Recull d’idees d’un viatge de prospecció a Tallin
Voldria explicar alguna de les coses que he pogut aprendre en un viatge a un petit país (Letònia) on em va dur la casualitat i on vaig tenir notícia del noruec Erik S. Reinert ** professor de la Universitat Tecnològica de Tallin.
Aquest professor ens va explicar algunes idees que, en la meva opinió, hauríem de tenir presents més sovint del que ho fem habitualment. Al temps adverteixo que no tot el que conté aquest article és imputable al professor Reinert, sinó que malauradament hi ha idees de collita pròpia.
Dit això i constatant que l’economia, desprès de la màgia, la bruixeria, l’esoterisme i la medicina, és la ciència més incerta del planeta, passaré a desgranar les idees que m’han semblat més importants.
Reinert fa una anàlisi de la ciència de l’economia i replanteja algunes de les “veritats” inamovibles que han configurat el pensament dels economistes ortodoxes des de 1776 ***. El que crida l’atenció, avui que disposem de acurats mesuraments de dades, és que l’origen d’algunes teories econòmiques, estiguin tant influenciades per la física i les matemàtiques, on tot és (més o menys) exacte.
Les teories econòmiques basades en l’experiència dominaren en solitari durant segles. L’actual Teoria Econòmica abstracta té menys de dos segles d’existència i prové de l’escola fisiocràtica que va dominar en el seu temps a França, tot i que els seus veritables pares foren Adam Smith i David Ricardo. Avui, però, disposem de prou informació històrica per contrastar si les teories suposadament ortodoxes coincideixen amb el món real o bé són teories que només serveixen per la recreació intel·lectual dels seus il·lustres creadors i, a totes les Universitats de més prestigi pul·lulen professors que mantenen aquesta separació tant radical entre el que diu la teoria i el que explica la realitat. Així trobem professors que segueixen aquestes recreacions intel·lectuals (que per altra banda com ja he dit tenen poc a veure amb el que passa al món) a les Universitats més prestigioses de tot el món, des de Colúmbia, Standford, Berkeley, London School of Economics, Complutense, Autònoma o la que sigui, i evidentment on més pro
liferen aquests tipus de professors són a les escoles de negocis.
L’excepció potser és Harvard on la metodologia d’estudi del cas els porta cap a un tipus de raonament: desprès d’una continuada observació, estudi i reflexió, ensopegues amb algun cas i penses: no ho entenc. Entre la teoria i l’observació de la realitat hi ha alguns desacords. O jo m’equivoco o s’equivoquen ells. Vull descobrir-ho. Malauradament, però el que abunden són els economistes autosatisfets, acrítics, dogmàtics i poc reflexius, que han après la teoria econòmica ortodoxa i prescindeixen de la realitat; pretenen que sigui la realitat la que s’adapti a la seva teoria, perquè aquesta és perfecta. Aquesta afecció a construir teories basades en models matemàtics i/o lligats als comportaments de la física, és molt probable que hagin estat nefastos pel coneixement veritable del món real.
No és doncs una casualitat que hagi estat la escola històrica alemanya la que hagi posat de relleu aquesta incongruència. La filosofia alemanya utilitza el terme verstehen per a un tipus de comprensió qualitativa, irreductible a números i símbols. Contra el que creuen molts economistes, el primer professor d’economia del món fou Simon Peter Grasser de la Universitat de Halle (Alemanya), i van haver de passar cent anys abans que Anglaterra creés la seva primera càtedra d’economia (Adam Smith era professor d’economia moral).
Així per aquesta via va avançar l’escola històrica, el seu plantejament es basa en l’acumulació de dades quina rellevància serveix com a únic criteri vàlid per la seva inclusió. Al respecte em sembla interessant reproduir opinions d’insignes economistes (que potser seria millor situar-les dintre un context). Paul Krugman ha dit: en certs moments històrics s’oblida el coneixement anterior i predomina la ignorància, i el veredicte de Shumpeter sobre la teoria de Ricardo: és una teoria excel·lent que mai podrà ser refutada, només li manca sentit comú. En la teoria del comerç internacional es pot argumentar que les conclusions deriven directament de les hipòtesis.
Voldria explicar alguna de les coses que he pogut aprendre en un viatge a un petit país (Letònia) on em va dur la casualitat i on vaig tenir notícia del noruec Erik S. Reinert ** professor de la Universitat Tecnològica de Tallin.
Aquest professor ens va explicar algunes idees que, en la meva opinió, hauríem de tenir presents més sovint del que ho fem habitualment. Al temps adverteixo que no tot el que conté aquest article és imputable al professor Reinert, sinó que malauradament hi ha idees de collita pròpia.
Dit això i constatant que l’economia, desprès de la màgia, la bruixeria, l’esoterisme i la medicina, és la ciència més incerta del planeta, passaré a desgranar les idees que m’han semblat més importants.
Reinert fa una anàlisi de la ciència de l’economia i replanteja algunes de les “veritats” inamovibles que han configurat el pensament dels economistes ortodoxes des de 1776 ***. El que crida l’atenció, avui que disposem de acurats mesuraments de dades, és que l’origen d’algunes teories econòmiques, estiguin tant influenciades per la física i les matemàtiques, on tot és (més o menys) exacte.
Les teories econòmiques basades en l’experiència dominaren en solitari durant segles. L’actual Teoria Econòmica abstracta té menys de dos segles d’existència i prové de l’escola fisiocràtica que va dominar en el seu temps a França, tot i que els seus veritables pares foren Adam Smith i David Ricardo. Avui, però, disposem de prou informació històrica per contrastar si les teories suposadament ortodoxes coincideixen amb el món real o bé són teories que només serveixen per la recreació intel·lectual dels seus il·lustres creadors i, a totes les Universitats de més prestigi pul·lulen professors que mantenen aquesta separació tant radical entre el que diu la teoria i el que explica la realitat. Així trobem professors que segueixen aquestes recreacions intel·lectuals (que per altra banda com ja he dit tenen poc a veure amb el que passa al món) a les Universitats més prestigioses de tot el món, des de Colúmbia, Standford, Berkeley, London School of Economics, Complutense, Autònoma o la que sigui, i evidentment on més pro
liferen aquests tipus de professors són a les escoles de negocis.L’excepció potser és Harvard on la metodologia d’estudi del cas els porta cap a un tipus de raonament: desprès d’una continuada observació, estudi i reflexió, ensopegues amb algun cas i penses: no ho entenc. Entre la teoria i l’observació de la realitat hi ha alguns desacords. O jo m’equivoco o s’equivoquen ells. Vull descobrir-ho. Malauradament, però el que abunden són els economistes autosatisfets, acrítics, dogmàtics i poc reflexius, que han après la teoria econòmica ortodoxa i prescindeixen de la realitat; pretenen que sigui la realitat la que s’adapti a la seva teoria, perquè aquesta és perfecta. Aquesta afecció a construir teories basades en models matemàtics i/o lligats als comportaments de la física, és molt probable que hagin estat nefastos pel coneixement veritable del món real.
No és doncs una casualitat que hagi estat la escola històrica alemanya la que hagi posat de relleu aquesta incongruència. La filosofia alemanya utilitza el terme verstehen per a un tipus de comprensió qualitativa, irreductible a números i símbols. Contra el que creuen molts economistes, el primer professor d’economia del món fou Simon Peter Grasser de la Universitat de Halle (Alemanya), i van haver de passar cent anys abans que Anglaterra creés la seva primera càtedra d’economia (Adam Smith era professor d’economia moral).
Així per aquesta via va avançar l’escola històrica, el seu plantejament es basa en l’acumulació de dades quina rellevància serveix com a únic criteri vàlid per la seva inclusió. Al respecte em sembla interessant reproduir opinions d’insignes economistes (que potser seria millor situar-les dintre un context). Paul Krugman ha dit: en certs moments històrics s’oblida el coneixement anterior i predomina la ignorància, i el veredicte de Shumpeter sobre la teoria de Ricardo: és una teoria excel·lent que mai podrà ser refutada, només li manca sentit comú. En la teoria del comerç internacional es pot argumentar que les conclusions deriven directament de les hipòtesis.
Feu el que jo dic, no el que jo faig
La història del pensament econòmic ens explica el que Smith va dir que hauria d’haver fet Anglaterra, però en canvi ningú es va preocupar d’explicar-nos el que realment Anglaterra va fer, que va ser molt diferent del que Smith havia aconsellat i que, per altra banda, li va permetre assolir un important nivell d’industrialització per la via del proteccionisme. Durant la primera Revolució Industrial Adam Smith, que era funcionari de duanes, descrivia l’economia mundial com una “societat comercial” dedicada a comprar i vendre més que no pas a produir. Mentre, economistes de l’Europa continental (Bekmann, Gotinga,...) seguien considerant la producció, la tecnologia i el coneixement com la base del creixement.
Els EUA, en el seu inici els estats estaven dividits entre la política activista de Alexander Hamilton i la màxima de Jefferson que mantenia que el millor Govern és el que menys governa. Però Hamilton ho tenia clar: no facis el que els anglesos et diuen que facis, fes el que van fer ells, el que avui seria traslladable a: no facis el que et diuen els americans, fes el que van fer ells. El que porta com a corol·lari que tots els països actualment rics van passar per un període de protecció industrial.
Què els cal fer als països pobres (si els rics els deixen)
Els EUA, en el seu inici els estats estaven dividits entre la política activista de Alexander Hamilton i la màxima de Jefferson que mantenia que el millor Govern és el que menys governa. Però Hamilton ho tenia clar: no facis el que els anglesos et diuen que facis, fes el que van fer ells, el que avui seria traslladable a: no facis el que et diuen els americans, fes el que van fer ells. El que porta com a corol·lari que tots els països actualment rics van passar per un període de protecció industrial.
Què els cal fer als països pobres (si els rics els deixen)
Els països pobres si volen entendre les causes de la prosperitat dels EUA i la UE han d’estudiar les mesures que van adoptar els seus constructors i no el que prediquen els seus oblidadissos successors.Smith deia: els EUA cometrien un error si intentaven protegir la seva indústria, però ell mateix afirmava que solament amb indústria guanyarien la guerra. Hamilton que havia llegit Smith, va fer cas de la darrera asseveració i no de la teoria sobre el comerç lliure.
Seguint l’exemple anglès, els EUA van protegir la seva indústria més de 150 anys.
Les teories econòmiques basades en l’experiència posen de relleu les compensacions que rarament s’aprecien en les teories basades en la física, que solen proposar un tipus de política econòmica de talla única, sigui quin sigui el context en que es produeixin els fets.
Els economistes de Chicago proclamen que els Governs no haurien d’intervenir en l’economia, però el seu alcalde està invertint (o gastant) milions de dòlars per fomentar indústries d’alta Tecnologia. Mentres, el Banc Mundial i el FMI segueixen imposant condicions als països pobres que els impedeixen aplicar mesures semblants.
Una economia ortodoxa demana una economia paliativa enlloc d’una economia del desenvolupament que és el que veritablement necessiten aquests països. Ara és evident que si les mesures les han de prendre els polítics i els líders econòmics que jo conec, la veritat és que prefereixo que no ens ho arreglin, que ho deixin tal com està i que sigui el que Déu vulgui.
L’educació hauria de ser la base del desenvolupament del Tercer Món, però en països molt pobres (Haití, Mongòlia, Rwanda i altres països africans) l’educació no contribuirà en augmentar el seu nivell de riquesa, sinó més aviat fomentarà l’emigració de les persone
s formades cap altres països. Així haurem demanat que aquests països pobres es facin càrrec de la formació de la seva població quan no tenen lloc de treball per oferir-los, perquè prou que ens hem preocupat que no tinguin una indústria que ens podria fer la competència. Consegüentment aquestes persones que han sigut formades amb molt esforç per aquest país pobre, ara emigraran cap als països rics que els pot oferir aquests llocs de treball o com diria algun cínic, una oportunitat de negoci.
Així, a Estònia, quan es van treure de sobre la petjada dels russos, van haver de sentir com el FMI (el mateix que té com a Director Gerent un economista espanyol ortodox) i el Banc Mundial, els aconsellava que tanquessin les seves universitats perquè Estònia tindria la seva avantatja comparativa**** en activitats econòmiques que no requerien una educació universitària.
Pel mateix camí va la llei de Creixement d’Oportunitats per l’Àfrica (AGOA) que patrocina els EUA, llei que fomenta la industrialització dels països africans i l’exportació dels seus productes sempre i quan les matèries primes utilitzades siguin provinents dels EUA.
En tot cas i per resumir algunes d’aquestes idees crec que la controvèrsia està en el context i en la velocitat en que s’aplica el lliure comerç i la resta de polítiques econòmiques.
* Pangloss era el preceptor de Càndid, una mena d’home que sempre deia, no que les coses van bé, sinó que van millor; i aquesta era la seva opinió quan explicava a Càndid que la seva enamorada Conegunda havia sigut violada per tot un exèrcit búlgar i desprès esquarterada com un xai; el mateix que deia que les desgràcies particulars fan el bé del món i, per tant, quantes més desgràcies particulars hi hagi millor anirà el món; i mentre, excepcionalment el penjaven a la forca (l'haurien pogut enviar a la foguera) com a conseqüència d’un "auto de fe" a Coimbra. (Voltaire, Contes filosòfics).
s formades cap altres països. Així haurem demanat que aquests països pobres es facin càrrec de la formació de la seva població quan no tenen lloc de treball per oferir-los, perquè prou que ens hem preocupat que no tinguin una indústria que ens podria fer la competència. Consegüentment aquestes persones que han sigut formades amb molt esforç per aquest país pobre, ara emigraran cap als països rics que els pot oferir aquests llocs de treball o com diria algun cínic, una oportunitat de negoci.Així, a Estònia, quan es van treure de sobre la petjada dels russos, van haver de sentir com el FMI (el mateix que té com a Director Gerent un economista espanyol ortodox) i el Banc Mundial, els aconsellava que tanquessin les seves universitats perquè Estònia tindria la seva avantatja comparativa**** en activitats econòmiques que no requerien una educació universitària.
Pel mateix camí va la llei de Creixement d’Oportunitats per l’Àfrica (AGOA) que patrocina els EUA, llei que fomenta la industrialització dels països africans i l’exportació dels seus productes sempre i quan les matèries primes utilitzades siguin provinents dels EUA.
En tot cas i per resumir algunes d’aquestes idees crec que la controvèrsia està en el context i en la velocitat en que s’aplica el lliure comerç i la resta de polítiques econòmiques.
* Pangloss era el preceptor de Càndid, una mena d’home que sempre deia, no que les coses van bé, sinó que van millor; i aquesta era la seva opinió quan explicava a Càndid que la seva enamorada Conegunda havia sigut violada per tot un exèrcit búlgar i desprès esquarterada com un xai; el mateix que deia que les desgràcies particulars fan el bé del món i, per tant, quantes més desgràcies particulars hi hagi millor anirà el món; i mentre, excepcionalment el penjaven a la forca (l'haurien pogut enviar a la foguera) com a conseqüència d’un "auto de fe" a Coimbra. (Voltaire, Contes filosòfics).
* * Erik S. Reinert, La Globalización de la Pobreza, Crítica 2007
** * Data en la que Adam Smith va publicar An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, es va publicar la Declaració del Drets de Virginia, al temps que els americans van fer una grossa botifarra als seus preceptors anglesos (per unes qüestions comercials) i es van declarar independents.
**** Vegis David Ricardo i la seva teoria de l’avantatja comparativa del comerç internacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada