Ahir vam
tenir el primer debat entre els candidats a la presidència de la Generalitat,
potser candidats amb excepcions perquè Junts pel Sí hi havia el primer de la
llista —Raül Romeva— que no serà el candidat, i hi havia a la CUP la senyora
Anna Gabriel.
En la meva
opinió el debat va ser força civilitzat, amb els tics de sempre, interrupcions
constants per part d’alguns dels intervinents com a prova d’un costum ja
instal·lat entre els polítics mal educats d’aquest país. L’excepció va ser la
senyora Anna Gabriel de la CUP, que va respectar rigorosament el torn i no va
interrompre a ningú (a ella sí que la van interrompre, no n’aprendran mai?).
Acabo de
sentir un tuït que més o menys deia: ens vam quedar amb ganes de sentir parlar
més als candidats i vam quedar farts de sentir al moderador. El tuït segur que
era d’alguna persona que no coneix el moderador i no sap res del seu ego
He de
reconèixer que Albiol em va sorprendre favorablement (en relació a la imatge
que tinc d’aquest senyor) perquè va ser un defensor de les seves tesis de forma
més o menys correcta (desprès parlaré de les coses impresentables de gairebé
tots els candidats).
El debat,
segons les regles establertes pel moderador, va ser sobre tres temes: perquè sí
o perquè no la independència, les pensions, la UE i Catalunya.
Les raons de
la independència van quedar clares, les raons pel no, van quedar difoses. Les
raons del no van quedar reduïdes a la por, la por de que un Estat fallit, com
és Espanya, mori matant. Tenim un Estat que va a la contra, que legisla contra
Catalunya i contra els catalans. Que ha deixat uns poders confosos on no hi ha
la diferenciació dels tres poders. Que el Govern d’aquest Estat és el més
corrupte a —diferencia— de tots els governs que hem patit en aquest país. Que tenim
uns partits, que sota la definició genèrica que volen “governar per a tots els
catalans”, van contra l’autonomia, contra la llengua i contra l’economia de
Catalunya.
Els “unionistes”
sense axcepció, els que proposen una forma de canvi des de l’ordre, des del
pacte, des d’una consulta a tots els ciutadans catalans, s’obliden de dir que l’Estat,
aquest ogre que no vol fer concessions, i que es neguen a qualsevol pacte.
Llavors de què parlen? En quin moment es podrà establir un pacte amb l’Estat?
En quin Segle? Per favor, no ens aixequin la camisa!
Les
pensions. Aquí els candidats van fer el paper de la trista figura. El tema de
les pensions, fins i tot el ciutadà més allunyat de la política, té idees més
clares que les que van exposar els candidats. Excepció, la senyora Gabriel que
va dir que independentment del finançament les pensions és una línia vermella
que cal protegir-la, fins i tot fora del finançament. Ara bé, si estem parlant
de la transició cap a la independència, és cert, hi pot haver un risc que
l’Estat segueixi cobrant les cotitzacions i no pagui les pensions, perquè ja
sabem com són de desvergonyits el Govern Central actual (i possiblement el
futur). Ara bé, tot això forma part de les negociacions. També tenim el deute
de l’Estat que és de l’Estat. Si no volen respondre a les obligacions
contretes, ja farem l’ajustament quan parlem del deute. Però està clar que quan
cobrem les cotitzacions directament, pagar les pensions directament serà bufar
i fer ampolles.
La permanència
de Catalunya a la UE. No van deixar gens clar si hi ha algun article en els
tractats de la UE que digui que si un territori s’independitza, automàticament
deixarà de pertànyer a la UE. És a dir, si ningú parla d’un article que digui
això vol dir que no existeix (la cita d’Iceta de l’article 4rt. no respon a
aquesta pregunta).
Les
manifestacions dels polítics d’altres estats al respecte de la independència de
Catalunya i la permanència a la UE, no té cap consistència. Les manifestacions
d’aquests polítics al respecte dels territoris que històricament han volgut la independència
són aclaridores, en el sentit que el dia següent d’aquestes manifestacions
(llegeixi’s Obama, Cameron, Merkel i tuti quanti), no tenen cap problema en
reconèixer la independència d’un país que “mai serà independent”.
Pel que fa a
les formes: independència pactada, els candidats que demanen una solució
pactada (és a dir no volen de cap manera la independència) no saben res
d’història. La llista de països europeus que ha aconseguit la independència des
de 1900 és de dotze països (Noruega de Suècia 1905; Finlàndia de Rússia 1917;
Irlanda del Regne Unit 1922; Islàndia de Dinamarca 1944; Lituània i Estònia de
la URSS el 1991; Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia el 1991; Eslovàquia
de Txecoeslovàquia 1991; Montenegro de Sèrbia 2006; Kosovo de Sèrbia 2008), i
si algú pensa que ho han aconseguit de forma acordada, amb respecte a la “llei”
i a la “democràcia”, és que són més rucs que el fang de fer orinals.
Iceta sembla
que vol passar a la història com un individu histriònic i gairebé un pallasso.
El seu to va ser molt correcte, té taules. Les seves idees, en la meva opinió,
lamentables. Només a títol d’exemple el “corredor mediterrani”. Que si no fem
la genuflexió a Rajoy finalment el que faran serà un corredor central. És que
Iceta no ha llegit res al respecte? No sap que aquesta opció ha sigut
desestimada, pel seu cost, per la seva inoportunitat, per no tenir cap connexió
quan entres a França, és que pensa que els ciutadans som imbècils? Per favor
Iceta, ho fas força be, però n o passaràs a la història com un líder amb seny,
no en voldrien ni a Unió.
En tot cas
és d’agraïr que gairebé tots els candidats presentessin les seves opcions de
forma força clara, sense dobles interpretacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada