Històries d'espies

No està ben vist denunciar els delictes

La societat actual contempla amb un cert astorament com valors fonamentals per a la societat es perceben de forma diferent en el transcurs del temps. Això no deu ser altra cosa que l’evolució, l’adaptació dels humans als nostres interessos, no als nostres principis.

Naturalment no m’estic referint a la xarona i matussera història d’espionatge que va tenir lloc en un restaurant de Barcelona amb participació dels nostres mai prou valorats polítics i altres personatges de l’hampa. Res que no sabéssim, només constatar fins a quin punt podem els humans ser miserables i ridículs.

M’estic referint a coses força més serioses i de més transcendència. Hem vist com en els delictes de Gürtel l’únic que fins ara ha rebut condemna ha estat el jutge que ho investigava (segurament perquè devia ser un pau potes); i com en els delictes de blanqueig i evasió de diners l’únic que és condemnat el denunciant —Hervé Falciani— mentre els Estats protegeixen els banquers tramposos i els seus clients defraudadors i evasors i detenen a qui dóna la informació dels que han delinquit al temps que aproven amnisties fiscals. I si donem un pas més i veiem que en el binomi seguretat-privacitat, l’Estat tira pel dret (per més que es protegeixin amb una Patriot Act com en el cas dels EUA), i diuen que fan el que fan (el que els passa per la barretina) per protegir-nos. Doncs què bé!

Amb les filtracions de Asange ens vam assabentar d’algunes (més) de les brutalitats comeses en les guerres de l’Iraq i l’Afganistan pel trio de les Açores (una de les primeres filtracions va ser l’assassinat d’iraquians des d’un helicòpter militar dels EUA com si estesin en una barraca de fira fent exercicis de punteria —avui encara està penjat al youtube: Collateral Murder), i poc després, amb les noves filtracions de Snowden, sabem que els EUA cometen actes il·legals, que espien a tort i a dret, als amics i als enemics, dins el seu país i fora. Això sí, sempre ho fan pel nostre bé.

Herois o culpables, patriotes o traïdors

Entretant els Falciani, els Manning, els Asange, els Snowden estan perseguits pels estats poderosos que volen preservar la seva llibertat de delinquir, amb el perill que algun dels denunciants acabi amb una condemna de la pena màxima. I ens diuen que ho fan per preservar la nostra seguretat (disculpeu, és la tercera vegada que ho dic).

En aquesta persecució tots els Estats s’aplanen i col·laboren per preservar el dret dels delinqüents a seguir delinquint. En mig d’aquest batibull sentim les reflexions de si convé que els Estats continuïn amb aquestes pràctiques —il·lícites— per evitar mals majors (especialment actes terroristes), per bé que no està demostrat que maig n’hagin evitat cap. O bé la reflexió —certa— que alguns d’aquests filtradors només critiquen aquells Estats on la llibertat està més arrelada, mentre que no diuen res d’aquells estats totalitaris on tot es permès. És el cinisme dels que justifiquen els mitjans per aconseguir determinats fins (uns per filtrar informació confidencial i altres per dur a terme actes delictius).

Una altra imatge inquietant és l’actuació prepotent dels Estats poderosos obligant al president de Bolívia a subjectar-se a un registre de l’avió presidencial que el duia cap al seu país, per assegurar-se que Snowden no anava dintre. La diplomàcia espanyola acostumada a maltractar els països llatinoamericans, amb 500 anys de pràctica continuada, va estar, com sempre, al servei dels Estats poderosos.

I cada dia que passa apareixen noves informacions d’espionatges a estats sobirans (Brasil, Mèxic, Alemanya, França, Anglaterra...), amb l’emprenyament d’alguns presidents de Govern, com és el cas del Sr. Rajoy, que creu que actuen amb menyspreu perquè a ell no l’han espiat gaire. No sóc prou important, deu pensar? I no s’adona que diu poques coses i els programes informàtics que ajuden a espiar no han detectat cap paraula clau, com a molt diu “llueve mucho”, i el programa informàtic es desactiva i diu “error 1934” i passa de llarg.

Què hem de fer quan coneixem un delicte?

En l’àmbit més proper: ¿Què cal fer quan un coneix un delicte en el seu entorn (família, amics, empresa)? És una pregunta delicada i la resposta encara ho és més. Tots hem vist conductes irregulars en el nostre entorn i moltes vegades hem decidit mirar cap un altre costat. Des del passatger que a l’autobús posa els peus en el seient del davant, fins al ciutadà que ens vol fer saber les seves estúpides converses en un recinte tancat del que no podem escapar-nos, ens genera un problema. Aquests és el símptoma, però n’hi ha d’altres amb més transcendència: quan no ens volen facturar l’IVA, quan sabem de determinats empresaris (com algun directiu de la CEOE) que trafica en diner negre i els seus mateixos companys de directiva no diuen res, i molts altres.

Això no obstant la resposta és inequívoca: cal denunciar-ho. No podem viure entremig de ciutadans que es comportin com autèntics mafiosos, que acaparin riquesa sense haver-se-la guanyat i que, a més, sigui en detriment del benestar dels altres ciutadans. No hem de suportar polítics que menteixin i incompleixin les lleis, ni ciutadans que portin els seus gossos a passejar i no recullin els excrements. Com veieu, tot acaba en un gran merder. Són comportaments il·lícits, reprovables que ens acondueixen a escatir quina és la dignitat humana dels nostres líders.

Els mitjans de comunicació són el recanvi?

I si els particulars fem el que fem, poden els mitjans de comunicació constituir-se en el quart poder i denunciar els abusos quan es produeixin? La resposta és força complicada. En algun moment els mitjans de comunicació havien sigut un poder vigilant i controlador dels altres poders (polítics i econòmics), però darrerament la pressió que sobre aquests mitjans exerceixen els poders polítics i econòmics, ha esdevingut insuportable, fins al punt en que s’estableix una llei del silenci al voltant de determinats fets delictius i els mitjans de comunicació han renunciat a exercir la seva funció.

Així, mentre rebem informació de les desgràcies de les guerres, ningú ens informa dels beneficis que produeix, no a la societat, sinó a uns quants ciutadans espavilats. Després d’una matança de civils amb armes químiques en l’actual guerra a Síria, ens assabentem, de forma subreptícia, que entre les cinc primeres empreses en beneficis de França en el primer semestre de 2013, n’hi ha dues que es dediquen a producció d’armament (Safran i Eads, les dues amb delegacions espanyoles), i també que dels cinc estats membres permanents del Consell de Seguretat de la ONU tenen el 90% de l’arsenal bèl·lic de tot el món.

Entremig de tota aquesta boira d’informació, en uns moments en que les entitats financeres estan sent molt qüestionades, resulta que algunes d’elles han entrat en el capital dels principals mitjans de comunicació, i que mentre el crèdit a les pimes està completament circuitat, els mitjans de comunicació —amb uns estats financers per fugir corrents— tenen barra oberta per accedir-hi, això si, sempre amb contrapartides.

Reaccions a l’actuació dels espies

El Govern del Sr. Rajoy ha demanat (educadament) a l’ambaixador dels EUA que donessin explicacions d’aquesta intolerable intromissió. Ni el Sr. Rajoy ni el ministre d’afers exteriors van considerar necessari escoltar-les. Haurien quedat bocabadats: “senyors, vostès saben perfectament el què hem fet; han col·laborat directament amb aquest espionatge”. En una sessió a porta tancada, el director del CNI dóna per acabat el conflicte.

            A Londres, a la Cambra dels Comuns va haver-hi una sessió explicativa, retransmesa per TV en la que els MI5 i MI6 i el GCHQ (Government Communications Headquarters) van donar explicacions a un grup de parlamentaris. Va ser la recreació d’una pel·lícula d’espies. La reacció va ser d’indiferència i la majoria va pensar que potser The Guardian havia creat inseguretat enlloc de preguntar-se si les Agències havien anat massa lluny. Una reacció estranya quan el Govern d’Obama està revisat els mecanismes de supervisió i Alemanya encara està convulsa pel repulsiu sistema de la Stasi. Així doncs, el malson d’Orwell continuarà sent una realitat.