Opacitat en les elèctriques
Des de la Transició el tema de les tarifes elèctriques ha estat un dels secrets i misteris més ben guardats del planeta i, al mateix temps que s’establia el més absolut desconcert sobre aquestes tarifes, s’han amassat immenses fortunes al voltant d’aquestes empreses.
Entretant el consumidor, client o com vulguem dir-li, està en el desconeixement més profund de com es confegeixen les tarifes elèctriques i veu com de forma consistent i continuada les tarifes es van apujant perquè el preu del petroli s’apuja, tot i que l’electricitat que es genera procedent del petroli no suposa ni un 1% del total.
El sistema és ben simple: es treu un poquet a cada ciutadà i es regala a les empreses elèctriques que, per més que diguin, no deixen de ser una branca d’un Ministeri. Se’ls autoritza uns preus suficients perquè aquestes empreses no s’hagin de preocupar per obtenir beneficis ni per ser eficients i d’aquesta manera al seu front hi ha pogut governar els gestors més grisos del planeta. Sigui com sigui, per les diverses vies i les diverses autoritzacions tenen els guanys assegurats.
Tot això ho devem, en bona part, a la incompetència més absoluta dels diferents governs i de les decisions que han pres sobre aquest tema.
Si comencem per aquell president de Govern que es va estrenar amb la democràcia i que ben segur va fer moltes coses ben fetes i també molts errors de bulto, podrem recordar com va suspendre la construcció d’unes centrals nuclears que ja estaven mig construïdes, es van malmetre una quantitat de diners fabulosa i per compensar les pèrdues provocades per aquesta suspensió a les elèctriques, es va resoldre -com no- que ho pagués el consumidor a través del seu rebut de la llum. Només van ser uns quants bilions de pessetes; total no res, i si se’n posa una mica a cada rebut ni es nota; avui, desprès de més de 25 anys, encara ho estem pagant en el rebut de la llum.
Aquest mateix expresident -Felipe González- ara és un defensor de les energies nuclears i tot i haverfet el que va fer malbaratant bilions de pessetes, ens dóna consells i moralina a tots els ciutadans de com hem d’actuar, de què hem
de fer, etc. etc. És l’avantatja de no tenir memòria ni haver de retre comptes a la societat. És el mateix que des del cinisme més absolut, des de Sant Benet de Baiges, Felipe González parla de la corresponsabilitat de tots els ciutadans per treure’s de sobre la seva responsabilitat.
Però desprès la venir el PP, amb Josemari Aznar al front i el seu ministre d’Indústria Josep Piqué. Van congelar les tarifes, creant aquell concepte tan bonic que és diu dèficit tarifari. La idea és molt bona: traspassar el deute a les generacions futures i, merda per l’últim! Els ciutadans no sabem quan puja aquest dèficit tarifari, però sembla que ja ha superat els 20 mil milions d’euros. També l’any 1998 es van inventar uns CTC (Costos de Transició a la Competència, que havien de durar fins el 2010 però sembla ser que per pura vergonya ja el 2006 van decidir acabar-ho) que venia a ser una compensació per les inversions poc rendibles que havien fet anteriorment, o com diuen d’altres fonts, la compensació per passar d’un sector regulat a un sector liberalitzat, i aquesta compensació es va resoldre com sempre: al rebut de la llum! Això era una bagatel·la de 2 bilions de les antigues pessetes, que per acabar d’enredar la troca es van titulitzar, amb la qual cosa hores d’ara hi deu haver emmerdat des de fons d’inversió fins a particulars i empreses.
Finalment arribem als nostres dies en els que Rodríguez Zapatero, enlluernat per les energies renovables ha capgirat algunes coses més. Avui per avui les renovables són molt més cares que l’energia nuclear, o això diuen els experts, tot i que no tenim seguretat de res, ja que la forma de fer els comptes mai sabem si el tractament dels residus està inclòs en aquest compte, ni tampoc sabem els anys de vida d’una central nuclear, ni moltes altres coses que afecten a aquest resultat, ni sabem perquè quan la vida d'una nuclear s'allarga es permet seguir facturant a preus molt favorables per l'em presa propietària de la centra, el que ve a ser un regal fantàstic que no sabem si té contrapartides ocultes.
L’enlluernament de Rodríguez Zapatero es plasma en una riuada d’ajudes xifrada en milions d’euros per aquestes energies, que no sabem si són sostenibles (econòmicament) o no. El tema dels fraus en aquestes empreses “sostenibles” és simplement un sistema de manca de control per part del govern i de les seves institucions; no mereix cap més comentari.
Per acabar-ho d’adobar hi ha les ajudes al carbó, aquest si, clarament una producció insostenible econòmicament i ecològicament.
Què bé els nostres dirigents polítics! Què bé els dirigents de les companyies elèctriques! Gràcies, moltes gràcies. Ara doncs només ens queda reconèixer la nostra culpa, la dels consumidors, que per més que som els que paguem la festa, ben segur som els responsables de tot plegat i hem d’entonar el mea culpa (Felipe González dixit).
El punt de vista del consumidor
Deixant-nos d’estratègies (nefastes) dels nostres dirigents polítics ens queda al dret a triar. Els consumidors particular (no empreses) tenim una tarifa que en diuen d’últim recurs (abans de suïcidar-nos?), una tarifa més cara que les de les empreses, que no sé ben bé per quin motiu paguen l’electricitat més barata (no estem en un mercat liberalitzat?)
L’últim recurs que tenim es canviar de companyia i si ho fem ens trobarem amb una sorpresa: el preu del quilovat és el mateix per a totes les companyies i, per tant, nosaltres pagarem el mateix preu. On és la competència?
Queda l’excepció de les ofertes que et fan les companyies (per un curt període de temps) amb uns descomptes, però ¿té algun sentit?
Estem altra vegada en aquelles ofertes opaques, poc comprensibles i que indueixen a l’engany, i tot això patrocinat i aprovat pel nostre Govern. No sabem quan ens costa la llum (directa o indirectament). L’únic que sabem és que aquest any ens l’han apujar dues vegades i encara ens diuen que els hem de donar les gràcies, perquè haurien d’haver-la apujat molt més.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!
Des de la Transició el tema de les tarifes elèctriques ha estat un dels secrets i misteris més ben guardats del planeta i, al mateix temps que s’establia el més absolut desconcert sobre aquestes tarifes, s’han amassat immenses fortunes al voltant d’aquestes empreses.
Entretant el consumidor, client o com vulguem dir-li, està en el desconeixement més profund de com es confegeixen les tarifes elèctriques i veu com de forma consistent i continuada les tarifes es van apujant perquè el preu del petroli s’apuja, tot i que l’electricitat que es genera procedent del petroli no suposa ni un 1% del total.
El sistema és ben simple: es treu un poquet a cada ciutadà i es regala a les empreses elèctriques que, per més que diguin, no deixen de ser una branca d’un Ministeri. Se’ls autoritza uns preus suficients perquè aquestes empreses no s’hagin de preocupar per obtenir beneficis ni per ser eficients i d’aquesta manera al seu front hi ha pogut governar els gestors més grisos del planeta. Sigui com sigui, per les diverses vies i les diverses autoritzacions tenen els guanys assegurats.
Tot això ho devem, en bona part, a la incompetència més absoluta dels diferents governs i de les decisions que han pres sobre aquest tema.
Si comencem per aquell president de Govern que es va estrenar amb la democràcia i que ben segur va fer moltes coses ben fetes i també molts errors de bulto, podrem recordar com va suspendre la construcció d’unes centrals nuclears que ja estaven mig construïdes, es van malmetre una quantitat de diners fabulosa i per compensar les pèrdues provocades per aquesta suspensió a les elèctriques, es va resoldre -com no- que ho pagués el consumidor a través del seu rebut de la llum. Només van ser uns quants bilions de pessetes; total no res, i si se’n posa una mica a cada rebut ni es nota; avui, desprès de més de 25 anys, encara ho estem pagant en el rebut de la llum.
Aquest mateix expresident -Felipe González- ara és un defensor de les energies nuclears i tot i haverfet el que va fer malbaratant bilions de pessetes, ens dóna consells i moralina a tots els ciutadans de com hem d’actuar, de què hem
de fer, etc. etc. És l’avantatja de no tenir memòria ni haver de retre comptes a la societat. És el mateix que des del cinisme més absolut, des de Sant Benet de Baiges, Felipe González parla de la corresponsabilitat de tots els ciutadans per treure’s de sobre la seva responsabilitat.Però desprès la venir el PP, amb Josemari Aznar al front i el seu ministre d’Indústria Josep Piqué. Van congelar les tarifes, creant aquell concepte tan bonic que és diu dèficit tarifari. La idea és molt bona: traspassar el deute a les generacions futures i, merda per l’últim! Els ciutadans no sabem quan puja aquest dèficit tarifari, però sembla que ja ha superat els 20 mil milions d’euros. També l’any 1998 es van inventar uns CTC (Costos de Transició a la Competència, que havien de durar fins el 2010 però sembla ser que per pura vergonya ja el 2006 van decidir acabar-ho) que venia a ser una compensació per les inversions poc rendibles que havien fet anteriorment, o com diuen d’altres fonts, la compensació per passar d’un sector regulat a un sector liberalitzat, i aquesta compensació es va resoldre com sempre: al rebut de la llum! Això era una bagatel·la de 2 bilions de les antigues pessetes, que per acabar d’enredar la troca es van titulitzar, amb la qual cosa hores d’ara hi deu haver emmerdat des de fons d’inversió fins a particulars i empreses.
Finalment arribem als nostres dies en els que Rodríguez Zapatero, enlluernat per les energies renovables ha capgirat algunes coses més. Avui per avui les renovables són molt més cares que l’energia nuclear, o això diuen els experts, tot i que no tenim seguretat de res, ja que la forma de fer els comptes mai sabem si el tractament dels residus està inclòs en aquest compte, ni tampoc sabem els anys de vida d’una central nuclear, ni moltes altres coses que afecten a aquest resultat, ni sabem perquè quan la vida d'una nuclear s'allarga es permet seguir facturant a preus molt favorables per l'em presa propietària de la centra, el que ve a ser un regal fantàstic que no sabem si té contrapartides ocultes.
L’enlluernament de Rodríguez Zapatero es plasma en una riuada d’ajudes xifrada en milions d’euros per aquestes energies, que no sabem si són sostenibles (econòmicament) o no. El tema dels fraus en aquestes empreses “sostenibles” és simplement un sistema de manca de control per part del govern i de les seves institucions; no mereix cap més comentari.
Per acabar-ho d’adobar hi ha les ajudes al carbó, aquest si, clarament una producció insostenible econòmicament i ecològicament.
Què bé els nostres dirigents polítics! Què bé els dirigents de les companyies elèctriques! Gràcies, moltes gràcies. Ara doncs només ens queda reconèixer la nostra culpa, la dels consumidors, que per més que som els que paguem la festa, ben segur som els responsables de tot plegat i hem d’entonar el mea culpa (Felipe González dixit).
El punt de vista del consumidor
Deixant-nos d’estratègies (nefastes) dels nostres dirigents polítics ens queda al dret a triar. Els consumidors particular (no empreses) tenim una tarifa que en diuen d’últim recurs (abans de suïcidar-nos?), una tarifa més cara que les de les empreses, que no sé ben bé per quin motiu paguen l’electricitat més barata (no estem en un mercat liberalitzat?)
L’últim recurs que tenim es canviar de companyia i si ho fem ens trobarem amb una sorpresa: el preu del quilovat és el mateix per a totes les companyies i, per tant, nosaltres pagarem el mateix preu. On és la competència?
Queda l’excepció de les ofertes que et fan les companyies (per un curt període de temps) amb uns descomptes, però ¿té algun sentit?
Estem altra vegada en aquelles ofertes opaques, poc comprensibles i que indueixen a l’engany, i tot això patrocinat i aprovat pel nostre Govern. No sabem quan ens costa la llum (directa o indirectament). L’únic que sabem és que aquest any ens l’han apujar dues vegades i encara ens diuen que els hem de donar les gràcies, perquè haurien d’haver-la apujat molt més.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada