No està ben vist denunciar els delictes
La societat actual
contempla amb un cert astorament com valors fonamentals per a la societat es
perceben de forma diferent en el transcurs del temps. Això no deu ser altra
cosa que l’evolució, l’adaptació dels humans als nostres interessos, no als
nostres principis.
Naturalment
no m’estic referint a la xarona i matussera història d’espionatge que va tenir
lloc en un restaurant de Barcelona amb participació dels nostres mai prou
valorats polítics i altres personatges de l’hampa. Res que no sabéssim, només
constatar fins a quin punt podem els humans ser miserables i ridículs.
M’estic
referint a coses força més serioses i de més transcendència. Hem vist com en
els delictes de Gürtel l’únic que fins
ara ha rebut condemna ha estat el jutge que ho investigava (segurament perquè devia
ser un pau potes); i com en els delictes de blanqueig i evasió de diners l’únic
que és condemnat el denunciant —Hervé Falciani— mentre els Estats protegeixen
els banquers tramposos i els seus clients defraudadors i evasors i detenen a
qui dóna la informació dels que han delinquit al temps que aproven amnisties
fiscals. I si donem un pas més i veiem que en el binomi seguretat-privacitat,
l’Estat tira pel dret (per més que es protegeixin amb una Patriot Act com en el cas dels EUA), i diuen que fan el que fan (el
que els passa per la barretina) per protegir-nos. Doncs què bé!
Amb les filtracions
de Asange ens vam assabentar d’algunes (més) de les brutalitats comeses en les
guerres de l’Iraq i l’Afganistan pel trio
de les Açores (una de les primeres filtracions va ser l’assassinat
d’iraquians des d’un helicòpter militar dels EUA com si estesin en una barraca
de fira fent exercicis de punteria —avui encara està penjat al youtube: Collateral Murder), i poc després, amb les noves filtracions de
Snowden, sabem que els EUA cometen actes il·legals, que espien a tort i a dret,
als amics i als enemics, dins el seu país i fora. Això sí, sempre ho fan pel
nostre bé.
Herois o culpables, patriotes o traïdors
Entretant els
Falciani, els Manning, els Asange, els Snowden estan perseguits pels estats
poderosos que volen preservar la seva llibertat de delinquir, amb el perill que
algun dels denunciants acabi amb una condemna de la pena màxima. I ens diuen
que ho fan per preservar la nostra seguretat (disculpeu, és la tercera vegada
que ho dic).
En aquesta
persecució tots els Estats s’aplanen i col·laboren per preservar el dret dels
delinqüents a seguir delinquint. En mig d’aquest batibull sentim les reflexions
de si convé que els Estats continuïn amb aquestes pràctiques —il·lícites— per
evitar mals majors (especialment actes terroristes), per bé que no està demostrat
que maig n’hagin evitat cap. O bé la reflexió —certa— que alguns d’aquests filtradors
només critiquen aquells Estats on la llibertat està més arrelada, mentre que no
diuen res d’aquells estats totalitaris on tot es permès. És el cinisme dels que
justifiquen els mitjans per aconseguir determinats fins (uns per filtrar
informació confidencial i altres per dur a terme actes delictius).
Una
altra imatge inquietant és l’actuació prepotent dels Estats poderosos obligant
al president de Bolívia a subjectar-se a un registre de l’avió presidencial que
el duia cap al seu país, per assegurar-se que Snowden no anava dintre. La
diplomàcia espanyola acostumada a maltractar els països llatinoamericans, amb
500 anys de pràctica continuada, va estar, com sempre, al servei dels Estats
poderosos.
I
cada dia que passa apareixen noves informacions d’espionatges a estats sobirans
(Brasil, Mèxic, Alemanya, França, Anglaterra...), amb l’emprenyament d’alguns
presidents de Govern, com és el cas del Sr. Rajoy, que creu que actuen amb
menyspreu perquè a ell no l’han espiat gaire. No sóc prou important, deu pensar?
I no s’adona que diu poques coses i els programes informàtics que ajuden a
espiar no han detectat cap paraula clau, com a molt diu “llueve mucho”, i el
programa informàtic es desactiva i diu “error 1934” i passa de llarg.
Què hem de fer quan coneixem un delicte?
En l’àmbit més proper:
¿Què cal fer quan un coneix un delicte en el seu entorn (família, amics,
empresa)? És una pregunta delicada i la resposta encara ho és més. Tots hem
vist conductes irregulars en el nostre entorn i moltes vegades hem decidit
mirar cap un altre costat. Des del passatger que a l’autobús posa els peus en
el seient del davant, fins al ciutadà que ens vol fer saber les seves estúpides
converses en un recinte tancat del que no podem escapar-nos, ens genera un
problema. Aquests és el símptoma, però n’hi ha d’altres amb més transcendència:
quan no ens volen facturar l’IVA, quan sabem de determinats empresaris (com
algun directiu de la CEOE) que trafica en diner negre i els seus mateixos
companys de directiva no diuen res, i molts altres.
Això
no obstant la resposta és inequívoca: cal denunciar-ho. No podem viure entremig
de ciutadans que es comportin com autèntics mafiosos, que acaparin riquesa
sense haver-se-la guanyat i que, a més, sigui en detriment del benestar dels
altres ciutadans. No hem de suportar polítics que menteixin i incompleixin les
lleis, ni ciutadans que portin els seus gossos a passejar i no recullin els
excrements. Com veieu, tot acaba en un gran merder. Són comportaments
il·lícits, reprovables que ens acondueixen a escatir quina és la dignitat
humana dels nostres líders.
Els mitjans de comunicació són el recanvi?
I si els particulars
fem el que fem, poden els mitjans de comunicació constituir-se en el quart
poder i denunciar els abusos quan es produeixin? La resposta és força
complicada. En algun moment els mitjans de comunicació havien sigut un poder
vigilant i controlador dels altres poders (polítics i econòmics), però
darrerament la pressió que sobre aquests mitjans exerceixen els poders polítics
i econòmics, ha esdevingut insuportable, fins al punt en que s’estableix una
llei del silenci al voltant de determinats fets delictius i els mitjans de
comunicació han renunciat a exercir la seva funció.
Així,
mentre rebem informació de les desgràcies de les guerres, ningú ens informa
dels beneficis que produeix, no a la societat, sinó a uns quants ciutadans espavilats.
Després d’una matança de civils amb armes químiques en l’actual guerra a Síria,
ens assabentem, de forma subreptícia, que entre les cinc primeres empreses en
beneficis de França en el primer semestre de 2013, n’hi ha dues que es dediquen
a producció d’armament (Safran i Eads, les dues amb delegacions
espanyoles), i també que dels cinc estats membres permanents del Consell de
Seguretat de la ONU tenen el 90% de l’arsenal bèl·lic de tot el món.
Entremig
de tota aquesta boira d’informació, en uns moments en que les entitats
financeres estan sent molt qüestionades, resulta que algunes d’elles han entrat
en el capital dels principals mitjans de comunicació, i que mentre el crèdit a
les pimes està completament circuitat, els mitjans de comunicació —amb uns
estats financers per fugir corrents— tenen barra oberta per accedir-hi, això
si, sempre amb contrapartides.
Reaccions a l’actuació dels espies
El Govern del Sr.
Rajoy ha demanat (educadament) a l’ambaixador dels EUA que donessin
explicacions d’aquesta intolerable intromissió. Ni el Sr. Rajoy ni el ministre
d’afers exteriors van considerar necessari escoltar-les. Haurien quedat
bocabadats: “senyors, vostès saben
perfectament el què hem fet; han col·laborat directament amb aquest espionatge”.
En una sessió a porta tancada, el director del CNI dóna per acabat el conflicte.
A Londres, a la Cambra dels Comuns
va haver-hi una sessió explicativa, retransmesa per TV en la que els MI5 i MI6 i el GCHQ (Government Communications Headquarters)
van donar explicacions a un grup de parlamentaris. Va ser la recreació d’una
pel·lícula d’espies. La reacció va ser d’indiferència i la majoria va pensar
que potser The Guardian havia creat
inseguretat enlloc de preguntar-se si les Agències havien anat massa lluny. Una
reacció estranya quan el Govern d’Obama està revisat els mecanismes de
supervisió i Alemanya encara està convulsa pel repulsiu sistema de la Stasi. Així doncs, el malson d’Orwell
continuarà sent una realitat.
En
realitat què és el que passa? Doncs senzillament, que els bancs tindran menys
beneficis i que els que pagaran les conseqüències seran els accionistes i els
clients estafats, als que no es tornaran aquests diners. Els responsables, els
presidents i els consells d’administració, hores d’ara se’n deuen estar rient.
A ells no els costa ni un euro, ni
tampoc han d’anar a la presó, com seria el cas de qualsevol ciutadà que fes una
estafa d’aquet calibre. I les entitats supervisores miren cap a un altre
costat. Saben de sobra que aquests índex s’elaboren en base a declaracions
fetes per uns quants bancs (els defraudadors) i que ni tan solament són reflex
de les transaccions efectuades, sinó de la intenció de fer-les. Estem en el bon
camí. La premsa seguirà donant rellevància a aquests presidents de bancs
defraudadors i els ciutadans els haurem d’honorar com correspon. 
