Enfangats fins al coll

S’acaba de publicar el dèficit de l’estat espanyol, un 8 i escaig (que hi fan unes dècimes), quan esperàvem (qui?) un 6 i escaig.

El govern central està parlant de l’hecatombe que s’acosta. Passarem un tràngol de veritat, no una simple reducció d’ingressos i dels serveis que el nostre govern ens atorgava com a mostra de que són bons.

La vice-presidenta del govern central ens diu que vindran coses grosses, que cal que ens preparem de veritat, que caldrà gestionar d’una altra manera (a qui està amenaçant?).

Ara ja comencem a saber que tot el que ens han proposat els polítics pusil•lànimes ha estat una gran cagada. Però els governants, sense cap idea per vendre, persisteixen en la seva obcecació i, com a molt, ens diuen que cal aplicar l’ortodòxia, que no podem gastar més del que ingressem. Absolutament d’acord! Però el que no ens diuen -perquè no ho saben- és a on arribarem amb aquesta política (els que hi arribin, perquè mentrestant quedaran molts cadàvers a les voreres), ni tampoc ens diuen què passarà quan, desprès de molts sacrificis, arribem a el paradís de l’equilibri pressupostari.

Ara estem convençuts que els mateixos que han liderat (vull dir ocasionat) la crisi, ara ens recomanen que continuem en aquest pendent, fins que ja no hi quedi ni un ser viu. D’aquest estat de coses els ciutadans quedem astorats en comprovar com eren (i són) de rucs els nostres governants que amb un dèficit desbocat no se’n havien adonat.

Comencem a sentir algunes veus que diuen que si continuem pel camí que ens imposa Merkozy, ens fotrem una hòstia com un piano. I tots aquells que parlaven amb menyspreu del keynesianisme, comencen a callar. Ja era hora!

No és que propugni l’endeutament malaltís. Ben al contrari, però que hores d’ara no s’hagi començat encara a retallar les despeses supèrflues (bàsicament concentrades en el Govern central que té traspassades gairebé totes les competències en afers socials i s’ha quedat només la pompa i la glòria sense haver retallat res en aquest capítols) i no s’hagi abordat encara la lluita contra el frau fiscal, resulta francament decebedor.

Que mentre tot el país està patint els efectes de les retallades i el haver de fer front a finançar les bestieses fetes pels diferents governs (Aves, aeroports, etc), sense que cap governant hagi anat a la presó, resulta indignant.

Que tinguem un ministre d’Indústria que treballi per defensar els 7 milions d’euros que cobra el president de Repsol, i viatgi a l’Argentina per conciliar els interessos d’Espanya (?) i els d’Argentina, sense passar la factura a Repsol, em sembla esperpèntic.

Que tinguem com a ministre d’educació un personatge com l’actual ministre (que per si sol ja es retrata), quan no té competències en educació ni segurament educació per tenir competències, resulta intolerable.

Que la banca rebi aquest tracte de favor per part del Govern central i del BCE, amb pluja de milions d’euros regalats, per compensar la seva nefasta gestió i ningú hagi anat a la presó ni hagi estat desposseït del seu càrrec, em sembla francament escandalós.

Què cal fer? Doncs més política. Ens hem d’implicar més en la política per no deixar-ne passar ni una als nostres governants que, amb bona o mala fe, prenen decisions i en són responsables.