Una guerra mundial africana

El Congo

El meu admirat periodista Nicholas D. Kristof és un home que permanentment està donant voltes pel països més complicats del planeta. Les seves reflexiones les plasma en el New York Times i en el seu bloc (On the ground). Recentment ha enviat unes emotives cròniques des del Congo que m’han servit com a referent per escriure unes notes sobre aquest complicat racó del planeta.

Aquest periodista deia no fa massa que és necessari preguntar-se perquè els nostres líders polítics i religiosos, els intel·lectuals, els periodistes i la resta de ciutadans, miràvem cap un altre costat quan sis milions de jueus estaven sent assassinats en l’Holocaust.
Però si ho comparem amb la brutal guerra a l’est del Congo, ens adonarem que no només ha durat més que l’Holocaust sinó que a més ha costat més vides. Fins al mes d’abril de 2007 les vides que va segar aquella guerra (i tot el que porta la guerra) va arribar a l’esgarrifosa xifra de 5,4 milions, i cada mes s’incrementaven en 45 mil, per la qual cosa hores d’ara deuen haver superar ja els 7 milions de vides.

Sens cap mena de dubte avui el Congo és la capital mundial de les violacions, dels raptes, de la tortura, de la mutilació i dels assassinats. Els drames que allí han tingut lloc són realment horrorosos, les brutalitats que s’han comés i es continuen cometent són absolutament indignes del gènere humà.
El problema número u podria ser que fossin les violacions. Moren més dones per violacions que no pas per còlera o malària. Allí el sexe no té res a veure amb el plaer, només té a veure amb l’odi.

Si prescindim dels humans, els recursos naturals són abundants, els seus paisatges són una meravella, només comparable amb la puresa i virulència del horror que allí s’ha instal·lat. Però aquesta crueltat extrema no és un producte autòcton, no; en van aprendre de nosaltres, els europeus, blancs i cristians.

Però, la pregunta és ¿Aquests desastres són nous, del nostre temps, o venen de lluny?
Avui gràcies a la pel·lícula Apocalipsis Now, tots coneixem el llibre de Al cor de les tenebres i la novel·la en que es va basar la pel·lícula no parla del Vietnam tal com narra la pel·lícula, ni de les Filipines on es va rodar, sinó que la història que ens explica Joseph Conrad transcorre a l’Àfrica, al Congo, i sembla ser que en aquells temps, quan els designis del país eren regits pel rei belga (i no pels corruptes governs actuals), aquestes atrocitats ja passaven i fins i tot eren superiors en nombre i en crueltat a les actuals, per més que l’única justificació fos la d’enriquir a aquell rei corrupte, malvat i avariciós.

Breu història del Congo
Alguns ciutadans eurocentristes creuen que l’Àfrica no té història basant-se amb el concepte primari que no hi ha història si no hi ha documents escrits, però deixant a banda aquesta definició desafortunada, Àfrica sí té història, i el Congo (abans Zaire) també.

Faré doncs unes notes amb pinzell gruixut sobre aquesta història.
El Congo, com passa més o menys en tots els territoris d’aquest planeta va ser un lloc on hi van transitar diverses ètnies. Els primer pobladors devien ser els pigmeus, desprès hi van arribar els bantus. El regne del Congo ja era conegut en el segle XV, era un regne organitzat i amb una extensió considerable. Després hi vam arribar els europeus, que anàvem a explorar i “descobrir” nous territoris, sense tenir en compte que eren uns territoris on els antropòlegs ens asseguren va aparèixer l’home per primera vegada. Si haguéssim anat a la recerca de l’origen de l’home, hauria sigut més coherent, però dir que anàvem a “descobrir” nous territoris era del gènere ridícul.
Si passem directament a començaments del segle XX constatem la creació de l’Estat lliure del Congo, un estat que ni era lliure ni era estat, perquè era una finca privada del rei Leopold II de Bèlgica. En aquest període (de 1885-1908) per establir l’ordre i l’explotació dels recursos es van assassinar entre 5 i 10 milions de persones, la qual cosa no està gens malament per haver-ho fet uns europeus civilitzats.
Finalment ve l’època colonial (1908-1950) i les primeres eleccions lliures amb un guanyador Patrici Lulumba. Desprès cops d’estat i nous governants (Mobutu, Kabila), però com a mínim ja es mataven entre ells i no ens calia fer-ho els europeus.

La guerra mundial africana s’acabà formalment el 2003 signant un acord de pau que havia de dur la pau, però...

I ara què?
Intentar entendre el que va passar i passa encara a l’Àfrica central resulta força difícil per alguns de nosaltres que només coneixem Àfrica a través de Mogambo. Ja hem vist uns antecedents prou complexos. Cal posar-se davant d’un mapa del territori i veure quins són els països implicats en els conflictes.
Al costat mateix del Congo (un país com gairebé 5 vegades la península ibèrica) veiem un petit país: Rwanda (26.000 qm2 i una densa població), desgraciadament prou conegut a través de la premsa per les horribles matances que hi va haver l’any 1994 quan el govern radical hutu va desencadenar un genocidi de la població tutsi. En tres mesos van morir més de 800 mil persones moltes d’elles a cops de matxet, però el genocidi no va servir per a res i els tutsis van recuperar el govern. Per aquest motiu més de 2 milions d’hutus van fugir als països veïns, i entre els que van fugir es trobaven els genocides.
Els historiadors han volgut explicar els motius del que desprès va ser una guerra mundial africana, una guerra que per la majoria de nosaltres va ser una guerra invisible.
Rwanda va aconseguir una aliança per atacar el Congo, una aliança que va incloure països com Uganda, Zimbabwe i Angola. Aquesta coalició va guanyar fàcilment el vell i destartalat exèrcit congolès arribant fins a la capital Kinshasa (abans Leopoldville) i van posar al davant del govern un vell revolucionari que no tenia cap personalitat: Kabila. Mentrestant, Uganda havia també entrat en una guerra difícilment explicable contra el Congo. Una guerra que va durar 4 anys i va matar a 3,5 milions de persones. Rwanda, obligada a tornar a les seves antigues fronteres segueix lluitant contra la superpoblació i contra una fràgil economia que els desestabilitza i els porta a la violència en el més petit incident.

El Congo és el cor de l’Àfrica i l’estabilitat democràtica d’aquesta zona és essencial per una pau i prosperitat de tot el continent. Coneixent el que coneixem ¿Seguirem acusant als seus ciutadans -negres- de corrupció? ¿Seguirem parlant de la maledicció dels països que tenen recursos naturals i no aconsegueixen que aquests recursos arribin als seus ciutadans?¿Seguirem dient que el coltan és l’origen d’aquestes desgràcies -per més que Austràlia és el país productor per excel·lència-? No sé que farem tots plegats, però mentre no trobem una solució per resoldre la violència i la misèria africana, serà molt difícil que puguem anar-nos-en al llit amb tranquil·litat.