Inauguració de l'any judicial

Hem pogut veure la unitat indissoluble, no de la unitat d’Espanya, sinó de les institucions de la justícia i de l’executiu. Una sola pàtria, un sol deu, una sola institució (per què cal un executiu i un judicial, per què la divisió de poders?)

Hem vist magistrats carregats de medalles, amb les seves togues caduques, les condecoracions que cap d’ells s’ha guanyat i que els ciutadans no sabem que carai signifiquen, el seu llenguatge florit i decimononic, i la seva submissió voluntària als homes que els han promocionat, i com no, el seu autoritarisme i amenaces permanents als ciutadans com si fossin déus.

Sembla ser que per la foto inaugural el president del Consell General del Poder Judicial va cedir el “collar de la justícia” al rei, perquè es veu que li feia il·lusió portar collars i medalles (segurament li ve de la seva ascendència i coincidència ideològica amb la Carmen “collares”).

Per què fan aquestes coses? Volen fer por? Són només pallassos? Ja sabem que en tots els estats la justícia té una posada en escena de teatre o de comèdia, però, no s’adonen que les coses han  canviat? A què ve aquest llenguatge de “vuecencia”, de l’obligació d’un tracte als jutges que moltes vegades no mereixen, de menyspreu dels jutges a determinats acusats que moltes vegades els superen en mèrits i en obligació de respecte i en general de menyspreu als ciutadans.

Els magistrats no s’han assabentat que els ciutadans no rebutgem l’estat de dret, el que rebutgem és la corruptela entre l’executiu i el legislatiu. El que rebutgem és la parcialitat d’aquests tribunals, el que rebutgem és la seva covardia en no defensar la seva independència i de no atrevir-se amb els poderosos, siguin polítics, siguin econòmics. El que rebutgem és que no imparteixin justícia de veritat. Aquests magistrats han aconseguit que els ciutadans no creguem en la seva justícia, en el seus ajustos dels tempos de sentència segons els casos, en la seva indolència per resoldre assumptes que tenen entretingudes entre mans perquè a l’executiu no els convé. A no haver-se atrevit a declarar inconstitucional l’assumpció de facultats executives de les seves pròpies sentències. En definitiva, a passar-se la justícia pel forro.