Eleccions 27-S

Una societat fracturada

Del resulta de les eleccions ha sortit una societat fracturada, o això és el que diuen alguns il·lustres analistes. Els que no som analistes (alguns) ens hauria agradat una victòria més abultada en favor del SÍ, aquest adverbi que els unionistes odien i que s’instal·len confortablement en un altre adverbi, el NO per a tot.

Crec que un fraccionament del vot no és mala cosa. No és mala cosa haver de pactar, haver de convèncer i no pas com fa el partit Popular per la via dels decrets-lleis. Per tant, res a dir del fraccionament del vot, que pot ser un punt fort en favor de la democràcia.

Ara bé, de la fractura de la societat m’ho haurien d’explicar aquests il·lustres analistes. Des de la Transició, que jo sàpiga, no hi ha hagut mai un pensament polític únic i tot i que poc a poc el que havia de ser una finestra de llibertat i democràcia desprès de la dictadura, s’ha anat transformant en un consens al voltant dels interessos dels poderosos, consens forçat, fins i tot amb males arts, però amb el resultat que tots coneixem.

Però tornant a la idea de fractura de la societat. Perquè el vot s’hagi repartit aproximadament en 50 i 50 per cent (en realitat més vots al sí que al no), res de res de fractura. La societat d’una sola forma de pensar només es va aconseguir quan no hi havia més remei, quan si no hi estaves d’acord el més probable és que acabessis a la garjola (en el millor dels casos).

¿Com és que en el cas d’Espanya no parlen de fractura de la societat quan tampoc el pensament és únic i els vots encara menys? Que parlin de que les famílies catalanes no es poden reunir per Nadal ho hem de deixar pels troglodites botiflers que viuen a Madrid (encara que siguin catalans o ho facin veure) i alguns que estan entre nosaltres. I continuant amb la fractura, ¿que només s’aplica en cas de secessió i mai en cas d’un repartiment obscè dels ingressos, o dit d’una altra manera, de la qüestió social de la que tan s’omplen la boca els immobilistes?

Catalunya sempre ha sigut i segueix sent una terra d’acollida. Ho confirma que és un territori on la immigració és més important que no pas a la resta de l’Estat. El que sí resulta sorprenent és que persones recent arribades a Catalunya es creguin amb credencials suficients per dir què hem de fer en el nostre país, que també és el dels recent arribats, que ens diguin quina llengua hem de parlar, com ens hem d’educar (a Catalunya on hi ha hagut els pedagogs més avançats de tot l’Estat i no d’ara, sinó des de sempre).

Durant tota la campanya (i des de molt abans) hem hagut de suportar opinions (més aviat insults) de persones que exhibeixen títols de professors de sociologia, de filosofia, d’economia, i de periodistes i editors que no coneixen què passa ni quins són els profunds motius de malestar dels catalans, i prossegueixen en l’insult i en el menyspreu. Diaris com El País, que en algun moment va tenir una aura de modernitat, han retrocedit fins a les posicions més retrògrades i poc democràtiques, i fins i tot se’n vanten dels editorials que ha publicat el seu diari, i així en fan una recopilació de tot el que han dit emparant-se amb aquesta figura (editorial). Ja no parlo de tots els altres mitjans, ni de les cadenes de televisió públiques i privades que vomiten pestilències des de fora de Catalunya (I algunes fins i tot des de dintre). Tots, sense excepció, parlen de la pressió que s’ha exercitat sobre els ciutadans perquè s’adherissin a la candidatura o candidatures independentistes, quan l’única pressió coneguda i contrastada que hi ha hagut ha sigut la pressió de la por en favor de l’unionisme i que d’una forma indigna ha propiciat el govern de Madrid i les forces vives, les classes extractives que es beneficien del sistema corrupte de l’Estat actual. Però aquesta por al canvi no explicita una por encara més terrible: la por a continuar com estem.

Finalment una consideració respecte a UDC. El senyor Duran crec que va manifestar que moriria matant (és una frase no textual, no és cap amenaça), i realment ha estat així. Sabia quan va partir la federació que no tenia res a fer, que ningú el recolzava i que el seu partit residual, separat del catalanisme, era un partit mort. La realitat, volguda o no, ha estat exactament així. El seu partit ha desaparegut del mapa, però ha aconseguit fer la guitza a Junts pel Sí, ja que si els cent mil vots haguessin anat a parar a aquesta candidatura, segurament s’haurien aconseguit 2 o 3 escons més.