Els senyors de les finances

Una lectura apassionant

Liaquat Ahamed és un assessor del Banc Mundial format a Harvard; un home que es va interessar per la història econòmica d’un període determinant: el que va des de 1914 fins a 1944, amb una especial atenció incidència en la crisis de 1929. La història que ens explica té un sentit pedagògic que més d’un governador de Banc Central s’hauria de llegir, això si, amb una pistola al costat per desprès suïcidar-se, per compensar les moltes bestieses que han dut a terme.

El llibre es va lliurar a l’editorial el mateix dia de la fallida de Lehmans Brothers, i l’autor diu que fou pura casualitat. Jo no m’ho crec; algú devia vetllar perquè això fos així, perquè aquesta història tingués el sentit d’una inspiració divina, d’advertiment per tots aquells soques que ara fan de consellers àulics dels presidents dels governs.

Sabem que la història es repeteix; però els humans no n’aprenem mai, ni sembla que en el futur en puguem aprendre. La idea que els bancs és un bé que cal preservar, és una idea instal•lada en les ments dels governadors dels bancs centrals que tantes bestieses van fer i segueixen fent, i el diner públic posat a disposició dels inútils que van ocasionar aquestes malifetes va ser monumental. Entre tant, les fallides de bancs se succeïen a una velocitat de vertigen. Si els bancs són un bé estratègic que cal preservar està clar que els bancs han d’estar subjectes a una tutela aferrissada; si són un bé públic no poden estar sota la discrecionalitat d’uns interessos privats i d’unes ments dogmàtiques i erràtiques.

Resulta pedagògic veure com al final les decisions del president Rossevelt, que va prescindir dels savis en economia i en finances, van ser les encertades. Ell entenia que les emocions eren el factor més important del cicle econòmic, i segurament deu ser així degut a que l’economia no deixa de ser una ciència semblant a la dels bruixots i que difícilment, en aplicació del que creuen aquests saberuts economistes, es poden resoldre el problemes d’un país. Mai més encertat allò de la ciència lúgubre.

Per altra banda en la crisis de 1929 els governs van decidir que el millor era que el sistema financer fos gestionat pels banquers i la reactivació de l’economia es va deixar en mans dels bancs centrals. Les discussions eren sobre si era millor mantenir el patró or o desvincular-se’n per tenir més flexibilitat monetària, poder devaluar la moneda i ser més competitius. Ara les discussions són sobre com reactivar l’economia: restringim despeses, apugem impostos o apliquem fons públics a activitats productives. Han canviat els subjectes de la discussió, però no la incertesa del comportament de l’economia i del què és més important: la creació de llocs de treball i d’una distribució més igualitària de la renda.

Avui, a la llum de la història de començaments de segle XX, els quatre governadors dels bancs centrals de les potències mundials (Anglaterra, França, Alemanya i els EUA), se’ns presenten com a uns personatges histriònics, incapaços d’entendre els rellevants assumptes de la seva competència i amb una desafortunada intervenció en les finances i l’economia. La pregunta que ens podríem fer és, com veurem dintre uns anys alguns dels homes actuals, des del Sr. Trichet, fins al Sr. Bernanque i baixant molt de nivell, fins i tot com veurem el Sr. Mafo. Probablement seran uns homes que la història considerarà prescindibles.

El primer gran problema financer que va sorgir fou el finançament de la Gran Guerra, que no va poder ser a través dels impostos i van recórrer als préstecs i, també com sempre s’havia fet a la inflació per la via d’emissió de moneda. Al cap de quatre anys la guerra va acabar i un 11 de novembre de 1918 es signà l’armistici. Van quedar uns països destrossats: 11 milions de morts, 21 milions de ferits, 9 milions de civils morts per fam, fred i epidèmies. Europa s’havia gastat la meitat del seu PIB en destrucció. Els vencedors van reclamar indemnitzacions a Alemanya i aquesta qüestió sobrevolaria el paisatge financer durant els següents vint anys.

Però no solament Alemanya tenia problemes per fer front a unes quantitats exigides, sinó que Anglaterra i França també tenien problemes per tornar els deutes que havien contret amb els EUA a causa de la guerra. A tot això s’hi va afegir el problema del patró or, que durant el període de guerra havia sigut abandonat per molts països i els polítics i els economistes tenien clar que no hi havia un altre esquema d’organització del sistema monetari internacional que el retorn a aquest patró.

En aquell moment històric encara no hi havia agències de rating que acabessin de complicar la cosa, però si hi havia analistes reputats com Roger Babson un estadístic de Massachusetts que el dia de setembre de 1929 ja havia predit el crac econòmic que duria el país a la misèria. No era que en sàpigues més que els altres però havia cregut que les pujades i baixades l’economia es deriven de la tercera llei de Newton (allò de l’acció i la reacció) i que les emocions eren el factor més important de cicle econòmic, la qual cosa no deixa de ser certa, fins i tot en es nostres dies. Pertanyia a aquell prototipus d’economista que ho cobreix tot, el crac, la recuperació i el que convingui, així sempre poden dir que ells ja ho havien dit. Les lectures de la premsa del moment eren realment hilarants a no ser per la greu situació en que molts ciutadans es trobaven. La inoportunitat de Thomas Lamont de J.P. Morgan&Co. que el mes d’octubre va enviar una carta de 18 pàgines al president Hoover dient que hi havia molta exageració sobre l’especulació, afirmant que fins a cert punt l’especulació era una forma saludable de convèncer a la població americana dels beneficis de posseir accions; el futur es presenta brillant ... Pocs dies desprès Lamont sortia en roda de premsa dient que havia hagut un petit problema a la Borsa... Era el començament de la debacle.

L’any 1931un banc que responia al nom de Banc d’Estats Units (BUS) i que no tenia res d’oficial va generar un conflicte en una de les seves oficines al Bronx quan un client va demanar al banc que li recomprés una petita quantitat d’accions del propi banc, una petició no gaire estrambòtica ja que el banc havia decidir recolzar les accions en el moment de vendre-les als seus dipositants, assegurant-los un preu de recompra. El banc es negà a efectuar la recompra promesa i per la tarda ja hi havia cua de clients demanant el mateix que havien negat al primer client. El banc s’havia embarcat en projectes faraònics en Central Park West amb els diners dels seus dipositants. A l’Àustria ja pràcticament nazi el Credit Anstalt que invertia directament en la industria els diners dels seus dipositants, va tancar les portes. A Brussel•les un operador de Lazards havia provocat unes pèrdues milionàries; per evitar el contagi a la City el Banc d’Anglaterra va decidir rescatar-lo. Els pànics bancaris s’estenien per tot Amèrica i el seu efecte era explosiu per una economia en depressió. Els banquers d’aquell temps en feien de grosses. Charles Mitchell del National City Bank havia prestat 2,4 milions de dòlars a directius de la banca sense garanties, dels quals només va ser retornat el 5%; el propi Mitchell havia aconseguit unes plusvàlues milionàries en un seguit de tripijocs, dels quals no va pagar ni un dòlar d’impostos. Què diferent dels nostres temps!

L’any 1933 Roosevelt fou nomenat president i la seva primera decisió fou tancar temporalment tots els bancs del país. Abans molts estats ja ho havien fet i la maquinària creditícia del país s’havia aturat en sec. El que va seguir desprès va causar una gran sorpresa, els nord-americans es van adaptar a viure sense bancs. Els botiguers concedien els crèdits que abans no donaven els bancs, els metges, advocats i en general els professionals admetien pagarés dels seus clients, fins i tot en els cabarets les noies acceptaven pagarés si es demostrava que tenien diners en el banc.

Rossevelt es va adreçar per radio als seus conciutadans: Amics, vull parlar de la banca amb tots vosaltres... El dia següent es reobrien els bancs i enlloc de retirar diners la gent els dipositava novament. El capitalisme estava salvat... Poc desprès Roosevelt s’adreçava als seus assessors dient-los: feliciteu-me, estem fora del patró or! Una decisió arriscada que cap dels seus consellers s’hauria atrevit a aprovar. La borsa va començar a remuntar i l’economia també. El fet concret era degut a la devaluació del dòlar enfront de l’or.

L’epíleg d’aquesta història la va escriure Montagu Norman, el governador del Banc d’Anglaterra quan deia: res del que vaig fer va produir bons resultats, excepte que vam recollir diners d’uns pobres diables i el vam repartir als quatre vents.

*Liaquat Ahamed
Los señores de las finanzas
Editorial Deusto 2010