Cuba i les seves arrels

Quan la Revolució s’extingeixi

Havia pensat escriure unes notes sobre la història de Cuba per recordar alguns dels molts fets que ens uneixen als seus habitants i publicar-les en el moment de la mort de Fidel Castro. Com sigui que la mort és un fet segur però impredictible en el temps (la de Fidel i la meva), crec que és prudent anticipar-ho. Imaginaré doncs que és el moment propici per parlar de Cuba (sense que calgui que ningú es mori). Un altre fet ha motivat el meu interès, és la recent visita del Papa Benet XVI a l’illa. Així doncs, entre una cosa i l’altra he decidit que l’ocasió resulta propicia.

Una breu història

Sembla prou clar que Cuba ha estat sempre en el mateix lloc i que fins i tot quan el despistat de Colom va topar amb aquesta illa el 28 d’octubre de 1492, pensava que havia arribat a Bombai i va anomenar indis als seus habitants (els taínos, siboneyes, guanahatabeyes, que havien arribat a la illa entre 9 mil i 7 mil anys abans que ell hi arribés).

Però no fou fins a començaments del segle XX quan hi va haver un poble i una nació comuna per a tots, per a tots els que van quedar vius desprès de moltes vicissituds de la seva història. En general, abans d’aquestes dates, la població havia estat sotmesa durant segles a la dominació espanyola que mostrava desitjos i temors barrejats entre la por d’una rebel·lió d’esclaus, el racisme dels blancs contra els negres (no pas contra els indígenes, que ja no en quedaven), la pirateria, les guerres d’independència i la voluntat dels habitants (no esclaus) de la illa d’annexionar-se als EUA, entre altres coses per tenir una cobertura a la continuïtat de l’esclavatge que marcava l’agenda d’aquella petita illa.

El que feu Colom i els altres governadors enviats per la Corona va ser pràcticament eliminar la població autòctona, als que anomenaven indis. Desprès es van adonar de l’error comés: Qui faria els treballs a les plantacions? Qui extrauria l’or de les mines? O en altres paraules, qui treballaria? La solució va venir de l’esclavatge. Van començar a portar negres de l’Àfrica com a mà d’obra barata i sense drets (ara en dirien globalització i competitivitat), talment fossin animals i fins i tot pitjor. Naturalment que algunes veus van protestar contra aquesta pràctica, inclosa la veu de l’església catòlica, però eren tan febles que ningú se’n va assabentar.

Un dels primers conqueridors espanyols va ser el cruel Diego Velázquez que es va enfrontar al cap de les forces indígenes comandades per Hatuey. Hatuey sabia de les campanyes genocides dels espanyols i sabia el que podia esperar d’aquest enfrontament.  Finalment fou fet presoner i davant la insistència d’un franciscà que volia convertir-lo a la veritable religió i que se salvés, va preguntar on anaven els espanyols. Li va dir que al cel. Doncs jo vull anar a l’infern! I els espanyols, per complir la seva voluntat, el van cremar viu. Així ens comportàvem els blancs en un temps en que els drets humans estaven per escriure, tot i que si hi havia principis en el cor dels homes i les religions que no permetien aquestes ignomínies.

Molt aviat els anglesos es van adonar de la importància estratègica de Cuba i van decidir ocupar-la. No els va sortir del tot bé, doncs només s’hi van estar un any i Cuba va tornar al rei d’Espanya. Llavors els cubans (no esclaus) es van adonar que la illa era riquíssima, però que tots els diners se’n anaven cap a Espanya, i van començar els aixecaments, fins al punt en que es va convertir en un costum (1826, 1828, 1830, 1848, 1851, 1855) i els reis catòlics es van cabrejar i van imposar unes lleis duríssimes contra els cubans, fins al punt que cap d’ells podia anar al cel sense el seu permís.

Antonio Maceo el 1868 s’aixecà en armes (és un dir, perquè no en tenien d’armes), i un ric propietari (Carlos Manuel de Céspedes) els donà suport i alliberà els seus esclaus. Una guerra que va durar 10 anys i van morir 85 mil espanyols i 50 mil insurgents, i es va acabar amb la victòria dels bons (els espanyols) que van abolir l’esclavitud amb la boca petita i van prometre algunes reformes (també amb la boca petita, i van posar en el nostre ideari el que s’ha convertit en hàbit: una cosa és prometre i l’altra complir).

José Martí, poeta i patriota cubà, desterrat, intentà organitzar els cubans en l’exili per aconseguir la independència de Cuba, però una bala perduda acabà amb la seva vida, i ara només ens resten els seus poemes.

El 1896 els cubans eren uns 60 mil, mentre que els cubans-gallegos van demanar reforços a España i van formar un exèrcit de 200 mil homes, que així i tot van ser vençuts. Espanya, en prova de la seva benevolència els va cedir l’autonomia (de què em sona aquesta paraula). I fou en aquest moment quan apareix el Maine i els americans (música havanera: Però els valents de a bordo no varen tornar, no varen tornar, i en tingueren la culpa els americans).

La vida pels cubans no va canviar, seguiren en un règim feudal. La diferència era que no pagaven impostos al rei, ara pagaven els danys de la guerra a Washington. Però els americans guardaven les formes i es van inventar l’esmena Platt que els permetia fer el que els donava la gana, això si, amb l’aprovació, per gust o per força, del govern cubà.

Donem un salt i arribem a Batista, que entra i surt del govern i manipula com vol fins a l’any 1953 i encara més enllà, fins l’any 1959. Batista a més de ser dolent tenia la pell una mica fosca.

Fidel Castro

En 1959 entra en la història un altre sàtrapa: Fidel Castro. Potser no es va comportar com a tal a l’inici del seu govern, però quan una revolució transforma els seus ideals en permanència en el poder, es pot afirmar que la revolució s’ha acabat. I avui, a més de 50 anys de durada d’aquesta etapa, tots voldríem un final que no acaba d’arribar.

Castro va entrar a La Havana el 8 de gener de 1959, on va fer una dels seus ja llegendaris discursos referint-se a la necessitat de mantenir la unitat revolucionaria. Un fet va quedar imprès en la ment dels assistents: dos coloms blancs es van posar sobre la seva espatlla, un símbol inesperat i premonitori que marcava l’inici d’una nova era cubana.

Entretant alguns de nosaltres hem volgut viatjar a Cuba per veure una de les darreres mostres del comunisme, contemplar una cosa que s’està extingint i que sense cap tipus de dubte donarà pas a un sistema diferent que canviarà les condicions de vida dels cubans i els permetrà gaudir d’una llibertat que fins ara tenen molt limitada.

No hi ha cap dubte que la Cuba castrista ha sigut un fracàs econòmic. No així social, que ha tingut alguns elements brillants com ha sigut l’educació, la sanitat i poques coses més.

Ara el Papa Benet XVI els ha anat a visitar i abans de trepitjar l’illa ja ha dit que el sistema marxista és un sistema caducat. Perquè ho haurà dit el Papa? No sembla que tingui massa sentit quan és una cosa que es demostra per si sola i en canvi ha volgut entrar en un aspecte de la societat que no té a veure amb la religió. També els ha dit que l’Església sempre estarà al costat de les llibertats. Que així sigui i nosaltres ho puguem veure.