a veure si ens entenem...
El treball escasseja, hi ha més de 4 milions d’aturats i molts d’ells ja no reben cap ajut. Ara tothom sap que estem en una crisi (fins i tot el Govern també ho sap) i, entre tots, volem fer correccions i posar mesures per reduir els efectes d’aquesta crisi i fer que, si es possible, altra vegada tinguem un cert grau de benestar. Potser no ens plantegem si aquest benestar ha de ser per a tots, però si que el volem fer extensiu a un gran nombre de persones.
Entre les mesures a posar en funcionament hi ha el que les empreses, que són les creadores de treball i de riquesa (juntament amb els treballadors), tinguin les condicions adequades per a fer-ho i, entre aquestes condicions, hi ha que el treball sigui més flexible, que els empresaris no tinguin la llosa d’unes condicions de contracte de treball inflexible. També n’hi ha d’altres, com que tinguin el finançament adequat i que determinats gestors empresarials deixin el camp lliure. Ja han demostrat abastament la seva total incompetència i, si en èpoques de vaques grasses tothom era bo, ara aquesta situació ja no es dóna. Les empreses i els seus gestors que són i han estat concessionaris de la “casa reial” han de deixar de ser-ho i, com ja he dit, han de desaparèixer.
Però tornem al punt de partida. L’economia, la producció, el treball, estan en la corda fluixa. Convé tornar-los a posar en funcionament. Amb aquesta finalitat hi ha una voluntat de pactar unes noves condicions que ho facin possible i, els actors han de ser: els representants de les patronals (que se suposa representen a les empreses), els representants dels sindicats (que se suposen representen als treballadors), i el Govern (que se suposa que ens representa a tots).
Així doncs en aquest elenc tant florit i tenim al Sr. Rodríguez Zapatero, dels que ens en fiem poc, tota vegada que ens ha dut a l’hort tantes vegades com ha obert la boca. Tenim el representant de la CEOE, el seu Preside
nt, el Sr. Gerardo Díaz, quins mèrits més rellevants com a empresari és que ha sabut fer negocis a la vora dels Governs (del color que sigui, perquè el diner no té cap ideologia), ha sabut parar la mà cada vegada que ha tocat (que han sigut moltes) i tampoc sabem que hi fa com a President d’una cosa tant selecta com és la CEOE. Finalment tenim els sindicats, amb uns representants que fa molts anys veiem les mateixes cares, que estan acostumats a viure, no de les cotitzacions dels seus afiliats, sinó dels pressupostos de l’Estat. Aquest lligam econòmic amb els mateixos que han de denunciar, si correspon, els ha tornat absolutament mesells, els ha fet que siguin completament ineficaços, fins al punt que la majoria ja es pregunta que hi fan uns sindicats amb aquesta baixa representativitat i amb aquests resultats tan magres.
Ahir, finalment per intentar veure com es podia arribar a algun acord, el Sr. Rodríguez Zapatero els va convidar tots a la Moncloa (no sé si van estar a la Bodeguilla, ni quin menú els va oferir). Segurament tots devien sortir mig trompes, però ningú es va moure del seu punt d’arribada, de pactar solucions, res de res.
Com que a uns i altres se’ls en fot el que passi als treballadors i el que passi al país, ja estan d’acord en que aquesta cosa duri tot el temps que calgui. Mentre ells sortiran a les televisions, a la premsa i això els garanteix continuar amb la seva bicoca.
Per la seva banda els gestors d’empreses (amb representació a la CEOE) volen aconseguir una acomiadament més barat (volen poder acomiadar sense indemnització de cap tipus i pràcticament sense preavís, un acomiadament lliure), volen unes cotitzacions laborals més baixes i també es queixen de l’absentisme laboral.
Suposo que un i altre objectiu deuen tenir el seu raonament profund. Pel que fa a l’absentisme, sembla que els números són molt elevats i segurament tots estarem d’acord en que cal fer alguna cosa en aquest punt. Jo mateix fa pocs dies vaig trobar a la platja a una treballadora que estava de baixa, però aquesta baixa no li impedia estar jugant amb el seu fill a la platja. El motiu de la baixa era que havia d’operar-se d’un problema al genoll dintre de quinze dies. Mentre, sense cap classe de problema es passejava per la platja i pel poble, amb una cara de salut que era envejable (com a mínim hauria pogut dissimular i fer veure que patia). És evident que això és un cas de barra i que aquestes situacions perjudiquen a les empreses i creen un ambient entre el personal que hi treball de molt mal rotllo. Aquí s’han d’aplicar dures mesures.
Pel que fa a les indemnitzacions, ja no s’entén tant. Per un costat la praxis demostra que aquests gestors d’empreses han pogut deixar sense feina a 4 milions de treballadors sense massa problemes. La indemnització no és un factor econòmic insalvable, la veritable voluntat és la supeditació. Els gestors d’empreses
volen tenir als treballadors supeditats, acollats, que no els agafin ínfules, i la forma és que sàpiguen que el seu lloc de treball depèn de l’arbitrarietat, no de l’amo, sinó del seu encarregat, digui’s director general, digui’s president.
Hi ha una altra qüestió difícil de pair. Com és que aquests senyors que tots tenen el seu golden parachute multimilionari, s’atreveixen a demanar aquestes dures condicions de treball per a tots els demès?
Els fastuosos plans de pensions que s’autoassignen aquests individus, els seus ingressos (que no sou) multimilionaris i, per postres, les indemnitzacions estratosfèriques, haurien de fer que aquests individus fossin més respectuosos i volguessin passar desapercebuts. Doncs no! Proclamen al món mundial que han de cargolar les condicions de treball, que sembla és l’única cosa que pot fer més rendible l’empresa. Els errors estratègics, les cagades monumentals d’aquests executius, sembla doncs que no hi tenen res a veure.
Finalment un tercer punt són les cotitzacions salarials que fan augmentar els costos laborals d’una forma important. Això és ben cert, però han sigut aquestes cotitzacions les que han permès que l’estat del benestar s’instal·lés a casa nostra. Ara si les abaixen, molt aviat estarem en una situació de fallida, les empreses guanyaran més diners i els treballadors (la majoria de la població) veurà disminuït el seu benestar. Què hi farem! són coses de la globalització. Que si la participació de les rendes del treball disminueixen sobre el total d’ingressos de la renda nacional en els darrers vuit anys, i perden 8 punts, són coses de l’economia liberal, sobre les que ningú està autoritzat a modificar. Que si la distribució de la renda és desigual, tampoc això es pot modificar, perquè com ja sabem hi ha una mà invisible que se’n ocupa de fer-ho. Mala sort. Són coses de l’economia liberal.
El diari, però, ens recordava fa pocs dies els èxits d’aquest empresari model que es diu Gerardo Díaz Ferran, president de la CEOE. En l’època de Felipe González va rebre la companyia Viajes Marsans pel preu d’una pesseta. En l’epoca de Aznar, va rebre el regal d’ARSA (Aerolínies Argentines) sense posar-hi ni un cèntim, però si va rebre un regal d’Aznar de 800 milions de dòlars a fons perdut per un concepte que segurament només l’Ansar i ell saben el motiu. Pocs anys desprès la SEPI n’hi va posar 190 milions més, per arribar a un final que ARSA va fer fallida.
Ara per acabar-ho d’adobar el Sr. Diaz Ferran ha de fer front a una querella per valor de 100 milions de dòlars derivada dels seus tripijocs a ARSA. Menys mal que el Sr. Zapatero, davant del seu estrés li ha fet la gràcia de donar un préstec a ARSA de 250 milions d’euros, amb la finalitat que el Sr. Díaz Ferran, pugui recuperar un dipòsit que va haver de fer de 190 milions per un compromís determinat de compra d’avions.
Però els maldecaps d’aquest pobre home no s’acaben. Amb tant diàleg social s’ha "oblidat" de pagar la nòmina als treballadors d’una de les seves empreses -Air Comet-, que des de juny no cobren els seus treballadors.
Ara doncs convé que el Govern li faci algun donatiu més per poder pagar aquestes nòmines.
Si aquest és el diàleg social, estem ben posats!
El treball escasseja, hi ha més de 4 milions d’aturats i molts d’ells ja no reben cap ajut. Ara tothom sap que estem en una crisi (fins i tot el Govern també ho sap) i, entre tots, volem fer correccions i posar mesures per reduir els efectes d’aquesta crisi i fer que, si es possible, altra vegada tinguem un cert grau de benestar. Potser no ens plantegem si aquest benestar ha de ser per a tots, però si que el volem fer extensiu a un gran nombre de persones.
Entre les mesures a posar en funcionament hi ha el que les empreses, que són les creadores de treball i de riquesa (juntament amb els treballadors), tinguin les condicions adequades per a fer-ho i, entre aquestes condicions, hi ha que el treball sigui més flexible, que els empresaris no tinguin la llosa d’unes condicions de contracte de treball inflexible. També n’hi ha d’altres, com que tinguin el finançament adequat i que determinats gestors empresarials deixin el camp lliure. Ja han demostrat abastament la seva total incompetència i, si en èpoques de vaques grasses tothom era bo, ara aquesta situació ja no es dóna. Les empreses i els seus gestors que són i han estat concessionaris de la “casa reial” han de deixar de ser-ho i, com ja he dit, han de desaparèixer.
Però tornem al punt de partida. L’economia, la producció, el treball, estan en la corda fluixa. Convé tornar-los a posar en funcionament. Amb aquesta finalitat hi ha una voluntat de pactar unes noves condicions que ho facin possible i, els actors han de ser: els representants de les patronals (que se suposa representen a les empreses), els representants dels sindicats (que se suposen representen als treballadors), i el Govern (que se suposa que ens representa a tots).
Així doncs en aquest elenc tant florit i tenim al Sr. Rodríguez Zapatero, dels que ens en fiem poc, tota vegada que ens ha dut a l’hort tantes vegades com ha obert la boca. Tenim el representant de la CEOE, el seu Preside
nt, el Sr. Gerardo Díaz, quins mèrits més rellevants com a empresari és que ha sabut fer negocis a la vora dels Governs (del color que sigui, perquè el diner no té cap ideologia), ha sabut parar la mà cada vegada que ha tocat (que han sigut moltes) i tampoc sabem que hi fa com a President d’una cosa tant selecta com és la CEOE. Finalment tenim els sindicats, amb uns representants que fa molts anys veiem les mateixes cares, que estan acostumats a viure, no de les cotitzacions dels seus afiliats, sinó dels pressupostos de l’Estat. Aquest lligam econòmic amb els mateixos que han de denunciar, si correspon, els ha tornat absolutament mesells, els ha fet que siguin completament ineficaços, fins al punt que la majoria ja es pregunta que hi fan uns sindicats amb aquesta baixa representativitat i amb aquests resultats tan magres.Ahir, finalment per intentar veure com es podia arribar a algun acord, el Sr. Rodríguez Zapatero els va convidar tots a la Moncloa (no sé si van estar a la Bodeguilla, ni quin menú els va oferir). Segurament tots devien sortir mig trompes, però ningú es va moure del seu punt d’arribada, de pactar solucions, res de res.
Com que a uns i altres se’ls en fot el que passi als treballadors i el que passi al país, ja estan d’acord en que aquesta cosa duri tot el temps que calgui. Mentre ells sortiran a les televisions, a la premsa i això els garanteix continuar amb la seva bicoca.
Per la seva banda els gestors d’empreses (amb representació a la CEOE) volen aconseguir una acomiadament més barat (volen poder acomiadar sense indemnització de cap tipus i pràcticament sense preavís, un acomiadament lliure), volen unes cotitzacions laborals més baixes i també es queixen de l’absentisme laboral.
Suposo que un i altre objectiu deuen tenir el seu raonament profund. Pel que fa a l’absentisme, sembla que els números són molt elevats i segurament tots estarem d’acord en que cal fer alguna cosa en aquest punt. Jo mateix fa pocs dies vaig trobar a la platja a una treballadora que estava de baixa, però aquesta baixa no li impedia estar jugant amb el seu fill a la platja. El motiu de la baixa era que havia d’operar-se d’un problema al genoll dintre de quinze dies. Mentre, sense cap classe de problema es passejava per la platja i pel poble, amb una cara de salut que era envejable (com a mínim hauria pogut dissimular i fer veure que patia). És evident que això és un cas de barra i que aquestes situacions perjudiquen a les empreses i creen un ambient entre el personal que hi treball de molt mal rotllo. Aquí s’han d’aplicar dures mesures.
Pel que fa a les indemnitzacions, ja no s’entén tant. Per un costat la praxis demostra que aquests gestors d’empreses han pogut deixar sense feina a 4 milions de treballadors sense massa problemes. La indemnització no és un factor econòmic insalvable, la veritable voluntat és la supeditació. Els gestors d’empreses
volen tenir als treballadors supeditats, acollats, que no els agafin ínfules, i la forma és que sàpiguen que el seu lloc de treball depèn de l’arbitrarietat, no de l’amo, sinó del seu encarregat, digui’s director general, digui’s president.Hi ha una altra qüestió difícil de pair. Com és que aquests senyors que tots tenen el seu golden parachute multimilionari, s’atreveixen a demanar aquestes dures condicions de treball per a tots els demès?
Els fastuosos plans de pensions que s’autoassignen aquests individus, els seus ingressos (que no sou) multimilionaris i, per postres, les indemnitzacions estratosfèriques, haurien de fer que aquests individus fossin més respectuosos i volguessin passar desapercebuts. Doncs no! Proclamen al món mundial que han de cargolar les condicions de treball, que sembla és l’única cosa que pot fer més rendible l’empresa. Els errors estratègics, les cagades monumentals d’aquests executius, sembla doncs que no hi tenen res a veure.
Finalment un tercer punt són les cotitzacions salarials que fan augmentar els costos laborals d’una forma important. Això és ben cert, però han sigut aquestes cotitzacions les que han permès que l’estat del benestar s’instal·lés a casa nostra. Ara si les abaixen, molt aviat estarem en una situació de fallida, les empreses guanyaran més diners i els treballadors (la majoria de la població) veurà disminuït el seu benestar. Què hi farem! són coses de la globalització. Que si la participació de les rendes del treball disminueixen sobre el total d’ingressos de la renda nacional en els darrers vuit anys, i perden 8 punts, són coses de l’economia liberal, sobre les que ningú està autoritzat a modificar. Que si la distribució de la renda és desigual, tampoc això es pot modificar, perquè com ja sabem hi ha una mà invisible que se’n ocupa de fer-ho. Mala sort. Són coses de l’economia liberal.
El diari, però, ens recordava fa pocs dies els èxits d’aquest empresari model que es diu Gerardo Díaz Ferran, president de la CEOE. En l’època de Felipe González va rebre la companyia Viajes Marsans pel preu d’una pesseta. En l’epoca de Aznar, va rebre el regal d’ARSA (Aerolínies Argentines) sense posar-hi ni un cèntim, però si va rebre un regal d’Aznar de 800 milions de dòlars a fons perdut per un concepte que segurament només l’Ansar i ell saben el motiu. Pocs anys desprès la SEPI n’hi va posar 190 milions més, per arribar a un final que ARSA va fer fallida.
Ara per acabar-ho d’adobar el Sr. Diaz Ferran ha de fer front a una querella per valor de 100 milions de dòlars derivada dels seus tripijocs a ARSA. Menys mal que el Sr. Zapatero, davant del seu estrés li ha fet la gràcia de donar un préstec a ARSA de 250 milions d’euros, amb la finalitat que el Sr. Díaz Ferran, pugui recuperar un dipòsit que va haver de fer de 190 milions per un compromís determinat de compra d’avions.
Però els maldecaps d’aquest pobre home no s’acaben. Amb tant diàleg social s’ha "oblidat" de pagar la nòmina als treballadors d’una de les seves empreses -Air Comet-, que des de juny no cobren els seus treballadors.
Ara doncs convé que el Govern li faci algun donatiu més per poder pagar aquestes nòmines.
Si aquest és el diàleg social, estem ben posats!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada