És potser Nissan l’exemple del que demana la CEOE: 800 treballadors acomiadats sense preavís, amb una brutalitat digna dels temps medievals. Però tot s’ha de dir, contra el que demana la CEOE, ja que se’ls donarà una indemnització d’entre 20 i 120 mil euros -60 dies per anys treballat- quan el que volen aquests senyors és abaratir (fer-lo gratis) l’acomiadament. La CEOE deu estar que trina, a que ve aquest malbaratament?
No cal dir que les empreses han de poder funcionar en un entorn i condicions adequades i, si no venen el que produeixen, han de produir menys i això vol dir reduir les seves plantilles. Segurament aquest és el cas de Nissan, que no pot vendre la seva producció, no té ingressos i, per tant, ha de reduir despeses: acomiadar treballadors.
Però, no s’hauria pogut fer d’una forma més civilitzada?
El model del Palau de la Música, amb un sou de 26 mil euros mensuals pel seu President (i veiem que es tracta d’una mena d’ONG), és un model d’empresa a imitar? Vull creure que no, que les entitats sense ànim de lucre no fan aquestes bestieses (i les que volen guanyar diners encara menys), però tampoc ho podria assegurar.
Quan vaig veure que el Sr. Millet sortia del Palau amagant-se sota un paraigües (en un dia d’un sol esplèndid) em vaig adonar que devia ser un pillastre i, a més, que en tenia consciència. I quan vaig veure el cotxe en el que pujava, me’n vaig acabar de convèncer.
Aquest “home de negocis”, és un exemple prou clar del tipus d’empresaris que cal eradicar del nostre panorama habitual.
Tornem al punt d’inici. Tenim una taxa d’atur del 18%. És el moment en que cal fer alguna cosa (ja s’havia d’haver fet abans).
Els experts parlen d’un contracte de treball dual, uns amb una seguretat relativa (contractes fixos) que consideren excessiva, i els altres, sense cap seguretat (contractes temporals). Aquesta situació és totalment injusta i alguna cosa s’ha de fer per acostar uns als altres.
Està clar que la CEOE vol el segon model (tot i que el seu president cada vegada aclareix pitjor el que realment volen) i segurament els Sindicats demanen el primer; però sigui com sigui aquest model globalment no funciona.
Però estem parlant del model productiu, no només del tipus de contracte de treball, i, en aquest conjunt (model productiu) hi té molt a veure la figura de l’empresari, una figura que cada vegada és més difícil de trobar. En realitat haurem de reconèixer que, l’empresari, és una espècie extingida que ha estat substituïda pel gestor d’empresa, una persona aprofitada i espavilada, quina primera actuació ha sigut assegurar-se la seva estabilitat, la dels seus ingressos, uns ingressos per damunt de la majoria dels mortals i una suculenta indemnització en el moment de cessació (perquè ja saben que ser
an cessats).El diàleg social és necessari perquè la situació s’ha agreujat des de la crisi de 2007-2008 i tots sabem perquè s’ha produït aquesta crisi. El que ningú sembla saber és com sortir-se’n.
Hi ha una anàlisi molt directa que diu: hi ha treballadors sense treball, hi ha productes sense vendre. Hem d’aturar la producció i l’hem de fer més competitiva. Hem de reduir el sou dels treballadors (o el cost, que be a ser el seu benestar, jubilació, acomiadament, atenció sanitària,...).
Hi ha una altra anàlisi que diu: algú l’ha cagat, i aquest no ha sigut el treballador que està subjecte a una disciplina de la que no se’n pot sortir. La culpa és del qui mana que ho ha fet malament. Cal canviar els que manen,
Encara n’hi ha una altra que diu: els especuladors sense fronteres ens han dut a aquesta situació desesperada i a primera fila hi ha els banquers, que han actuat com a hooligans en un dia de partit de màxim risc. Aquí està la mare dels ous. Cal apartar aquests ineptes i canviar el sistema que ha permès aquests disbarats.
L’editorial del NYT (3.8.2009) -Troubled Banks, Huge Bonuses- diu: Remember the outrage over the stupendous bonus payments at A.I.G.? A repeat is likely to play out on Aug. 13 when Citigroup and Bank of America formally ask the government’s permission to pay a round of bonuses to their topmost executives ...
His patience will be tested. Andrew Cuomo, the New York attorney general, revealed that Citi paid $5.33 billion in bonuses in 2008, despite losing $27.7 billion and taking $45 billion from the TARP (Troubled Asset Relief Program). Bank of America got $45 billion from the TARP and paid $3.3 billion in bonuses... (es pot trobar l’informe complert a la xarxa “NO RHYME OR REASON: The 11eads I Win, Tails You Lose I Bank Bonus Culture”)
O parlant en plata en una traducció casolana: recordeu el morro de tots aquests executius que tot i tenint pèrdues decideixen fotre mà al calaix per percebre els seus bonus ... el fiscal general de NY Mr.Cuomo ha perdut la paciència i ha revelat els noms i els llatrocinis perpetrats pels malfactors ... però aquests malfactors segueixen impertorbables i fins i tot els mitjans imbècils (que són els que més abunden) els donen veu a les seves pàgines.
I si ens entretenim en altres diaris (Le Monde, 6.8.2009) podem llegir: La ministre de l'économie, Christine Lagarde, a écrit mercredi 5 août au gouverneur de la Banque de France, Christian Noyer, pour l'appeler à exercer "une extrême vigilance" en matière de rémunération des opérateurs de marchés, au moment où des banques préparent des décisions à ce sujet. Talment una vigilància com si fossin delinqüents, i és que hi ha constància d’aquesta cobdícia sense límits.
O el que diu Libération, 5.8.2009: La révélation par Libération du provisionnement par la banque BNP Paribas d’environ un milliard d’euros au titre des bonus 2009 ... BNP Paribas a, tout d’abord, reconnu, par la voix d’un porte-parole, que «le calcul effectué par Libération est globalement exact... La CGT de BNP Paribas a estimé que «rien n’a fondamentalement changé» dans le système de rémunérations variables de certains traders...
Al nostre país això no ha passat, si més no amb aquesta virulència. Dels bonus no se’n ha parlat. En tot cas, algun directiu bancari (i/o de caixa) ha decidit que era millor no parlar de bonus i percebre directament el que els ha sortit dels collons.
Com deia el president Rodríguez Zapatero, tenim una banca que no ens la mereixem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada