L’Estat del benestar en el segle XXI (1)

 

Introducció

El present escrit és una peça separada -encertada o no- d’una sèrie d'articles (tres en total) que seguiran i que es referiran a l’Estat del benestar -sostenible-. És una introducció que pretén clarificar alguns aspectes que fan soroll i no deixen entendre prou bé quina és l’actual situació.

Economia versus dogmes

El creixement

Els economistes afirmen de forma insistent que les variables del benestar dels ciutadans, venen sempre lligades al creixement. Si no hi ha creixement, el benestar se’n ressent.

És una explicació prou clara en la que podríem estar-hi d’acord. Ara bé, també sembla que està clar que el creixement també està supeditat a moltes altres coses, entre elles les matèries primeres i que aquestes són finites. El nostre planeta, tot i com el tractem, ens ofereix recursos que semblen il·limitats però que no ho són. Des del temps de Pericles estem reclamant una solució miraculosa que passa pel creixement, i sabem que això no és possible, que té uns límits. Tot i així, continua sent la doctrina més estesa.

Els cicles

Va haver-hi un període de temps, no fa pas gaire, en que els experts afirmaven que els cicles s’havien acabat, i tot era degut a que gaudíem d’un llarg període en que el creixement era a permanent i continuat. S’atribuïa a les noves tecnologies, al domini de l’home dels instruments, del medi i de la natura.

El resultat segurament molts de nosaltres encara el recordem, primer la bombolla tecnològica, del punto.com, desprès la financera, de la subprime, desprès la immobiliària de la gran especulació, i totes les que vulgueu. Es a dir, el cicle econòmic, mal ens pesi, existeix i l’home no és encara capaç de governar-lo.

L’exportació

¿Quina és la solució per sortir del forat? És el dilema del presoner, un problema de la teoria de jocs i dels processos de negociació. Va ser desenvolupat pel matemàtic americà John Forbes Nash Jr. (aquell de la pel·lícula “una ment prodigiosa. Es basa en el fet que si dos jugadors escullen trair un a l’altre, si intenten una solució individual, el resultat serà pitjor a que si ambdós col·laboressin per solucionar el problema. Un sol no es pot salvar, s’han de salvar tots dos junts. Aquest és el cas dels països del nostre món. Si tothom opta per exportar, ens en sortirem? La resposta és prou clara i quan una solució no és aplicable amb caràcter general, deu ser que no és solució, és una trampa. Com és molt una solució provisional, però no pot ser una solució per sempre.

Els mercats

El liberalisme é la doctrina que defensa les llibertats individuals i diu que “els mercats” (l’oferta i la demanda) regulen les relacions econòmiques d’una forma eficient, però com deia Samuelson ja fa més de 50 anys: el mercat és la solució perfecta, la llàstima és que no existeix!

Hi ha algú que en tingui dubtes? El país liberal per excel·lència: els EUA l’economia està ocupada de forma important per l’estat i per les activitats protegides per l’estat. La indústria de guerra, no està subjecta a l’economia de mercat. I no diguem ja d’altres indústries de determinats entorns com l’aeronàutica, l’energia nuclear, l’agricultura i moltes d’altres.

A casa nostra resulta evident que una part molt important de la nostra economia (més del 50%) no té res a veure amb els mercats. La formació del preu no es fixa per aquest mecanisme. Em refereixo a tot el que té a veure amb l’energia (electricitat i petroli), l’aigua, els serveis en general i les concessions en particular. Les concessions són un sistema que, si hi hagués transparència podria ser acceptable, però no n’hi ha. Algun ciutadà ha vist un contracte de concessions? Tot el que té a veure amb l’agricultura està fora del mercat, les subvencions necessàries afecten al seu preu. Els serveis bancaris sempre estan sota la sospita de l’oligopoli, fins al punt que la tarificació de serveis resulta força semblant entre uns i altres i ara que tant el Ministre d’economia com el governador del Banc d’Espanya persisteixen en reduir encara més el nombre de bancs, veurem com la homogeneïtzació es presenta d’una forma més diàfana, perquè les fusions i absorcions van essencialment adreçades a reduir la competència. Abans hi havia una regularització de balanços que permetia aflorar actius a preu de mercat amb el consegüent estalvi d’impostos, però ara no hi ha plusvàlues a aflorar, sinó minusvàlues.

Així doncs, una primera aproximació ens diu que més del 50% de la nostra activitat econòmica està fora del mercat. Si acceptem aquesta premissa està clar que el mercat no ens pot arranjar el nostre problema.

La productivitat

La productivitat és la clau de volta del nostre èxit o fracàs econòmic, el cor del problema. Però l’anàlisi que s’acostuma a fer és que dels factors de la producció, només tenen rellevància els salaris. Dels demés pràcticament mai ningú en parla. Pot ser que quantitativament a primer cop d’ull els salaris siguin l’element determinant, però quan hi entrem en detall veiem que la productivitat té altres imputs. La productivitat no és més que una relació entre la quantitat de recursos utilitzats i els productes o serveis que se’n obtenen. Segurament per una deformació estem acostumats a parlar del factor treball com si fos l’únic que tingués alguna cosa a dir en la productivitat, però donant un cop d’ull a la Wikipedia, veurem altres factors que també tenen  a veure; hi ha l’organització del treball, la tecnologia, la innovació i molts d’altres. I si ens hem de decantar per algun com a més rellevant, ben segur que escollirem l’organització del treball en el primer lloc, quina responsabilitat no està pas en mans dels treballadors, sinó dels que dirigeixen les empreses.

El mercat de treball

La reforma del mercat de treball, amb els seus tòpics: més flexibilitat que es tradueix en més facilitats per l’acomiadament (en el quadre macroeconòmic del Govern es preveu per finals d’any 6 milions d’aturats), i salaris menors per augmentar la productivitat. La conseqüència, pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, junt amb un tractament fiscal que sembla injust de les rendes de treball versus les rendes de capital.

Entremig d’aquest batibull, hem de començar a dir que els salaris del primer món, són i han de continuar sent diferents als dels tercer món. No podem ni hem de pretendre competir amb aquells països que els seus treballadors no tenen cap dret. El que hem aconseguit -una societat més igualitària- no es pot llençar per la borda. Aquesta cançoneta ha d’acabar de forma contundent. No es pot permetre que alguns executius barrejant coses que no s’han de barrejar, aprofitin les seves juntes generals per recomanar una reforma laboral contundent! O agressiva, com diuen els ministres. Més encara quan ells no són la solució, sinó que formen part del problema.

En el programa de TV Salvados que parlava de la Reforma laboral, Évole, explicava que a Alemanya hi ha contractes de 600 euros al mes per 25 hores de treball. Explicava com Alemanya ha reduït l’atur en moments de depressió econòmica o de poc creixement i com la jornada de treball és més curta que l’espanyola. També deia que el nivell de vida és semblant al nostre i que l’habitatge, és més barat que no pas a Espanya, mentre la majoria dels salaris estan molt per damunt del nivell salarial espanyol (un 57%). Si els salaris fossin el problema, l’únic problema per la productivitat, a Alemanya, on els treballadors guanyen més un 57% -en dades del 2010- del que guanya un treballador a Espanya, totes les empreses haurien de tancar.

No puc entrar en valorar la reforma laboral. No en sé prou. En tot cas cal dir que el que demanaven els empresaris seriosos -que n’hi ha- eren dues coses: flexibilitat laboral i finançament. El govern ha intentat solucionar el primer problema, però del segon no ha fet absolutament res i el que encara és pitjor, ni esperem que faci res.

L’endeutament

Un quart problema, que es deriva i és conseqüència de moltes altres coses, és l’endeutament i el dèficit, per part dels governs, per part de les entitats financeres i per part dels particulars.

És clar que quan en una família surten o es gasten més diners dels que entren, la misèria està a tocar la cantonada. Es cert; ningú ho discuteix. Conseqüentment, els governs han començat a fer retallades en les despeses pressupostades (que ens afecten als ciutadans), i han començat a augmentar els impostos (que també ens afecten). El resultat, és ben clar, un pressupost cada vegada més equilibrat i... una economia cada vegada més deprimida, fins al punt que quan ja s’aconsegueixi l’equilibri pressupostari, potser ja tots ens haurem mort d’inanició i misèria.

I com pot ser que un endeutament tan irresponsable, no hagi sigut detectat pels diferents governs durant aquests darrers anys? Ningú s’ho explica. Ara el president del Govern ens ha dit que l’any 2011 van gastar 90.000 milions d’euros més dels que vam ingressar, i això és la ruïna. Es representa per un dèficit del 8,5%, lluny del que s’havia planificat i del que ens exigeix la UE.

Pel 2012, enmig d’una gran controvèrsia, el president Rajoy ha dit que no és possible ajustar-se al dèficit exigit per la UE i, enlloc del 4,4 que demanen es compromet al 5,8%. I no solament això, sinó que ha dit com repartiria les responsabilitats. L’administració central gasta el 51%, la seva reducció serà de l’ 1,1%. Les Comunitats Autònomes, el 37%, la seva reducció serà de l’ 1,5%, les Corporacions locals participaran en un 0,1% i la Seguretat Social en un 0,1%. No sembla massa equitatiu, més quan a les comunitats els toca l’educació i la sanitat a les que dediquen un 70% del seu pressupost (en realitat són responsables del gairebé 100% de la despesa per aquests conceptes).