L'estat del benestar en el segle XXI (2)

L’estat té un paper fonamental en disminuir les diferències entre els seus ciutadans i, aquesta funció la porta a terme a través d’un conjunt de polítiques destinades a facilitar serveis socials a la població amb caràcter universal.

Els valors que informen l’estat del benestar

Venen lligats als drets dels ciutadans i es desenvolupen alhora que aquests drets bàsics; és el que en diem uns valors universals, acceptats per tothom.

L’ideal de protecció de la població per l’Estat, des del bressol a la tomba, no és un ideal  compartit per tothom i segurament, impossible d’aconseguir. La ideologia en que es basa l’estat del benestar forma part del que la societat ha anat definint com a valors; aquella cosa de la que tant sovint sentim a parlar quan cerquem els orígens de la crisi, i que, a la seva absència li atribuïm molts dels mals actuals.

En determinats moments de la història, l’home s’ha preocupat per aconseguir el reconeixement universal d’unes normes, uns valors que poguessin ser acceptats per a tothom, sense tenir en compte la raça, els costums, les religions o les creences. Per pròpia definició, aquests drets havien de ser laics, es a dir no estar contaminats per idees i creences religioses. Perquè si no fos així ¿quines religions haurien d’inspirar aquests drets comuns per a tots? La Declaració dels drets de l’home i del Ciutadà, gestats en la Revolució Francesa de 1789, és un primer referent, així com la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 una altra fita important.

Els humans, com a tals, lluitem per uns drets que considerem irrenunciables. Però darrerament hi ha un discurs que més aviat ens confon a tots plegats. Alguns ciutadans posen en discussió si l’estat del benestar -que se suporta sobre aquests valors- són drets o privilegis, i anant encara una mica més lluny, si hi ha d’haver drets humans per a tothom o, si concedir determinats drets és un atemptat a la llibertat.

I quins són aquests valors dels quals parlem? Una justícia igual per a tothom, que és un principi indiscutible, i dins d’aquest valor hi ha el d’equitat que és el que fonamenta tot plegat; un concepte cada vegada més valorat i que sens dubte afavoreix la integració social. Es parla de moralitat, sota el principi confucià -que va precedir el mateix concepte cristià- de: no facis als demés el que no vulguis per a tu. El relativisme, contraposat al dogmatisme, ens parla de la dignitat de la vida i de la lluita per sostenir la vida sota qualsevol circumstància. Valors de vegades discutits i discutibles, perquè ¿qui determina en quines condicions val la pena mantenir la vida quan la dignitat de la persona està en dubte? Llibertat, igualtat, civisme,... i així podríem continuar, per acabar amb l’ètica universal que demana un món més igualitari i un pensament que defensi el pluralisme i l’autonomia de la persona en front de creences dogmàtiques.

La crisi i l’estat del benestar

Estàvem en el millor dels mons i de cop i volta ens hem trobat amb una profunda crisi, primer financera, que desprès es trasllada al món real, al món de les coses palpables, a la producció, al treball, als ingressos per càpita, a l’endeutament privat i públic i a la manca de solucions.

Parlem del sistema econòmic de referència -el capitalisme en la seva versió liberal- i de la seva necessària refundació, però no arribem ni a plantejar cap alternativa. Com a conseqüència de la crisi econòmica, financera i immobiliària, darrerament s’està discutint aferrissadament quin ha de ser l’estat del benestar possible i, fins i tot, en alguns casos s’està discutint si hi ha d’haver un estat del benestar. L’explicació d’aquest posicionament és força clar, els ciutadans no hem de viure sota el paraigües protector de l’Estat. Ens hem d’espavilar i que això és bo per a tothom.

L’economista Paul Krugman en un article al NYT (2/3/2012), explica com els dos relats suposadament objectius al respecte de l’excessiva despesa en benestar dels països Gipsi (un acrònim millor que el de Piigs) no l’encerten. El relat republicà de Mitt Romney diu que Europa té problemes perquè s'ha esforçat massa per ajudar els pobres i els desafortunats, de tal manera que ara estem veient l'agonia de l'estat del benestar. Suècia, que té un estat del benestar molt generós, brilla en l'actualitat pels seus resultats, amb un creixement econòmic més ràpid que el de qualsevol altra nació rica ¿És que potser els atribolats GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia) destaquen per tenir un estat del benestar inusualment generós? No; només Itàlia estava entre els cinc primers, i tot i així el seu estat del benestar era més modest que l'alemany. Per tant, els excessos de l'estat del benestar no són la causa dels problemes.

El relat alemany es redueix a una qüestió d'irresponsabilitat fiscal, que potser encaixa amb el cas de Grècia, però amb cap altre. Itàlia va incórrer en dèficits els anys previs a la crisi, però eren només lleugerament superiors als alemanys (l'elevat deute italià és un llegat de les polítiques irresponsables de molts anys enrere). Els dèficits de Portugal eren considerablement més baixos, mentre que Espanya i Irlanda, de fet, tenien superàvit.

La conclusió dels dos relats és que ni un ni l’altre s’aguanten.

Continuem. La realitat ens mostra que un dels problemes que se’ns presenta és que no tothom surt en les mateixes condicions en això que en diem la carrera de la vida. Els que hem nascut amb la flor al cul, ho tenim més fàcil, i entre aquests, de forma genèrica estem gairebé tots els que hem nascut a occident, i a més, tenim la pell blanca. Però ara en aquest món occidental estan passant moltes coses i moltes d’elles se’ns descontrolen, amb la qual cosa els ciutadans tenim una situació dia a dia més galdosa.

Pegats sor Virginia

Les solucions que ens proposen els líders polítics i econòmics passen per l’equilibri pressupostari, que és la solució lògica en la que tots hi hem d’estar d’acord. Per arribar a aquest punt, cal fer retallades en les despeses i exportar per millorar els nostres ingressos. També cal reforçar els ingressos amb impostos. L’explicació dels tertulians de la radio i la televisió i d’algun economista despistat és que el keynesianisme està de capa caiguda. Com deien alguns indocumentats fa temps; el cicle econòmic ha mort Visca la nova economia! La realitat ens ha demostrat que els cicles existeixen i, malauradament sembla que continuaran existint, per tant, cal veure com podem combatre aquests cicles, o com a mínim, com podem evitar que provoquin grans desastres. Les receptes dogmàtiques de l’equilibri a ultrança no tenen n i cap ni peus, i amb això no dic que haguem de continuar endeutant-nos. Quan un avió perd alçada no sembla massa assenyat escanyar el consum de querosè, perquè, ben segur l’avió seguirà perdent alçada fins que ens fotrem la gran castanya. Què cal fer?

No ho sap ningú. Els governs naveguen sense rumb i els economistes, si tinguessin vergonya, ja haurien d’haver apostatat dels mercats sense control. I els ciutadans que esperem que algú ens guiï cap un món més segur, ens hem quedat amb un pam de nas. Com a molt, alguns polítics ens diuen el que inevitablement hem de fer -equilibrar els comptes-, però ningú s’atreveix a dir què passarà desprès, i això és molt seriós. Ens haurien de dir: hem d’equilibrar el pressupost, però quan el tinguem equilibrat no sabem pas on arribarem, com ho explica aquella dita confuciana: el que no sap on va sempre arriba a un altre lloc. Però no hi ha polític amb coratge suficient per fer-ho.

Segons els governs actuals a Europa, els culpables als que s’ha de posar a dieta són: els treballadors, els sindicats i els ciutadans. En canvi passen olímpicament dels responsables més clars de l’actual situació -a banda dels polítics, naturalment-, com és el sistema financer i els seus responsables, així com els responsables de la supervisió d’aquestes entitats, a les que van permetre assumir un nivell de crèdit i risc al límit de la irresponsabilitat i de la temeritat.

L’economia financera té massa protagonisme. L’any 1997 l’economia financera superava en 15 vegades l’economia real, el 2011 ja supera en 70 vegades (Le Monde Diplomatique, febrer 2012). Com pot ser que avui en dia es realitzin 40 mil transaccions financeres per segon? Quin contingut econòmic real hi ha al darrere?

Per altra banda el Govern no sembla hagi fixat bé les seves preferències quan diu que primer cal desendeutar-se i desprès créixer. No! de cap manera, s’han de fer les dues coses alhora. Hi unes idees de les que n’hem de ser conscients. En política, en economia, la ideologia plana per damunt de les decisions tècniques. No hi ha cap tecnologia neutra; sempre la ideologia hi és present.