Tant els populars com els socialistes, quan han manat, s’ha preocupat de tenir la banca contenta, els directius de la CEOE contents tot i sabent que per aconseguir-ho han hagut de desnonar milers de ciutadans que s’han quedat sense sostre, que han precaritzat el treball fins a cotes mai vistes, que han obligat als joves a emigrar del país i que com a resum de tot l’anterior, han aconseguit fer el país més desigual com mai havia sigut: els rics són més rics i els pobres més pobres.

Com pot ser que aquests governs no s’hagin encara adonat que aquests directius no són de fiar? Només cal que vegin la seva procedència, de com s’han infiltrat en les empreses (capitalisme d’amiguets), i com les han gestionat, quina és la seva aportació a l’empresa i a la creació de treball. No els vull cap mal, però si més no, demano que no interfereixin en la governança global dels països i dels ciutadans, en la que no hi tenen res a aportar.

En educació han donat el comandament a un ministre ignorant, i en sanitat a una ministra inútil i presumptament corrupta (ara ja jubilada), en interior a un ministre que actua de forma deslleial i dogmàtica amb els ciutadans, bé sigui de dins les fronteres, bé siguin de ciutadans que pretenen integrar-se al nostre país. L’economia l’han posat en mans d’un ex-banquer que du al seu currículum el fracàs bancari més estrepitós i fraudulent de la història de les finances, i a hisenda a un pobre home que es fa un embolic amb els números i que quan toca alguna cosa, segur que la caga. La resta de l’equip fa honor al conjunt.

Per tant, què vull per al meu nou país:

Educació: no només blindatge de la llengua, sinó també igualtat d’oportunitats. I un decidit suport a l’educació pública. L’actual govern de Catalunya ha entès bé la primera part, però no estic segur que hagi entès la segona: igualtat d’oportunitats.

Sanitat: tenim un bon nivell de sanitat tot i els molts inconvenients i retallades obligades pel govern central, però tampoc està prou clar l’objectiu de tenir una sanitat pública de qualitat. De tant en tant surt el fantasma de la privatització.

Estat del benestar: a més dels dos punts anteriors i, hagut en compte la dificultat de crear nous llocs de treball amb suficient quantitat (i deixo de banda la qualitat), cal de forma indispensable crear una renda mínima universal. Per a tothom? No, només per aquells que estan en la misèria i sobreviuen sense cap alternativa. D’on sortiran els recursos? Doncs la meva proposta és un pressupost en base zero. És a dir, no es tracta tant de trobar noves fonts d’ingressos —que també—, sinó de si no som capaços de crear llocs de treball, cal repartir rendes. No pot ser que el nostre nou país mantingui al límit de la indigència a una tercera part dels nens. No pot ser! Abans deixarem de fer AVES sense passatgers, autopistes blindades per aquells qui les construeixen i les exploten, mantenir unes companyies elèctriques que estafen als consumidors, compres de material militar quan no tenim cap guerra, abans hem de tancar tots aquells ministeris que no tenen competències (educació, sanitat, i molts altres). També s’haurà de revisar la despesa dels partits polítics. Perquè necessiten tants diners? Per fer campanyes que no serveixen per a res? Per fer campanyes només per a convençuts? Prou despesa inútil (el Govern Central diu que invertirà 3 mil milions més en AVES el 2015, uns AVES inútils, tot a major honra del patriotisme mal entès d’uns energúmens). Un únic debat per televisió entre candidats i Santes Pasqües.

Vull saber quina banca tindrem. Si, com sembla, hi ha banquers que amenacen de canviar la seva central i traslladar-la a Madrid o fora del nostre país, jo diria, que ho facin com més aviat millor. No estem prou convençuts encara que han estat els bancs els principals autors de tots els desastres de la crisi? Que fotin el camp ja! Evidentment, hem de procurar que d’aquí no s’enduguin ni un euro, i hem de crear un banc públic que estigui al servei dels ciutadans i no pas dels accionistes o encara pitjor, dels executius.

A més caldrà revisar les qüestions impositives. La cançoneta del Govern actual i anterior en el sentit que hem de mimar les grans empreses perquè sinó emigraran, s’ha d’acabar. Les grans empreses està clar que viuen del BOE, està clar que viuen de les connivències inconfessables amb els diferents governs (siguin del partit que siguin).

Els Governs han d’estar amatents a les necessitats del país i els que les saben i les coneixen no són pas els empresaris del BOE, no! El Govern ha d’escoltar als ciutadans, no als apàtrides, no als avariciosos insaciables, no als insociables, no als que prefereixen que la gent passi gana i misèria. Aquests obscens ciutadans se’ls ha de tenir a pa i aigua.

Tot això ha de formar part del full de ruta, del punt de destinació. No són pas coses a decidir en el futur, s’han de decidir ara mateix. No qüestiono pas la independència, ja tenim prou proves al llarg del temps en que no ens podem entendre amb els nostres germans de l’altra banda de l’Ebre. Però tot el demés, ha de ser inqüestionable.