Això és el que esperem dels nostres líders polítics, econòmics i morals. Però la realitat és dura i les mostres del dia a dia són decebedores amb l’actuació d’aquests líders.
El Banc d’Espanya supervisor de les entitats financeres
Ara és el Governador del Banc d’Espanya el que ens dóna consells. Una institució que no ha sabut controlar els bancs i les caixes, que els ha permès fer tota classe de trapelleries, que ha ajudat a que aquestes entitats i els seus dirig
ents siguin les institucions i els dirigents més odiats per la societat, per seu comportament antisocial i per haver enfonsat el país.
Doncs aquest senyor -el Governador del banc d’Espanya- ens diu com han de ser les relacions laborals.
Alguns periodistes turiferaris diuen que el Banc d’Espanya és una institució seria i per tant, cal fer-los cas de les serves recomanacions.
També ens diu el Banc d’Espanya que li sobren no sé quantes caixes d’estalvis i a través d’aquella cosa tan estranya que es diu FROB ofereix diners per provocar fusions. Parla de la grandària d’aquestes institucions, d’un volum mínim exigible per poder oferir garanties d’internacionalització o globalització. El Banc d’Espanya intueix que hi ha un comportament poc eficient, però la intuïció ha de venir avalada per coneixements previs i, si més no, no han explicat què els ha fet intuir d’aquests coneixements previs, ni quines són les veritables causes d’exigir fusions de caixes i, en canvi
, de deixar els bancs en el són dels justos.
Mentre el Banc d’Espanya aposta per una grandària necessària de les entitats financeres, en el món mundial s’està predicant la religió contrària. És allò que diu: to big to fail, i aquesta ha sigut l’explicació que se’ns ha donat per justificar que els governs hagin lliurat abundoses i generoses ajudes dineràries a uns bancs i caixes que han demostrat abastament el seu comportament antisocial i una gestió deficient quan no delictiva, i que tot això s’hagi fet amb els diners dels ciutadans que les estan passant morades.
El Banc d’Espanya supervisor de les entitats financeres
Ara és el Governador del Banc d’Espanya el que ens dóna consells. Una institució que no ha sabut controlar els bancs i les caixes, que els ha permès fer tota classe de trapelleries, que ha ajudat a que aquestes entitats i els seus dirig
ents siguin les institucions i els dirigents més odiats per la societat, per seu comportament antisocial i per haver enfonsat el país.Doncs aquest senyor -el Governador del banc d’Espanya- ens diu com han de ser les relacions laborals.
Alguns periodistes turiferaris diuen que el Banc d’Espanya és una institució seria i per tant, cal fer-los cas de les serves recomanacions.
També ens diu el Banc d’Espanya que li sobren no sé quantes caixes d’estalvis i a través d’aquella cosa tan estranya que es diu FROB ofereix diners per provocar fusions. Parla de la grandària d’aquestes institucions, d’un volum mínim exigible per poder oferir garanties d’internacionalització o globalització. El Banc d’Espanya intueix que hi ha un comportament poc eficient, però la intuïció ha de venir avalada per coneixements previs i, si més no, no han explicat què els ha fet intuir d’aquests coneixements previs, ni quines són les veritables causes d’exigir fusions de caixes i, en canvi
, de deixar els bancs en el són dels justos.Mentre el Banc d’Espanya aposta per una grandària necessària de les entitats financeres, en el món mundial s’està predicant la religió contrària. És allò que diu: to big to fail, i aquesta ha sigut l’explicació que se’ns ha donat per justificar que els governs hagin lliurat abundoses i generoses ajudes dineràries a uns bancs i caixes que han demostrat abastament el seu comportament antisocial i una gestió deficient quan no delictiva, i que tot això s’hagi fet amb els diners dels ciutadans que les estan passant morades.
Mentre el Banc d'Espanya s'entreté en totes aquestes coses, els bancs estan aplicant unes comissions per serveis que no donen als seus clients i en condicions "leonines" i tal com diu la Comissió Europea, amb engany. Naturalment el Banc d'Espanya no té res a dir.
La solució per a les entitats financeres és tan fàcil que em sorprèn que ni el govern ni el Banc d’Espanya se’ls hagi acudit abans. Es tracta només de quan hi ha problemes en un banc o en una caixa, vagin a parar a la presó tot el consell d’administració i, tal com passa en els clubs de futbol, a més, per ser-ne conseller s’hagués de presentar un aval personal per un determinat import (per exemple 10 milions d’euros). Si és fes d’aquesta manera ja faria molt de temps que s’haurien acabat totes aquestes tonteries dels executius bancaris.
Jo li diria: senyor Banc d’Espanya deixi el mercat de treball en pau i cuidi’s dels seus afers que prou feina té!
La CEOE
Com tots sabem la CEOE és una institució representativa dels empresaris espanyols, la seva adhesió és voluntària però gairebé les més grans empreses del país hi són totes representades.
Coneixem el seu president perquè ha resultat ser un autèntic bandarra, un estafador. El que no coneixem (i sembla que la CEOE vol ser com una associació dels ku-klux-klan és el seu comitè directiu i el seu comitè executiu, del que la seva pàgina web no en dóna més informació de quants membres el conformen. Encara que amaguin els seus noms és evident que aquests membres són tant responsables i còmplices del comportament del seu estafador president com ell mateix, ja que li estan donant suport.
El que si sabem és que do
s il·lustres membres d’aquestes juntes són Cèsar Alierta i Emilio Botín, dos homes que han tingut algunes topades amb la justícia i que fins al dia d’avui se’n han sortit força bé, no perquè no hi hagi causa, sinó perquè les causes han prescrit.
El PSC
Un càrrec del PSC es va comportar com un autèntic hooligan borratxo. Va escriure una sèrie d’insults que no venen a cuento referits a una persona que exercitava el seu treball professional d’una forma responsable.
El PSC va exonerar a aquests individu perquè va demanar disculpes en una carta a La Vanguardia i el PSC va considerar que amb aquest acte de desgreuge el fet estava perdonat. Per més que potser el mateix president de la Generalitat telefonés a la persona insultada, si els PSC no vol compartir aquesta actuació, ha de destituir-lo de tots els càrrecs i l’ha d’expulsar del partit. Si no ho fa és que comparteix aquesta actuació i, per tant, el PSC en són tant responsables com el mateix hooligan borratxo.
El president del Barça
El seu president està imitant els comportaments inacceptables i immadurs dels nostres polítics. Així està assenyalant qui ha de ser el seu successor en la presidència. Encara que ho fes el ex-president Pujol, o l’ex-president Aznar, això no vol dir que l’immadur Sr. Laporta pugui fer el mateix; ha de saber que són comportaments democràticament inacceptables. Si no sap distingir aquestes qüestions bàsiques, pel que fa a mi, el seu discurs és absolutament prescindible.
Cas Palau
Una Associació professional de la Magistratura afirma que l’auto del jutge del cas Matas inclou expressions i consideracions totalment innecessàries a efectes jurídics i que poden ser interpretades com a predisposicions o prejudicis. Per una vegada que els ciutadans estem d’acord amb la justícia perquè diu coses clares i que s’entenen, surten aquestes associacions conservadores de magistrats i ho esguerren.
El que em sorprèn és que aquests magistrats que es preocupen tant per la justícia no hagin dit ni mu sobre el cas Palau, on la lentitud (per no donar-hi altres adjectius) és tant manifesta que causa vergonya aliena. És que tenim una justícia de part? (del delinqüent off course!). Aquests magistrats haurien de saber que el preservar els drets dels delinqüents no pot anar a càrrec dels drets dels ciutadans honestos.
Conclusió
Podria concloure dient que el nostre país és una desgràcia, però no ho faré i a més no és veritat. El que és una desgràcia es que tinguem entre nosaltres a determinats individus que són antisocials per naturalesa, segurament igual que passa en molts altres països, uns més i altres menys. El nostre problema només és redueix a que els ciutadans no denunciem de forma suficient i els jutges no imparteixen justícia d’una forma oportuna. Entre mig, tenim uns polítics que haurien de fer moltes coses que no fan ni en saben. En el nostre estimat tripartit tenim persones com Joan Farran, Joan Saura, Miquel Zaragoza, Oriol Pujol i molts d’altres que farien bé de plegar de la política i dedicar-se a una altra activitat. Provin de fer vida rural i parlar amb les ovelles, potser els faran cas. Ara ja han pogut comprovar que la política no és una activitat per les que hi tinguin una especial habilitat. Els ciutadans els hi ho agrairíem.
Expressament no he parlat dels líders morals. No m’ha semblat oportú tot i que tinc les meves idees particulars i crec que fonamentades, ja se n’ha parlat de forma suficient i no val la pena aprofundir i generar més inquietud entre els ciutadans.
La solució per a les entitats financeres és tan fàcil que em sorprèn que ni el govern ni el Banc d’Espanya se’ls hagi acudit abans. Es tracta només de quan hi ha problemes en un banc o en una caixa, vagin a parar a la presó tot el consell d’administració i, tal com passa en els clubs de futbol, a més, per ser-ne conseller s’hagués de presentar un aval personal per un determinat import (per exemple 10 milions d’euros). Si és fes d’aquesta manera ja faria molt de temps que s’haurien acabat totes aquestes tonteries dels executius bancaris.
Jo li diria: senyor Banc d’Espanya deixi el mercat de treball en pau i cuidi’s dels seus afers que prou feina té!
La CEOE
Com tots sabem la CEOE és una institució representativa dels empresaris espanyols, la seva adhesió és voluntària però gairebé les més grans empreses del país hi són totes representades.
Coneixem el seu president perquè ha resultat ser un autèntic bandarra, un estafador. El que no coneixem (i sembla que la CEOE vol ser com una associació dels ku-klux-klan és el seu comitè directiu i el seu comitè executiu, del que la seva pàgina web no en dóna més informació de quants membres el conformen. Encara que amaguin els seus noms és evident que aquests membres són tant responsables i còmplices del comportament del seu estafador president com ell mateix, ja que li estan donant suport.
El que si sabem és que do
s il·lustres membres d’aquestes juntes són Cèsar Alierta i Emilio Botín, dos homes que han tingut algunes topades amb la justícia i que fins al dia d’avui se’n han sortit força bé, no perquè no hi hagi causa, sinó perquè les causes han prescrit.El PSC
Un càrrec del PSC es va comportar com un autèntic hooligan borratxo. Va escriure una sèrie d’insults que no venen a cuento referits a una persona que exercitava el seu treball professional d’una forma responsable.
El PSC va exonerar a aquests individu perquè va demanar disculpes en una carta a La Vanguardia i el PSC va considerar que amb aquest acte de desgreuge el fet estava perdonat. Per més que potser el mateix president de la Generalitat telefonés a la persona insultada, si els PSC no vol compartir aquesta actuació, ha de destituir-lo de tots els càrrecs i l’ha d’expulsar del partit. Si no ho fa és que comparteix aquesta actuació i, per tant, el PSC en són tant responsables com el mateix hooligan borratxo.
El president del Barça
El seu president està imitant els comportaments inacceptables i immadurs dels nostres polítics. Així està assenyalant qui ha de ser el seu successor en la presidència. Encara que ho fes el ex-president Pujol, o l’ex-president Aznar, això no vol dir que l’immadur Sr. Laporta pugui fer el mateix; ha de saber que són comportaments democràticament inacceptables. Si no sap distingir aquestes qüestions bàsiques, pel que fa a mi, el seu discurs és absolutament prescindible.
Cas Palau
Una Associació professional de la Magistratura afirma que l’auto del jutge del cas Matas inclou expressions i consideracions totalment innecessàries a efectes jurídics i que poden ser interpretades com a predisposicions o prejudicis. Per una vegada que els ciutadans estem d’acord amb la justícia perquè diu coses clares i que s’entenen, surten aquestes associacions conservadores de magistrats i ho esguerren.
El que em sorprèn és que aquests magistrats que es preocupen tant per la justícia no hagin dit ni mu sobre el cas Palau, on la lentitud (per no donar-hi altres adjectius) és tant manifesta que causa vergonya aliena. És que tenim una justícia de part? (del delinqüent off course!). Aquests magistrats haurien de saber que el preservar els drets dels delinqüents no pot anar a càrrec dels drets dels ciutadans honestos.
Conclusió
Podria concloure dient que el nostre país és una desgràcia, però no ho faré i a més no és veritat. El que és una desgràcia es que tinguem entre nosaltres a determinats individus que són antisocials per naturalesa, segurament igual que passa en molts altres països, uns més i altres menys. El nostre problema només és redueix a que els ciutadans no denunciem de forma suficient i els jutges no imparteixen justícia d’una forma oportuna. Entre mig, tenim uns polítics que haurien de fer moltes coses que no fan ni en saben. En el nostre estimat tripartit tenim persones com Joan Farran, Joan Saura, Miquel Zaragoza, Oriol Pujol i molts d’altres que farien bé de plegar de la política i dedicar-se a una altra activitat. Provin de fer vida rural i parlar amb les ovelles, potser els faran cas. Ara ja han pogut comprovar que la política no és una activitat per les que hi tinguin una especial habilitat. Els ciutadans els hi ho agrairíem.
Expressament no he parlat dels líders morals. No m’ha semblat oportú tot i que tinc les meves idees particulars i crec que fonamentades, ja se n’ha parlat de forma suficient i no val la pena aprofundir i generar més inquietud entre els ciutadans.
1 comentari:
Déu n'hi do; tenies l'escopeta ben carregada en escriure aquest post. I jo estic d'acord amb la majoria de coses que denuncies i comentes. Tots hauriem de fer el mateix per intentar canviar aquesta mena d'abusos. cal que la societat civil desperti i faci im,possible que els aprofitats malbaratin un bon pais.
Publica un comentari a l'entrada