150.2

Els nostres representants van aprovar demanar al Govern central que traspassi a la Generalitat les facultats per a convocar un Referèndum

 

Ahir el Parlament va aprovar aquesta resolució. Unes cinc-centes persones estàvem davant del Parlament donant suport a que s’aprovés la proposta.

Veiem entrar els parlamentaris, uns amb naturalitat, altres amb molta pressa. Uns aplaudits, els altres amb crits d’independència.

També hi havia mitja dotzena de persones que van començar a cridar allò de “Cataluña es España” amb banderes d’Espanya. A mesura que venien més i més persones favorables a la independència, els unionistes espanyolistes van optar per desaparèixer.

Un representant de l’ ANC va agrair el suport al acte important i transcendent que havia de tenir lloc en el Parlament. També va recordar que aquest suport sempre havia de ser pacífic, cordial i lliure.

Els parlaments dels portantveus se sentien des dels altaveus a l’exterior. Hi van haver discursos emotius i altres irritants, no només pel contingut, sinó per les formes. Veus il·lusionades, entusiastes, amb contenció en l’expressió i en les formes; altres agres, emprenyades, repetitives, insultants... el de sempre, sense arguments.

Els de fora ens preguntàvem: No han de tenir veu les dissidències dintre un partit? S’ha de seguir les consignes de la direcció del partit sense cap possible dissidència? Es permeten en votacions transcendentals com en la dels toros, la dissidència (per ser un tema de consciència) i en canvi en la més important del país, no?

Més tard els formadors d’opinió afegien llenya al foc dient que la proposta presentada no servia per a res, perquè no era legal, no estava previst en la Constitució, no seria ni considerada per govern de Rajoy, etc.

L’emoció estava dintre el Parlament, però també a fora. Es cantava L’estaca i la veu es trencava. Hem donat un pas més en la bona direcció. Senyors parlamentaris, ahir vàreu fer una bona feina.  No esperàvem altra cosa de vosaltres.