El ministre d'Educació ideològica: Wert

Com es pot ser tan ruc? El govern de Rajoy sembla que havia arribat a uns límits insuperables, insospitats i imprevisibles per als més pessimistes. Però ara surt aquest ministre que retorna l’educació a qüestions estrictament ideològiques. Naturalment, no podia ser d’altra manera tota vegada que els aspectes pedagògics els desconeix. Fixem-nos que en totes aquestes trifulgues ara no parlem de pedagogia, sinó de llengua i religió. I quan Wert parla del fracàs del model escolar, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, diu que amb la nova llei se solucionarà. És que es pensa que som cretins? D’on treu que a partir d’ara el fracàs escolar desapareixerà? L’estupidesa d’un govern que ha volgut tenir la seva llei d’educació.

Així s’ha donat la paradoxa que el que pretén el ministre Wert és que les classes amb llengua diferenciada —castellà— les donin les escoles privades, ignorant quina és la realitat d’aquestes escoles. Ni tan sols els ha preguntat si n’hi ha alguna que doni totes les matèries en castellà. Un disbarat darrere un altre. Fins quan hem de suportar les bestieses d’aquest ministre?

 

Segueix carta al President del Govern

https://portal-scc.presidencia.gob.es/ciudadan@s/contacto.jsp

(enviada el dia 21.5.2013)

Sr. President del Govern

De forma diferent a com ho fa el diputat Josep Antoni Duran Lleida, jo el tractaré de vostè. Per moltes coses. No em sembla bé el tuteig al President del Govern, sigui qui sigui qui ocupi aquest lloc, i encara que em caigui fatal aquest ocupant. Ni tampoc he tingut mai cap tracte personal amb l’actual president ni amb els anteriors; no hem dinar ni sopat mai junts i espero que aquest costum segueixi en el futur. El tuteig és una prova de mal gust. Quan veig que els banquers (molts d’ells presumptes delinqüents) s’adrecen al president amb aquestes formes de mala educació, se’m regiren els budells.

Li vull parlar com a ciutadà català, i si m’apura, fins i tot com espanyol (cosa que no m’hi sento gents identificat).

El seu govern ha començat amb mal peu. Nomena una vicepresidenta que semblava una bona noia però últimament s’està destapant com una demagoga ideològica i que  mostra una rialleta de conill que més aviat em sulfura. A l’igual que la Secretària General del seu Partit, ens diu coses que ens resulten ofensives, no només pel contingut, sinó també per la necessària suposició que s’estan adreçant a uns ciutadans estúpids que s’empassaran sense pestanyejar tot el que se’ls  passi per la barretina. No senyor president, no volem ser tractats amb aquest menyspreu, exigim una mostra de respecte per part dels que són els nostres servidors: els polítics.

Vostè ha nomenat un ministre d’economia que s’ha fet un embolic amb el tema de la reestructuració del sistema financer. Més malament no es podia fer.

Un ministre d’Hisenda que cada vegada que parla ofèn. Que no sap sumar ni restar i que quan fa càlculs del dèficit s’equivoca una vegada i una altra. Un home que menteix un dia rere l’altre a l’explicar les causes del dèficit català. Perquè no diu la veritat i explica a tota aquesta colla d’indocumentats (presidents d’Extremadura, de Lleó,...), i a la resta de ciutadans de l’estat espanyol, que Catalunya pateix un espoli per part de l’Estat en benefici de les altres Comunitats i, per tant, el dèficit no és tal dèficit, sinó una acció política i econòmica en contra de Catalunya i ara el que cal és que callin aquestes veus ignorants i no esvalotin més el galliner.

Un ministre de l’interior que no es capaç de controlar la policia, una policia que emet informes falsos amb una total impunitat. Que pixa aigua beneïda i que es posa en temes que no coneix ni són de la seva responsabilitat.

Una ministra de Desocupació, que coneix el treball per referències, i en el seu mandat i amb la seva reforma laboral, l’atur ha passat a unes cotes mai vistes fins ara. Una ministra que només ha treballat al partit i confon l’emigració econòmica amb la mobilitat exterior.

Un ministre de justícia amb un background complicat, que també s’ha posat en un fangar (avortament, cobrament de actes de justícia, etc.), i ha acabat de destruir l’estat del benestar. Què és sinó el cobrament de taxes per tenir dret a la justícia?

I ara, la guinda, un ministre d’educació que no té ni experiència ni coneixements sobre el tema, i transforma l’educació en una matèria política, sense tenir cap consideració a milers i milers de nens i joves, que sortiran perjudicats i amb una formació que respon als canons d’altres períodes dels que preferim no recordar. Un home que parla moltes llengües però que sembla que no n’entén cap. Un home que, en definitiva, demana la seva substitució a crits. Un home que promou una llei que només crea problemes on no n’hi havia. Una llei que va contra les llengües nacionals (especialment la catalana) i que té el cinisme de defensar el dret dels ciutadans que vulguin que l’ensenyament dels seus fills es faci en la llengua materna, sense ni tan sols saber que a Catalunya el 25% dels nens tenen una llengua materna diferent del català i del castellà. Un home que fomenta l’odi entre les diferents comunitats.

Foti’l fora d’una vegada amb una coça al cul!

De totes maneres, jo no faré com el Sr. Duran quan diu que Europa no donarà cap suport a una petició d’independència de Catalunya (d’on ho ha tret el Sr. Duran?, O és que només vol marejar la perdiu...). El que jo li dic, és que faci el que cregui convenient en el seu govern, perquè jo no me’n sento afectat. Ara ja està clar que amb persones com les del seu Govern, no es pot conviure. La propera carta ja la faré des de l’altre costat de la frontera.

Atentament,

Gerard Palacín

DNI 39790716

Escribir al Presidente del Gobierno de España

Se ha recibido su comunicación, que será contestada, en su caso, mediante un correo electrónico.

 

 

Creadors d'opinió

20/05/13 02:00 - GERARD PALACÍN

El senyor Sanchis, com tants altres periodistes, és un creador d'opinió. Divendres ens explicava que els poderosos també van a la presó i que el que hauria de preocupar-nos als ciutadans és que hi vagin per raons objectives. Impecable! La pena és que no ho digui quan tanquen a la presó un miserable. De pas, voldria recordar al senyor Sanchis que una oreneta no fa estiu i ja veurem com aquesta magnífica justícia de què disposem resoldrà aquest cas.

Barcelona

 

Darrera actualització ( Dilluns, 20 de maig del 2013 02:00 )

Publicat a

• El Punt Avui. Edició Nacional 20-05-2013 Pàgina 20

Què els passa a ESADE?

Els diaris publiquen la notícia que el president de Repsol rebrà el premi Esade 2013 per la seva “brillant trajectòria de gestió amb extraordinària combinació de visió estratègica, innovació i sostenibilitat”.

Segueixo llegint la premsa i m’assabento que les petrolieres han sigut expedientades per l’efecte “dilluns” (és el dia en que es comprova els preus de les gasolines i les benzineres abaixen preus), i també que en plena crisi han augmentat el marge de beneficies en un 31%. La Comissió Nacional d’Energia ha constatat que el preu del cru Brent ha baixat un 6% des de començaments d’any, i no veu que aquesta disminució s’hagi traslladat als consumidors. Naturalment, aquesta Comissió no farà res de res.

D’això se’n diu alterar el preu de les coses i és un delicte. Els senyors d’ESADE passen d’aquestes tonteries i premien el president de la principal petroliera que a més de cobrar-nos el preu de la benzina per sobre del que correspon, la seva brillant trajectòria ha dut a l’enfrontament amb la presidenta Cristina Fernández i a l’expropiació d’YPF. Tot plegat sembla ser per qüestió de modos.

També forma part d’aquesta brillant trajectòria el que ha acabat amb el blindatge del executius de la companyia, excepte el seu, i als enfrontaments amb els seus accionistes, per qüestions de gestió (i de diners). Em refereixo a que la presidenta Cristina Fernández no rep al president de Repsol i aquest no vol que ningú hi tingui relacions (el cas d’un dels principals accionistes que ha fet gestions per desencallar aquest litigi, això si, sense que ningú li demanés), o bé amb el cas de l’enfrontament amb un accionista en el seu moment, també per qüestió de gestió i de diners (Sacyr, un constructor a qui la banca li va donar crèdit sobre el valor de les mateixes accions comprades a Repsol).

També deu ser mentida la infàmia de que Repsol destrueix tot el que toca a l’Amèrica Llatina, que no respecta ni els ecosistemes ni els drets dels indígenes, que les explotacions petrolieres arrasen tot el que es mou i el que no es mou. I encara que això fos cert, tampoc hauria de ser una nota negativa, ja que és el que fan totes les petrolieres.

Suposo que el comitè de concessions de distincions i mamandúrries d’Esade deu estar presidit pel professor Diego Torres en els moments intermitents que no declara davant del jutge pel cas Nóos.

 

Austericidi versus creixement

Polítics, economistes i grans empresaris, davant el necessari i urgent internament psiquiàtric

Fora d’economistes, polítics i d’alguns grans empresaris que donen consells sobre el que hem de fer els demés ciutadans, sense ocupar-se del que cal fer, per l’economia, pel país o per l’empresa sota la seva responsabilitat, tots estem d’acord en que no podem viure per damunt de les nostres possibilitats, el que vol dir que no podem gastar més del que ingressem.

Ara bé, es pot comprovar que les economies del primer món, viuen i han viscut permanentment endeutades i mai això ha rebut la consideració de ser una actuació esbojarrada i irresponsable. Probablement el que dirien els ciutadans assenyats seria que el que s’ha de fer és guardar una poma per la set. Quan les coses van bé, fer com la formigueta de La Fontaine i Samaniego, que a l’estiu guardava menjar per l’hivern, mentre la cigala gaudia del bon temps sense fer altra cosa que cantar i ballar. De totes maneres cal aclarir que d’aquesta faula en el seu origen (atribuïda a Isop), al final, la formiga es compadia de la cigala i li donava menjar, això si, donant-li bons consells com: no ho tornis a fer. Però aquest final no era prou “pedagògic” i La Fontaine i Samaniego van decidir —com a bons liberals— que és foti la cigala! I van decidir que es moris de fam.

Si continuem amb la nostra crisi i fent abstracció de quines són les causes que han dut a l’actual situació d’endeutament a les nostres economies, hi ha un acord indiscutible sobre la necessitat de reconducció d’aquest desequilibri entre ingressos i despeses, bé sigui de l’estat, de les empreses, dels bancs o dels ciutadans.

Des dels anys 2007-08, l’Europa dirigida des de Brussel·les, va apostar per un lífting fet per un carnisser (no per una clínica d’estètica). Per la seva banda, dos economistes de prestigi de la Universitat de Harvard (Reinhart i Rogoff), van emetre un informe que es va convertir en la Bíblia, quines conclusions eren: les economies amb un alt endeutament no tenen possibilitats de creixement. És el que La Fontaine ja havia explicat al final de la seva faula.

Però aquest dogma no era pròpiament un estudi teòric, sinó més aviat un estudi històric, en el que els seus autors van utilitzar dades de 44 economies, i tot i ser un estudi eminentment històric (un període de 200 anys), no es va tenir en compte cap dels grans daltabaixos de l’economia, que, sens cap mena de dubte, afecten al resultat de l’estudi. A més de forma imprudent, es van excloure determinades economies que tot i el seu gran endeutament havien tingut un creixement notable.

Això no obstant, les conclusions de l’estadística-estudi feta per aquests dos prestigiosos economistes, seguien sent vàlides, si més no parcialment. Més quan la pròpia lògica els dóna la raó: a més endeutament més dificultats, per motiu de: 1) si la nostra generació gasta més del que ingressa, qui ho pagarà? Resposta: els nostres fills, les generacions que vindran darrera nostre. Ens duran flors a la nostra tomba, o ens escopiran?; 2) com més elevat és l’endeutament i els seus interessos, més dificultats tindrem en el nostre pressupost que no ens permetrà atendre necessitats bàsiques.

Cal dir que el gran descobriment dels efectes d‘aquest estudi és mostrar una relació entre dues magnituds (endeutament i creixement), sense poder afirmar altra cosa que, créixer a bon ritme ajuda a abaixar el deute públic i, anar més lluny, com voldrien els apòstols de l'austeritat, dient que a menys deute més creixement, possiblement està per demostrar.

Però els economistes i els polítics, que alguna cosa haurien de saber d’economia i sobretot d’història, no poden sacralitzar l’equilibri fiscal com l’única solució. Si saben que els cicles existeixen, no poden afirmar que un ajustament entre ingressos i despeses aplicat de forma brutal és la millor de les solucions. A no ser que pensin que la vida de milers i milers de ciutadans innocents (perquè no han pogut prendre cap de les decisions que han dut a aquest desajust) no té cap valor.

Segurament una de les conclusions més rellevants del mullader que han aixecat Reinhart i Rogoff amb el seu estudi, és el convenciment de que els pretextos amb que s’ha venut l’austeritat són falsos i que durant anys aquesta opció —l’austeritat— s’ha presentat no com una opció, sinó com una necessitat.

Quan els polítics apliquen de forma obcecada unes determinades receptes i comproven com cada vegada s’ensorra més l’economia i, per tant, el benestar dels ciutadans, no poden seguir amb la mateixa cançó. Han de canviar les seves actuacions, o...plegar! cosa que molts haurien d’haver fet ja i deixar que uns altres ho provessin.

Anem a les solucions

Quedi clar que no defenso unes polítiques fiscals expansives, perquè si les apliquem i no tenen efecte, el resultat serà un deute més elevat. No es poden fer experiments d’aquesta classe. És a dir, de les dues propostes conegudes per sortir de la crisi (austericidi i política expansiva), els economistes segurament en sabran alguna cosa, perquè textos que en parlin, si que n’hi ha. Però el que trobo fora de lloc són les afirmacions en bpca de polítics i comunicadors (bàsicament llegidors de solapes de manuals d’economia), quan sense encomanar-se a ningú, llencen afirmacions de que no hi ha altra política econòmica possible que la que ells s’empesquen.

La política monetària, estem veient que per poca cosa serveix. Ara el Sr. Draghi ha baixat el tipus d’interès al 0,5%. No sembla que la solució vagi per aquí, ja que el sistema desborda liquiditat.

Sí, el sistema vessa liquiditat per tot arreu, excepte per on l’economia ho reclama: a les empreses. En una enquesta del BCE, tres de cada quatre pimes espanyoles diuen que los tipus de interès dels seus préstecs han augmentat en el primer trimestre, una de cada dos que el banc els ha demanat més garanties i una de cada tres els han reduït el crèdit per circulant.

No és per manca de liquiditat que no hi ha crèdit, doncs en el mes de febrer la banca espanyola va tornar 44 mil milions al BCE i Draghi, naturalment, va dir que era un senyal  que confirmava que el finançament estava millorant. Mentre, les petites i mitjanes empreses estan morint d’inanició.

Els experts (mai n’he conegut cap) ho basen tot en el creixement. No paren de fer afirmacions arriscades. Si creixem dos punts, l’ocupació millorarà. Ara els sembla que només amb mig punt també creixerà l’ocupació. Res d’això és creïble. Els mateixos sòmines que diuen una cosa al cap de deu minuts diuen la contrària. Sembla que tot plegat està basat en una Llei (d’Okun) d’un economista desvagat que en els anys 60 va determinar que el creixement i l’ocupació tenien una relació determinada, i que fins que es produeix un creixement del PIB del 2%, l’ocupació no comença a créixer. Aquest dogma ha estat admès per polítics i economistes sense pestanyejar, i ara l’any 2013, que com tots sabem les condicions són exactament iguals que en els anys 60, se segueix creient que aquesta afirmació és vàlida.

Les finances, desbocades, haurien d’ajudar a l’economia, però no és així. Les finances s’han convertit en un impediment, en un instrument d’obstaculització a l’economia real. I els impostos? Per què volem les SICAV? Els que tenen amics en el Govern diuen que si ens les carreguem, marxaran del país. Doncs molt bé, tal dia farà un any! Bon vent i barca nova! Que se’n vagin tots els defraudadors fiscals del país, que se’n vagin totes les empreses de l’Íbex que tenen filials en paradisos fiscals. Els que quedem, ens podrem mirar els ulls els uns als altres sense avergonyir-nos de no ser uns malparits.

Transferir deute privat a l’estat, tampoc soluciona el problema. De totes maneres també ho pagaran aquells que no hi tenen  res a veure.

Per què els polítics s’entesten en basar-ho tot en el creixement? Si l’economia no serveis a la societat, no serveix per a res, és material de desguàs. És possible que encara puguem créixer durant uns anys, durant dècades, durant un segle, però això té un final. Si un dels ingredients de la producció són els recursos naturals i aquests són finits, perquè encara diem que l’única solució és el creixement?

I ara afegiré una de les coses que posa nerviosa a determinada part de la societat: és l’hora del repartiment. Si hi ha limitació en la producció, cal repartir la riquesa, cal repartir el treball i cal viure de forma més sòbria, que no vol dir miserable.

Sensibilitats patriòtiques

En una entrevista a La Vanguardia el Sr. Lara va manifestar que la independència és impossible. Això no obstant el Sr. Lara respecta els símbols del país, i ahir, dia de Sant Jordi, a la façana de l’edifici de Planeta a la Diagonal lluïa una enorme senyera per celebrar aquesta festivitat.

No van fer el mateix els seus veïns de “la Caixa” que, de cop i volta sembla que, als seus directius, no els agraden aquestes coses. El dia de Sant Jordi cap senyera més que la que a l’entrada llueix juntament amb set o vull banderes més, sense cap especial posició de rellevància. Aquests executius o gestors, prefereixen el diàleg amb Madrid, i així el president de “la Caixa” i el compte de Godó, se’n van a veure al president del Govern per explicar-li quina és la seva posició (vull suposar personal, no institucional), i que ells no es pronunciaran mai en favor d’una opció independendista, perquè si fos una posició institucional hauria de venir avalada pel seu Consell d’Administració i constar en acta.

Ara estic expectant per veure què farà “la Caixa” quan el Barça guanyi la Lliga. Ben segur que en aquell moment, a la seva façana lluirà una bandera del Barça esplèndida amb la felicitació corresponent. Són sensibilitats peculiars d’uns homes que estan per damunt dels nacionalismes mal entesos.

 

El morro dels banquers

El passat dia 21 d’abril els banquers van organitzar unes jornades d’autobombo (XX Encuentro del Sector Financiero). Es tractava d’afirmar que ells ho havien fet molt bé i que la recuperació econòmica està a la cantonada. Això ho diuen unes persones que no són ni han sigut capaces de fer bé la seva funció –intermediaris financers- que han catapultat el país a la misèria, que viuen en el món d’Alícia i les meravelles, i que tenen la barra de donar consells.
 

Naturalment el primer en parlar va ser un delinqüent, jutjat i condemnat, a qui els seus col·legues els van aplaudir de forma més que generosa.

Entre mig, van tenir temps per parlar d’economia (uns homes que han mostrat abastament els seu desconeixement més absolut de com funciona l’economia i les finances), per dir que la recuperació ja començava a despuntar, això si, si ells ho permetien, doncs tenen la clau dels diners, uns diners que no són seus i que solament administren.
 

També un altre banquer va dir que s’havia de defensar la Llei Hipotecària tal com està ara, per més que el Tribunal de Luxemburg ha dit que és una llei injusta, que conté clàusules abusives i que en la pràctica es produeix l’engany. Per la seva banda el Govern Central no ha volgut fer cap cas de l’ILP que va aconseguir més d’ 1,5 milions de signatures per modificar aquesta Llei i la de Procediments. El que ja supera totes les elucubracions va ser quan va dir que la modificació de la Llei Hipotecaria ampliaria les desigualtats socials a Espanya (¡), perquè la banca donaria menys crèdit sobre el valor de l’habitatge i només comprarien pisos els que tinguessin diners en efectiu.
 

Fins quan la societat haurà d’aguantar aquests individus!

 

 

Estafadors i estafats

 

A rel de les accions de la PAH el Fiscal General deu estar preparant els seus homes per enviar-los a defensar la veritat entre les dues parts que estan en litigi: els bancs i els afectats per la hipoteca.

Com sigui que la funció del Fiscal General és justament aquesta, no dubto que prendrà l’opció de la PAH, tota vegada que són indiscutibles els següents punts:

1.      La Llei Hipotecària té greus mancances, i els diferents governs no han volgut canviar-la perquè creuen que això podria perjudicar a la banca. Segons els Govern, els afectats per les clàusules abusives de la hipoteca, no són ciutadans, ni mereixen la més petita atenció pe part d’aquest Govern.
El perquè d’aquesta associació mafiosa entre el govern i la banca s’explica per dos motius: la banca finança els partits i quan els convé (a la banca i als partits), els condonen els deutes. Naturalment, sempre a canvi d’alguna cosa. Hi ha un altre motiu clar, és el xantatge que la banca està fent al govern. Com és possible? Doncs molt fàcil: la banca té a la seva cartera (amb els diners que ha rebut del BCE i del Govern espanyol -que vol dir diners dels ciutadans-) una important quantitat de deute de l’estat, que amenaça en posar a la venda si el govern no fa el que li mana la banca. Aquests són els banquers que regeixen la banca i el país!

2.      Els experts al servei de la banca, assenyalen que els problemes d’aquest litigi no es deriven  de la Llei Hipotecària, sinó que el problema rau en els procediments (Llei de Enjudiciament Civil).

3.      Una o altra mostren problemes que fins i tot el Tribunal de Justícia Europeu ha dictaminat que la normativa espanyola no respecta els drets dels consumidors; és una normativa abusiva i il·legal.

4.      Entretant, els presidents de diferents bancs (entre altres el president del Banc de Sabadell, parla de línies roges i d’altres coses de les que no entén, perquè, com pot ser que -sabent que és una estafa- encara digui que no hi ha retroacció possible? és que aquest home ha perdut el senderi?). Els banquers, que encara no han demanat perdó, gosen afirmar que la dació en pagament faria inviable el sistema hipotecari, sense explicar perquè (entre altres coses perquè no ho saben), com feia en el seu dia l’ex-president Rodríguez Zapatero quan parlava per boca de la banca.

5.      També entretant, el president del partit que governa, diu que de cap manera transigirà en la dació en pagament, i que les reformes seran mínimes. Perquè diu aquesta bajanada si sap que el Tribunal de Justícia Europeu ha dictaminat que aquesta normativa és il·legal?

6.      Entretant, l’anterior president del Govern Felipe González, que darrerament pateix incontinència verbal, diu que l’escrache afecta no només als polítics, sinó també a la seva família, i que allí hi poden haver nens que ho pateixin. Aquest senyor no s’ha adonat que entre els desnonats també hi ha nens, i que alguns fins i tot són retirats de la custòdia dels pares perquè no els poden donar cap tipus de protecció (s’han de protegir primer de la banca).

7.      El que els interessos de demora estiguin fixats a tipus que arriben al 30% mai els ha semblat usurer, ni als presidents ni als redactors de les minutes d’hipoteques (els responsables jurídics dels bancs).

8.      El que per entendre quin tipus d’interès serà aplicable a una hipoteca, hagis de ser un súper-expert en la matèria, indica el grau d’opacitat i engany que conté aquest contracte, amb clàusules sòl i no clàusules sostre.

9.      El que al primer impagament es pugui executar una hipoteca, mostra fins a quin punt és un contracte abusiu.

10.  I podríem seguir, amb el preu fixat per la subhasta, les taxacions dels immobles i les societats de taxació, les polítiques suïcides seguides pels banquers quant al seu endeutament (del que els mitjans acusen als ciutadans, mentre que de l’endeutament dels banquers, que haurien de ser professionals i responsables d’un sector d’alt risc i de nul·la responsabilitat per als seus gestors, la banca, no en diuen ni mu).

11.  I per acabar, està clar que mai la societat a un costat i els polítics i els mitjans de comunicació, a l’altra, han estat tant allunyats. i mai com ara, els polítics i els periodistes ha complert tan malament la funció que tenen encomanada: vetllar pels interessos generals.

El fet que el Fiscal General hagi donat ordres per protegir de l”escrache” els parlamentaris responsables d’aquest desastre, ha de ser una decisió equivocada que immediatament veurem com rectifica, perquè, no pot ser que el Fiscal General protegeixi els estafadors enfront dels estafats.