Batman

Quan els herois deixen les armes per perseguir el mal

A principis dels anys 40 apareix el super-heroi Batman i el seu editor, poc temps després, afirmava que Batman no tornaria a enfrontar-se amb els dolents amb una arma a la ma. En el transcurs del temps els seus creadors van anar canviant el seu aspecte físic i personalitat a fi de mantenir el ritme de vendes. La veritat és que no sóc prou coneixedor del personatge ni estic al corrent de les seves darreres aventures, però si em sembla interessant que aquest super heroi deixi en pau les armes de foc a la Ciutat Gòtica on exercia la seva missió en la lluita contra el mal, cosa que no va succeir a la ciutat d’Aurora on, en l’estrena de la pel·lícula "The Dark Knight Rises", hi va haver una carnisseria entremig d’un raig de tirs espantós. Però a Aurora no en van tenir prou amb aqueta carnisseria. El 12 de gener passat, novament, un altre individu a la mateixa localitat, va assassinar tres ciutadans i després va ser abatut per un policia.

La lluita contra el mal

Malauradament avui no hi ha herois que lluitin contra el mal a pit descobert. El que més tenim, són psicòpates dogmàtics que volen preservar la seva única visió del món. Un exemple és la darrera pel·lícula -Els Miserables-, basada el l’obra de Víctor Hugo, on Javert, l’inspector de policia, lluita amb tot el coratge i convenciment per fer que es compleixin les lleis, sense ni tan sols pensar si les lleis tenen alguna relació amb la justícia en el seu sentit ètic i moral.

Michael Moore, l’autor del film Bowling for Columbine (2002), explica en un article recent que, des que Caín se li’n va anar l’olla i matà Abel, sempre hi ha hagut persones que, per una raó o una altra, perden el senderi per cometre actes atroços de violència.

La historia n’és plena d’exemples. Al segle I aC, l'emperador romà Tiberi es complaïa a llançar les seves víctimes des d'un penya-segat a l'illa de Capri a la Mediterrània. Herodes amb el degollament de tots els nens de menys de dos anys, va marcar la seva fita personal. A l'edat mitjana, Gilles de Rais, un cavaller francès aliat de Joana d'Arc, en un estat suposadament de bogeria (o potser era dolent de solemnitat), va acabar assassinant i torturant a centenars de nens. Unes dècades més tard, Vlad l'Empalador, que va inspirar el personatge de Dràcula, va assassinar nombrosos habitants de Transilvània amb els procediments més horribles. En l'actualitat (o sempre ha estat així?), els psicòpates assassins proliferen a tot el món, independentment de quina sigui la legislació sobre armes de foc. El supremacista blanc, estúpid i malvat, Breivik, a Noruega; el carnisser escola a Dunblane, a Escòcia; l'assassí de l'Ecole Polytechnique de Mont-real; l'autor de la massacre a Erfurt, a Alemanya... una llista interminable. El de divendres 3 agost passat a Aurora, Colorado i novament el 12 de gener a la mateixa ciutat, o el 14 de desembre del 2012, a Newton, Conneticut i, malauradament, continuarà...

El món d’avui

Les armes i les matances sempre han estat una bogeria, però hi ha una diferència entre els EUA i la resta del món. Als EUA hi ha dos dies “Aurora”, 365 dies de l’any, el que suposa que, almenys 24 nord-americans morin cada dia (entre 8000 i 9000 a l'any) en mans de pertorbats i malvats pistolers equipats amb armes de foc.

Tot i que no ho vulguin reconèixer aquests crims es duen a terme emparant-se en la Constitució i, la proliferació i descontrol de les armes de foc, hi tenen alguna cosa a veure. Els americans creuen que des de la fundació del seu país (ara fa poc més de 200 anys), per consignes que emanen d’algun Déu, tenen dret a l’ús de les armes, tantes com vulguin, sense restricció. L’argument és que no són les armes que maten els homes, són els homes que maten els homes. La qual cosa és certa, però també és cert que aquesta bogeria de les armes als EUA és una cosa realment espantosa. Desconeixen un dels principis de la Unesco:  La cultura de la pau, i la necessitat d’estendre-la mitjançant l’educació, el diàleg i la cooperació.

Als EUA hi han 300 milions d’armes de foc en mans privades  (una per càpita), moltes d’elles pràcticament armes de guerra, de repetició, capaces d’engegar 100 trets sense haver de reposar el carregador. Té això alguna relació amb l’autodefensa?

Cadascuna de les massacres d’innocents sembla aconseguir cotes cada vegada més altes en l’atrocitat i en la maldat. Matances en una escola secundària, en un campus universitari, en un cinema on estrenaven la darrera pel·lícula de Batman; en un, meeting per escoltar a la seva congressista; en un centre comercial d’Oregon; i en una escola primària matant nens que tenien entre 5 i 10 anys.

L’exemple d’Amèrica

Davant l’escàndol que ha ocasionat la darrera matança, els republicans dels EUA han reaccionat, i els estats d’Uthah i Oregon han decidit armar els mestres i les mestres, que ja estan fent practiques de tir. O sigui que, problema resolt.

Dels estúpids assassins no en vull saber res. No mereixen el més petit record. El que si hauríem de gravar en la nostra memòria és: quins eren els somnis de tots aquells nens assassinats? com es deien? què volien ser quan fossin grans? gaudien jugant a pilota o els agradava dibuixar? quina era la seva veu i quines eren les seves paraules per definir el món en que havien aterrat? per què han tingut una vida tan curta? Podem continuar fent veure que això són danys col·laterals de la modernitat?

La resta del món, és millor?

Pot semblar que estic estigmatitzant els americans com a poble obsedit per les armes, cosa que, en aquesta faceta, és certa. Però no com a conjunt de ciutadans que, ben segur, en molts altres aspectes els americans continuen i poden continuar donant-nos lliçons de comportament, de democràcia i de moltes altres coses.

I tornant a les armes en mans de civils: costarà molt que els nostres líders polítics i econòmics s’impliquin en un tema com aquest. Usualment el que saben dir aquests líders, és que avui molta gent pateix i que cal fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, i quan acaben de dir això, tornen als seus negocis particulars, bé sigui l’enriquiment personal, bé sigui pel manteniment del poder, per poc ètics que siguin unes actuacions i altres. Espanya és un gran exemple d’aquest cinisme dels dirigents. I també tenim a casa nostra pares que ensinistren els seus fills en l’ús d’armes de foc, per més que algunes vegades se’ls escapi un tret al peu.

Però, és el problema de les armes en mans de civils el més rellevant que tenim a la nostra societat? Crec que no. Alguns podran dir que els genocidis d’alguns governants i països (com per exemple Síria, Irak, i molts països de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà), són molt més esgarrifosos i significatius que aquests afusellaments massius a Occident. És cert, però aquestes massacres d’innocents són significatives pel que representen les armes i el seu descontrol generalitzat, quin únic objectiu és el benefici dels lobis armamentistes. No voler reconèixer aquest fet és fomentar una societat violenta i insolidària.