Desnonaments

En la crisi del 29 eren els banquers els que es llençaven per la finesta; ara són els hipotecats els que ho fan.

Potser és massa fàcil donar les culpes de tot plegat només a uns quants: els banquers, que són els més dolents de tota la colla.

En aquests moments en que els banquers estan absolutament desacreditats (s’ho han guanyat a pols) és freqüent veure’ls com el monstre del Halloween, amb els ullals vermells de sang que els penja en un regueró per la boca fins a les sabates, d’un pobre desgraciat que ha deixat de pagar el rebut de la hipoteca de la seva casa.

Aquest desgraciat es va comprometre a retornar uns diners que el banc els havia deixat per comprar una casa i per tant, el banc -com un Shylock qualsevol- exigeix el compliment del contracte. I quan aquest desgraciat que no sabia de números i possiblement era un inconscient que es creia que podria fer front als pagaments corresponents deixa de pagar, es troba amb que també ha de deixar la seva casa al banc, que la manté buida en espera de poder vendre-la i, en el pitjor dels casos, fer un bon negoci. Això és el que va passar en l’anterior crisi immobiliària.

De forma complementària el banc li diu al seu deutor que la casa que li lliura a compte del deute no té ara un valor suficient per compensar el que deu i, per tant, fins al final dels seus dies seguirà tenint un deute amb el banc que haurà de pagar amb diners o amb una lliura de carn i el banc el perseguirà allà on vagi fins a fi dels seus dies, per rescabalar-se del deute.

Aquest és el punt de vista del banquer. I aquest banquer no el persegueix directament, sinó que el dóna a una agencia de les més abjectes del mercat perquè faci la feina bruta amb tots els instruments al seu abast. No es tracta només de recuperar el deute, sinó també de donar un exemple que escarmenti els possibles incomplidors.

El punt de vista del deutor és lleugerament diferent. En el seu dia es va trobar que la pròpia entitat financera el va animar a endeutar-se (això no és pecat i no l’eximeix de la seva responsabilitat). Però a l’hora de valorar la casa objecte de compra, la taxació la va fer una societat autoritzada, en molts casos depenent de la pròpia entitat financera. La valoració efectuada té una forma de fer-ho: el valor de mercat, i aquest com hem vist és un element volàtil.

L’entitat financera és l’experta en operacions de risc. En fa milers cada any i els seus executius cobren quantitats considerables per fer bé aquesta feina.

No sembla doncs que vist com han anat les coses hagin fet bé la seva feina, i aquest no és el problema principal, el més rellevant és que pretenen que no hi tenen cap culpa, i li tiren a la cara al seu deutor que ha actuat de forma irresponsable, ja que s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats.

Entre tant, els bancs al veure que el negoci de les hipoteques rajava d’allò més bé, pels beneficis directes de la pròpia operació i per les operacions induïdes per aquesta hipoteca, van demanar finançament a curt termini a uns altres bancs (que van demostrar que eren tan irresponsables els que deixaven els diners com els que els rebien).

Total que, quan ha vingut la crisi, els bancs espanyols han vist que no podien tornar els diners, no només per la pròpia morositat dels seus deutors, sinó també per les dificultats de seguir endeutant-se (els bancs) com si fos la bota de Sant Ferriol.

Però com els banquers i els governants configuren una santa màfia, no han hagut der patir gens ni mica. Els polítics en el poder els han facilitat totes les ajudes que han necessitat, sent la seva argumentació que la banca és un risc sistèmic; i s’han  quedat tan amples.

Els altres responsables

Gràcies a les eleccions catalanes el president del Govern central ha dit que s’aturen els desnonaments, per veure de trobar-hi alguna solució a aquest drama i a aquest contracte (hipoteca) que té alguns problemes que no s’han volgut resoldre des de fa cent anys.

Els problemes del desnonament s’ha convertit en un tema social de primer ordre, i el que havia sigut una demanda social traslladada als polítics no va ser mai escoltada. Aquests polítics tenien por de desagradar els seus amics banquers, i ja en temps del president Rodríguez Zapatero, es van començar a sentir veus, primer dels banquers i desprès del propi president, que deien que si s’acceptava la dació en pagament, la hipoteca hauria de ser més cara, i aquest argument ha sigut repetit fins a la sacietat pels banquers (els primers que van opinar d’aquesta manera) i els tertulians qualificats.

Han hagut d’haver-hi morts i una campanya electoral, perquè el Govern central hagi mogut fitxa, i juntament PP i PSOE, hagin pactat una moratòria. Potser aquests dos partits majoritaris (en fer bestieses) voldran que els donem les gràcies per haver pres aquesta determinació.

Entre tant, algunes propostes tèbies s’han presentat als Parlaments, però ningú les ha tingut en compte.

De qui és la iniciativa legislativa? Del Govern? Doncs que expliqui què ha fet entretant per resoldre aquest tema.

Del Parlament, que es publiqui qui i què ha fet cadascun dels grups parlamentaris.

Que expliquin com no ha sigut necessària la modificació d’una llei hipotecària que va ser promulgada fa més de cent anys.
Que expliquin com les entitats creditícies han confegit unes minutes per les escriptures hipotecàries tan confuses com han pogut. Que expliquin perquè han creat tants índex d’actualització dels tipus d’interès. Que expliquin com és que hi ha un sol (mínim) pels tipus d’interès i en canvi no hi ha un màxim. Que expliquin perquè els tipus d’interès de demora han de ser usuraris.

Darrerament apareix un altre argument en origen dels banquers i repetit pels tertulians. Si no s’executen les hipoteques pot estendre l’exemple i els que ara compleixen amb la seva hipoteca potser deixaran de complir. Ho ha dit el president del Popular en un to absolutament moderat, però sense tenir en compte que és un home que presideix un  banc que té un perdigó a l’ala.