divendres, 18 de setembre del 2015

El debat a 8TV



Ahir vam tenir el primer debat entre els candidats a la presidència de la Generalitat, potser candidats amb excepcions perquè Junts pel Sí hi havia el primer de la llista —Raül Romeva— que no serà el candidat, i hi havia a la CUP la senyora Anna Gabriel.       
En la meva opinió el debat va ser força civilitzat, amb els tics de sempre, interrupcions constants per part d’alguns dels intervinents com a prova d’un costum ja instal·lat entre els polítics mal educats d’aquest país. L’excepció va ser la senyora Anna Gabriel de la CUP, que va respectar rigorosament el torn i no va interrompre a ningú (a ella sí que la van interrompre, no n’aprendran mai?).
Acabo de sentir un tuït que més o menys deia: ens vam quedar amb ganes de sentir parlar més als candidats i vam quedar farts de sentir al moderador. El tuït segur que era d’alguna persona que no coneix el moderador i no sap res del seu ego
He de reconèixer que Albiol em va sorprendre favorablement (en relació a la imatge que tinc d’aquest senyor) perquè va ser un defensor de les seves tesis de forma més o menys correcta (desprès parlaré de les coses impresentables de gairebé tots els candidats).
El debat, segons les regles establertes pel moderador, va ser sobre tres temes: perquè sí o perquè no la independència, les pensions, la UE i Catalunya.
Les raons de la independència van quedar clares, les raons pel no, van quedar difoses. Les raons del no van quedar reduïdes a la por, la por de que un Estat fallit, com és Espanya, mori matant. Tenim un Estat que va a la contra, que legisla contra Catalunya i contra els catalans. Que ha deixat uns poders confosos on no hi ha la diferenciació dels tres poders. Que el Govern d’aquest Estat és el més corrupte a —diferencia— de tots els governs que hem patit en aquest país. Que tenim uns partits, que sota la definició genèrica que volen “governar per a tots els catalans”, van contra l’autonomia, contra la llengua i contra l’economia de Catalunya.
Els “unionistes” sense axcepció, els que proposen una forma de canvi des de l’ordre, des del pacte, des d’una consulta a tots els ciutadans catalans, s’obliden de dir que l’Estat, aquest ogre que no vol fer concessions, i que es neguen a qualsevol pacte. Llavors de què parlen? En quin moment es podrà establir un pacte amb l’Estat? En quin Segle? Per favor, no ens aixequin la camisa!
Les pensions. Aquí els candidats van fer el paper de la trista figura. El tema de les pensions, fins i tot el ciutadà més allunyat de la política, té idees més clares que les que van exposar els candidats. Excepció, la senyora Gabriel que va dir que independentment del finançament les pensions és una línia vermella que cal protegir-la, fins i tot fora del finançament. Ara bé, si estem parlant de la transició cap a la independència, és cert, hi pot haver un risc que l’Estat segueixi cobrant les cotitzacions i no pagui les pensions, perquè ja sabem com són de desvergonyits el Govern Central actual (i possiblement el futur). Ara bé, tot això forma part de les negociacions. També tenim el deute de l’Estat que és de l’Estat. Si no volen respondre a les obligacions contretes, ja farem l’ajustament quan parlem del deute. Però està clar que quan cobrem les cotitzacions directament, pagar les pensions directament serà bufar i fer ampolles.
La permanència de Catalunya a la UE. No van deixar gens clar si hi ha algun article en els tractats de la UE que digui que si un territori s’independitza, automàticament deixarà de pertànyer a la UE. És a dir, si ningú parla d’un article que digui això vol dir que no existeix (la cita d’Iceta de l’article 4rt. no respon a aquesta pregunta).
Les manifestacions dels polítics d’altres estats al respecte de la independència de Catalunya i la permanència a la UE, no té cap consistència. Les manifestacions d’aquests polítics al respecte dels territoris que històricament han volgut la independència són aclaridores, en el sentit que el dia següent d’aquestes manifestacions (llegeixi’s Obama, Cameron, Merkel i tuti quanti), no tenen cap problema en reconèixer la independència d’un país que “mai serà independent”.
Pel que fa a les formes: independència pactada, els candidats que demanen una solució pactada (és a dir no volen de cap manera la independència) no saben res d’història. La llista de països europeus que ha aconseguit la independència des de 1900 és de dotze països (Noruega de Suècia 1905; Finlàndia de Rússia 1917; Irlanda del Regne Unit 1922; Islàndia de Dinamarca 1944; Lituània i Estònia de la URSS el 1991; Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia el 1991; Eslovàquia de Txecoeslovàquia 1991; Montenegro de Sèrbia 2006; Kosovo de Sèrbia 2008), i si algú pensa que ho han aconseguit de forma acordada, amb respecte a la “llei” i a la “democràcia”, és que són més rucs que el fang de fer orinals.
Iceta sembla que vol passar a la història com un individu histriònic i gairebé un pallasso. El seu to va ser molt correcte, té taules. Les seves idees, en la meva opinió, lamentables. Només a títol d’exemple el “corredor mediterrani”. Que si no fem la genuflexió a Rajoy finalment el que faran serà un corredor central. És que Iceta no ha llegit res al respecte? No sap que aquesta opció ha sigut desestimada, pel seu cost, per la seva inoportunitat, per no tenir cap connexió quan entres a França, és que pensa que els ciutadans som imbècils? Per favor Iceta, ho fas força be, però n o passaràs a la història com un líder amb seny, no en voldrien ni a Unió.
En tot cas és d’agraïr que gairebé tots els candidats presentessin les seves opcions de forma força clara, sense dobles interpretacions.