Espanya ens porta a l'abisme

Deixant a banda si els catalans hem de ser independents d’un estat nefast com és Espanya, em centraré en la visió del que està fent l’actual Govern.

Per començar podria dir algunes coses del que va fer l’anterior Govern de Rodríguez Zapatero, però per alguna cosa el vam canviar, la seva anàlisi queda doncs sota la responsabilitat dels historiadors. Si la cosa no canvia, fins i tot podria ser que l’actual Govern del Sr. Rajoy fes bo el del seu antecessor Rodríguez Zapatero.

Hi ha algunes qüestions que emmarquen l’actuació del Govern Rajoy. Menteixen a cor que vols. Rodríguez Zapatero va rebre dues lliçons d’economia i amb això va anar tirant. Rajoy ni això ha fet. S’ha fiat d’individus mediocres com els ministres Montoro (que repeteix curs), de Guindos (un comissionista amb visió única sobre les comissions) i un Soria (al servei de les grans companyies, siguin elèctriques o petrolieres). Complementa l’elenc la ministra de treball Sra. Báñez, que ha imposat una reforma laboral que ni ella entén, quina virtut principal és crear més atur. Per compensar aquesta actuació el que ha fet és encetar una campanya contra el frau a la Seguretat Social i contra el frau dels que cobren l’atur sense merèixer-ho (afectarà aquesta campanya als clubs de futbol de primera divisió que són defraudadors nats i protegits per tots els governs? avanço que no, la Sra. Báñez no ho contempla. Afectarà a un romanès que cobra l’atur mentre està a Romania i ens estalviarem 400 euros, però dels 750 milions que deuen els Clubs de futbol, no veurem ni un euro).

Naturalment del frau fiscal aquest Govern el que ha fet és amnistiar els defraudadors (s’estima en uns 80 mil milions d’euros el total), encapçalats pel Sr. Botín, a qui se segueix rebent a la Moncloa amb tot honor i pompa.

Rajoy no ha fet la reconversió de l’Administració Central; potser encara creu que ho pot tornar a re-centralitzar tot, però per que ens el creguem hauria de suprimir tots els ministeris que no tenen competències, que les tenen traspassades. Vam reconvertir la siderúrgia, la mineria i tantes i tantes coses. Què espera per reconvertir l’Administració Central? Ja sé que li va bé per donar càrrecs als seus amics, però, home, una mica de serietat! Si convé, que els jubili, com vam fer amb la mineria, però acabem d’una vegada amb aquesta sangonera.

Que el Sr. Rajoy s’ho passa malament. No en tinc cap dubte. Sembla un bon home, però curt com una cua de conill. Se’n recorden d’allò dels hilitos de plastilina sense cap importància? Només cal veure’l quan dóna explicacions de tot el que passa i de les decisions que ha pres (?). Fa cara de no haver cagat en quinze dies, fa cara de patiment. Potser si que tampoc n’és absolutament culpable de tot el que està passant, perquè els tècnics, els economistes, no en tenen ni idea de cap on anem.

Com poden ser tan rucs aquests tècnics que confeccionen un quadre macroeconòmic basat en els pressupostos aprovats (per Govern) del 2012, on s’explicita de forma clara que seguirà creixent l’endeutament i a més seguirà creixent dramàticament l’atur? I com poden ser tan rucs els membres d’aquest Govern que no se’n adonin?

Entremig d’aquest drama, tenim un govern de l’estat que està convençut que cal perjudicar a Catalunya, que cal continuar buidant-la econòmicament i que cal que els catalans siguin subjugats pels espanyols, perquè tots som iguals.

Iguals en què? No en impostos, no en inversions, no en retallades, no en drets civils. Així i tot aconsegueixen convèncer uns quants representants polítics i mediàtics perquè vagin expandint la bona nova: Espanya és la solució. Mentre, el govern entrant, està manegant les institucions com si fossin una agència de col·locació dels seus afiliats i incondicionals. Està protegint la corrupció que aflora per tot arreu sense que ningú faci res per eradicar-la. Mentre hem d’aguantar els atacs contra la llengua i les impertinències de la Sra. Sánchez Camacho (quin mèrit més rellevant és foradar-te els timpans amb al seva verborrea inconsistent) i dels turiferaris dels mitjans de comunicació que sota la capa d’imparcialitat, advoquen per una Espanya única.

Els mercats segueixen pressionant el deute sobirà com en els pitjors temps de Rodríguez Zapatero. Ara sembla ser que el Tribunal Constitucional haurà de dir alguna cosa sobre la Reforma Laboral, que, aparentment pot ser anticonstitucional. Però Rajoy està tranquil. Sap que el Constitucional és un Tribunal que necessita molt repòs i tranquil·litat. Per resoldre una sentència pot ben bé necessitar quatre, cinc o sis anys, i Rajoy està inquiet pel dia a dia. Un any li sembla un període molt confortable, imaginem els cinc o sis que necessita aquest Tribunal per estudiar qualsevol tema que se’ls presenta.

Tot aquest entorn és molt preocupant, dramàtic. Però encara ho és més el saber que ningú dels que té poder sap cap a on anem. Ningú sap com sortir d’aquest estat de depressió econòmica al que ens han portat polítics i banquers i la societat està absolutament emprenyada amb el fet que encara ningú, absolutament ningú, hagi pagat per aquet fet.

Sabem que no podem confiar amb la justícia, doncs els que formulen lleis (els parlamentaris) i els que les apliquen) els jutges, han demostrat la seva incompetència i parcialitat (en el cas Gürtel l’únic que ha rebut ha sigut el jutge que volia empaperar als polítics corruptes, que pel moment no s’espera que rebin cap conseqüència).

Com ens en podem sortir? Amb política! Cal que els polítics -de tots els partits- deixin de fer l’imbècil, i es posin a treballar de forma comuna, que es preocupin pel bé del país (i no per les seves poltrones). Ja sé que és difícil pensar que els mateixos que ens han dut al precipici -els polítics- siguin capaços de fer alguna cosa per a sortir-ne. Per convèncer-los hi ha el camí de primer dur-ne uns quants a la presó (aquells que han decidit de forma imprudent inversions estrafolàries i perverses, com Aves, aeroports,...; acompanyats de banquers, naturalment, especialment els que han abusat dels seus clients com en el cas de les “preferents”). Amb aquests precedents potser d’una vegada els líders polítics i econòmics es donaran per assabentats que ja no s’hi val a fer el que els doni la gana i, per primera vegada, la meritocràcia serà un sistema d’ocupar llocs de responsabilitat.