Austericidi versus creixement

Polítics, economistes i grans empresaris, davant el necessari i urgent internament psiquiàtric

Fora d’economistes, polítics i d’alguns grans empresaris que donen consells sobre el que hem de fer els demés ciutadans, sense ocupar-se del que cal fer, per l’economia, pel país o per l’empresa sota la seva responsabilitat, tots estem d’acord en que no podem viure per damunt de les nostres possibilitats, el que vol dir que no podem gastar més del que ingressem.

Ara bé, es pot comprovar que les economies del primer món, viuen i han viscut permanentment endeutades i mai això ha rebut la consideració de ser una actuació esbojarrada i irresponsable. Probablement el que dirien els ciutadans assenyats seria que el que s’ha de fer és guardar una poma per la set. Quan les coses van bé, fer com la formigueta de La Fontaine i Samaniego, que a l’estiu guardava menjar per l’hivern, mentre la cigala gaudia del bon temps sense fer altra cosa que cantar i ballar. De totes maneres cal aclarir que d’aquesta faula en el seu origen (atribuïda a Isop), al final, la formiga es compadia de la cigala i li donava menjar, això si, donant-li bons consells com: no ho tornis a fer. Però aquest final no era prou “pedagògic” i La Fontaine i Samaniego van decidir —com a bons liberals— que és foti la cigala! I van decidir que es moris de fam.

Si continuem amb la nostra crisi i fent abstracció de quines són les causes que han dut a l’actual situació d’endeutament a les nostres economies, hi ha un acord indiscutible sobre la necessitat de reconducció d’aquest desequilibri entre ingressos i despeses, bé sigui de l’estat, de les empreses, dels bancs o dels ciutadans.

Des dels anys 2007-08, l’Europa dirigida des de Brussel·les, va apostar per un lífting fet per un carnisser (no per una clínica d’estètica). Per la seva banda, dos economistes de prestigi de la Universitat de Harvard (Reinhart i Rogoff), van emetre un informe que es va convertir en la Bíblia, quines conclusions eren: les economies amb un alt endeutament no tenen possibilitats de creixement. És el que La Fontaine ja havia explicat al final de la seva faula.

Però aquest dogma no era pròpiament un estudi teòric, sinó més aviat un estudi històric, en el que els seus autors van utilitzar dades de 44 economies, i tot i ser un estudi eminentment històric (un període de 200 anys), no es va tenir en compte cap dels grans daltabaixos de l’economia, que, sens cap mena de dubte, afecten al resultat de l’estudi. A més de forma imprudent, es van excloure determinades economies que tot i el seu gran endeutament havien tingut un creixement notable.

Això no obstant, les conclusions de l’estadística-estudi feta per aquests dos prestigiosos economistes, seguien sent vàlides, si més no parcialment. Més quan la pròpia lògica els dóna la raó: a més endeutament més dificultats, per motiu de: 1) si la nostra generació gasta més del que ingressa, qui ho pagarà? Resposta: els nostres fills, les generacions que vindran darrera nostre. Ens duran flors a la nostra tomba, o ens escopiran?; 2) com més elevat és l’endeutament i els seus interessos, més dificultats tindrem en el nostre pressupost que no ens permetrà atendre necessitats bàsiques.

Cal dir que el gran descobriment dels efectes d‘aquest estudi és mostrar una relació entre dues magnituds (endeutament i creixement), sense poder afirmar altra cosa que, créixer a bon ritme ajuda a abaixar el deute públic i, anar més lluny, com voldrien els apòstols de l'austeritat, dient que a menys deute més creixement, possiblement està per demostrar.

Però els economistes i els polítics, que alguna cosa haurien de saber d’economia i sobretot d’història, no poden sacralitzar l’equilibri fiscal com l’única solució. Si saben que els cicles existeixen, no poden afirmar que un ajustament entre ingressos i despeses aplicat de forma brutal és la millor de les solucions. A no ser que pensin que la vida de milers i milers de ciutadans innocents (perquè no han pogut prendre cap de les decisions que han dut a aquest desajust) no té cap valor.

Segurament una de les conclusions més rellevants del mullader que han aixecat Reinhart i Rogoff amb el seu estudi, és el convenciment de que els pretextos amb que s’ha venut l’austeritat són falsos i que durant anys aquesta opció —l’austeritat— s’ha presentat no com una opció, sinó com una necessitat.

Quan els polítics apliquen de forma obcecada unes determinades receptes i comproven com cada vegada s’ensorra més l’economia i, per tant, el benestar dels ciutadans, no poden seguir amb la mateixa cançó. Han de canviar les seves actuacions, o...plegar! cosa que molts haurien d’haver fet ja i deixar que uns altres ho provessin.

Anem a les solucions

Quedi clar que no defenso unes polítiques fiscals expansives, perquè si les apliquem i no tenen efecte, el resultat serà un deute més elevat. No es poden fer experiments d’aquesta classe. És a dir, de les dues propostes conegudes per sortir de la crisi (austericidi i política expansiva), els economistes segurament en sabran alguna cosa, perquè textos que en parlin, si que n’hi ha. Però el que trobo fora de lloc són les afirmacions en bpca de polítics i comunicadors (bàsicament llegidors de solapes de manuals d’economia), quan sense encomanar-se a ningú, llencen afirmacions de que no hi ha altra política econòmica possible que la que ells s’empesquen.

La política monetària, estem veient que per poca cosa serveix. Ara el Sr. Draghi ha baixat el tipus d’interès al 0,5%. No sembla que la solució vagi per aquí, ja que el sistema desborda liquiditat.

Sí, el sistema vessa liquiditat per tot arreu, excepte per on l’economia ho reclama: a les empreses. En una enquesta del BCE, tres de cada quatre pimes espanyoles diuen que los tipus de interès dels seus préstecs han augmentat en el primer trimestre, una de cada dos que el banc els ha demanat més garanties i una de cada tres els han reduït el crèdit per circulant.

No és per manca de liquiditat que no hi ha crèdit, doncs en el mes de febrer la banca espanyola va tornar 44 mil milions al BCE i Draghi, naturalment, va dir que era un senyal  que confirmava que el finançament estava millorant. Mentre, les petites i mitjanes empreses estan morint d’inanició.

Els experts (mai n’he conegut cap) ho basen tot en el creixement. No paren de fer afirmacions arriscades. Si creixem dos punts, l’ocupació millorarà. Ara els sembla que només amb mig punt també creixerà l’ocupació. Res d’això és creïble. Els mateixos sòmines que diuen una cosa al cap de deu minuts diuen la contrària. Sembla que tot plegat està basat en una Llei (d’Okun) d’un economista desvagat que en els anys 60 va determinar que el creixement i l’ocupació tenien una relació determinada, i que fins que es produeix un creixement del PIB del 2%, l’ocupació no comença a créixer. Aquest dogma ha estat admès per polítics i economistes sense pestanyejar, i ara l’any 2013, que com tots sabem les condicions són exactament iguals que en els anys 60, se segueix creient que aquesta afirmació és vàlida.

Les finances, desbocades, haurien d’ajudar a l’economia, però no és així. Les finances s’han convertit en un impediment, en un instrument d’obstaculització a l’economia real. I els impostos? Per què volem les SICAV? Els que tenen amics en el Govern diuen que si ens les carreguem, marxaran del país. Doncs molt bé, tal dia farà un any! Bon vent i barca nova! Que se’n vagin tots els defraudadors fiscals del país, que se’n vagin totes les empreses de l’Íbex que tenen filials en paradisos fiscals. Els que quedem, ens podrem mirar els ulls els uns als altres sense avergonyir-nos de no ser uns malparits.

Transferir deute privat a l’estat, tampoc soluciona el problema. De totes maneres també ho pagaran aquells que no hi tenen  res a veure.

Per què els polítics s’entesten en basar-ho tot en el creixement? Si l’economia no serveis a la societat, no serveix per a res, és material de desguàs. És possible que encara puguem créixer durant uns anys, durant dècades, durant un segle, però això té un final. Si un dels ingredients de la producció són els recursos naturals i aquests són finits, perquè encara diem que l’única solució és el creixement?

I ara afegiré una de les coses que posa nerviosa a determinada part de la societat: és l’hora del repartiment. Si hi ha limitació en la producció, cal repartir la riquesa, cal repartir el treball i cal viure de forma més sòbria, que no vol dir miserable.