S’ha signat el pacte Nacional per a l’habitatge, però no tothom hi està d’acord; CiU i el PP no ho han volgut signar. El motiu sembla ser el presumpte pacte que estableix una espècie d’expropiació en cas de pisos buits que no estiguin llogats, tot i que en el seu dia CiU havia promulgat una llei que era també una espècie d’expropiació de terrenys no construïts, amb la mateixa finalitat que es pretén ara.
En realitat, però ¿què és aquesta cosa del Pacte Nacional per a l’Habitatge?
Els proposants diuen que és un acord entre tots els que participen en el que afecta a l’habitatge: els polítics, els creadors de sòl, els promotors, els sindicats, els polítics i algun despistat que passava pel davant i també ho ha signat.
El que resulta una mica incomprensible per al públic en general és el perquè d’aquest pacte. És evident que hi ha un primer motiu indiscutible que el propi Pla exposa al seu inici: els salaris en els darrers 10 anys han crescut un 30% mentre que el preu de l’habitatge ha crescut un 245%. Sembla doncs que el mercat no arreglarà pas l’accés a l’habitatge de tot un conjunt de ciutadans que són mileuristes i fins i tot en molts casos ni tan sols hi arriben. Per tant una intervenció de les autoritats ad-hoc sembla pertinent i l’emissió d’un document de 60 pàgines, que finalment han quedat en 222, també.
Ens diuen que desprès vindrà la Llei que ho regularà i ja ens avancen que la Llei dirà coses distintes a les que diu el Pacte, la qual cosa resulta una mica sorprenent.
Hem sentit odes al Pacte, en el sentit de que aquest ha fet que es posessin d’acord una sèrie d’intervinents (tots? ja ho avanço, no!) en el que afecta al negoci, solució, reforma, o com vulguem dir-li de l’habitatge, i això, necessàriament ha de ser una cosa bona.
El Pacte Nacional per a l’habitatge és, no hi ha cap dubte, un intent seriós de plantejament amb una clara voluntat de solució del problema de l’habitatge.
Les dades que es faciliten en el propi Pacte són rellevants, i els Rept
es i Objectius també; però, el que no planteja el Pacte són els motius que han dut a l’habitatge a un nivell de preus impossibles per la majoria de la població. No explica perquè s’ha transformat en l’objecte desitjat dels especuladors ni quin és i ha sigut fins ara el paper dels diferents actors d’aquesta comèdia. Ni tampoc perquè els ciutadans de l’Estat Espanyol prefereixen la compra al lloguer d’una forma tant clara com no es produeix a la resta d’Europa.
Com el Pacte no ho explica hem de fer algun esforç per esbrinar-ho. Sembla que tot (o bona part) se centra en el preu del sòl i de com aquest s’ha anat incrementant degut a la seva escassetat.
Però el sòl i el seu preu no s’apuja perquè si, ni ho fa seguint cap de les lleis del mercat, sinó que obeeix els destins d’un mercat monopolístic en que els principals actor han sigut els Ajuntaments, regits la majoria d’ells per homes que han entrat a la política local per interessos exclusivament immobiliaris. La prova del nou és que en la majoria d’ells hi ha representants dels interessos d’aquest sector.
Les requalificacions urbanístiques són la joia de la corona. Un àmbit totalment arbitrari en mans de les corporacions locals i concretament en mans dels alcaldes i regidors d’urbanisme, són per si soles aclaridores del perquè de tot plegat. El traspàs de funcions a aquests Ens locals no ha sigut massa exitòs si més no en el camp de l’urbanisme
i de l’habitatge, on els interessos caciquils i la cobdícia han fet i desfet al seu gust.
Les conseqüències d’aquestes requalificacions tenen uns efectes enriquidors i creadors de nous milionaris, depenent només aquest enriquiment de si el responsable d’urbanisme fa una ratlla aquí o allà, de si el permís és de tants o quants metres construïbles i tot això és de lliure decisió dels regidors dels nostres Ajuntaments, sense que fins ara a cap d’ells, o nosaltres els ciutadans que els hem elegit, se’ls hagi ocorregut retre o se’ns hagi ocorregut demanar comptes de la seva gestió.
“Tengo un grave problema de conciencia y por eso le he llamado –dijo el concejal de Urbanismo-: Usted es propietario de un magnífico solar y la ley me autoriza a darle el destino que me parezca más oportuno. Yo creo que aquí podría colocarse un jardín para el recreo de los niños y ancianos del barrio, que bien lo necesitan. Para ello basta pintarlo de verde”. Y así lo hizo. El propietario balbuceó consternado: “Esto es mi ruina. En tales condiciones no me pagaran por él, compensaciones incluidas, ni un millón de pesetas” Sus lágrimas enternecieron al edil. “No llore usted más. Dejaremos de momento que los niños sigan jugando en las calles. También hay que pensar en los obreros y empleados modestos que necesitan vivienda. Se lo pintaré marrón y podrá edificar algunos pequeños bloques de pisos baratos”. El promotor calculó que así podría valer cien millones de pesetas y, cobrando ánimo, ponderó las ventajas de construir muchas y buenas torres de lujo que rehabilitarían la zona, reactivando de paso el sector de la construcción.
La autoridad, una vez más, demostró su buen corazón y se dio por convencida. “Pero reconocerá –añadió- que no es justo que usted se enriquezca con los terrenos a costa de niños y ancianos. Podemos hacer, por tanto una cosa: Yo le pinto la parcela de rojo y usted cede al Ayuntamiento otro solar para el parque...” “¡Acepto!”, exclamó jubiloso el propietario y sacó la pluma dispuesto a firmar. “No tan aprisa –dijo afablemente el concejal-, que aún no he terminado. Porque, además, deberá entregar al partido diez millones de los ochocientos que le estoy haciendo ganar con la recalificación del suelo y, sobre ello, también tendrá que darme a mi otros diez.” ¿Cómo iba a dudar el promotor? Entre el rojo y el verde estaba el, negocio y con la diferencia había para todos.
Alejandro Nieto, España en astillas 1993
En el segon lloc, per ordre d’importància, hi trobem els promotors. Ells han sigut uns artistes en bloquejar el sòl, en acaparar-lo i en convertir-lo en un bé inassequible per altres possibles operadors, però això no ho han fet sols, els Ajuntaments hi han estat d’acord i han expulsat a altres operadors incòmodes com poden ser les Cooperatives d’habitatge, perquè, a més tenen menys recursos i menys “relacions” amb l’administració, sobretot pel que fa al sòl provinent d’aquesta font. El resultat ha estat que les empreses promotores han fet l’agost en aquest mar revoltat dels negocis immobiliaris.
Per altra banda no s’entén que els promotors hagin de subscriure un pacte per l’habitatge. El Conseller parla de "comunitat d’esforços i d’interessos". D’esforços, passi, però d’interessos! Què vol dir aquesta expressió?
El fet real és que el mercat d’habitatges està saturat. Hi ha més habitatges construïts dels que composen la demanda solvent i possible. És a dir, de cada 10 habitatges que es construeixen se’n ven un. I això a on ens porta? Doncs que, necessàriament els pisos hauran de baixar de preu i que alguns especuladors s’hi hauran agafat alguna cosa d’aquelles que fan mal.
La mateixa administració reconeix que els promotors tenen problemes en el mercat d’habitatge lliure i, per tant, ara diuen que volen entrar en el mercat d’habitatge protegit que aquí si hi ha demanda. Ara que els grans constructors i promotors han exhaurit la mamella dels habitatges lliures s’apunten als protegits (fins ara només construïen un 20% del miserable total de vivendes protegid
es que es posava al mercat, la resta ho feia l’administració i les cooperatives). Sembla que no els queda altre remei, la vivenda lliure s’ha estroncat, i ara entraran en la protegida i a sobre, l’Administració els ofereixen un pacte i els haurem de donar les gràcies.
I per últim, els Polítics, amb majúscula. Uns individus miops que no han sigut capaços de veure que un país sense indústria, sense infrastructures, només dedicant-se a fer cases per passar l’estiu i per especular, no és altra cosa que un país tercermundista, on el pervindre dels nostres fills serà fer de manobres i cambrers, amb tot el respecte per aquestes professions, és a dir, han permès que ens especialitzem en ser una país pobre.
Una darrera consideració. ¿Com és que tenim una Justícia tant poc justa, amb una decisions sempre fora de temps quan no prevaricadores? Si volem que els pisos buits siguin llogats, ¿Perquè no es resol el tema d’una justícia que funcioni? ¿No es podria aconseguir que les resolucions dels litigis de propietaris amb llogaters (especialment els barruts) es resolguessin en dos o tres mesos? ¿No es podria implantar un registre d’inquilins barruts i de propietaris sense entranyes que estan fent mobbing als seus inquilins per tal de fer molt difícil l’actuació d’aquests individus? ¿No podria l’Administració garantir determinades drets als llogaters i als propietaris? ¿Perquè la justícia actua talment com si només volgués protegir els delinqüents? ¿Tants milions per fer funcionar aquest Pla i no hi ha suficients diners per fer funcionar correctament la Justícia?
En realitat, però ¿què és aquesta cosa del Pacte Nacional per a l’Habitatge?
Els proposants diuen que és un acord entre tots els que participen en el que afecta a l’habitatge: els polítics, els creadors de sòl, els promotors, els sindicats, els polítics i algun despistat que passava pel davant i també ho ha signat.
El que resulta una mica incomprensible per al públic en general és el perquè d’aquest pacte. És evident que hi ha un primer motiu indiscutible que el propi Pla exposa al seu inici: els salaris en els darrers 10 anys han crescut un 30% mentre que el preu de l’habitatge ha crescut un 245%. Sembla doncs que el mercat no arreglarà pas l’accés a l’habitatge de tot un conjunt de ciutadans que són mileuristes i fins i tot en molts casos ni tan sols hi arriben. Per tant una intervenció de les autoritats ad-hoc sembla pertinent i l’emissió d’un document de 60 pàgines, que finalment han quedat en 222, també.
Ens diuen que desprès vindrà la Llei que ho regularà i ja ens avancen que la Llei dirà coses distintes a les que diu el Pacte, la qual cosa resulta una mica sorprenent.
Hem sentit odes al Pacte, en el sentit de que aquest ha fet que es posessin d’acord una sèrie d’intervinents (tots? ja ho avanço, no!) en el que afecta al negoci, solució, reforma, o com vulguem dir-li de l’habitatge, i això, necessàriament ha de ser una cosa bona.
El Pacte Nacional per a l’habitatge és, no hi ha cap dubte, un intent seriós de plantejament amb una clara voluntat de solució del problema de l’habitatge.
Les dades que es faciliten en el propi Pacte són rellevants, i els Rept
es i Objectius també; però, el que no planteja el Pacte són els motius que han dut a l’habitatge a un nivell de preus impossibles per la majoria de la població. No explica perquè s’ha transformat en l’objecte desitjat dels especuladors ni quin és i ha sigut fins ara el paper dels diferents actors d’aquesta comèdia. Ni tampoc perquè els ciutadans de l’Estat Espanyol prefereixen la compra al lloguer d’una forma tant clara com no es produeix a la resta d’Europa.Com el Pacte no ho explica hem de fer algun esforç per esbrinar-ho. Sembla que tot (o bona part) se centra en el preu del sòl i de com aquest s’ha anat incrementant degut a la seva escassetat.
Però el sòl i el seu preu no s’apuja perquè si, ni ho fa seguint cap de les lleis del mercat, sinó que obeeix els destins d’un mercat monopolístic en que els principals actor han sigut els Ajuntaments, regits la majoria d’ells per homes que han entrat a la política local per interessos exclusivament immobiliaris. La prova del nou és que en la majoria d’ells hi ha representants dels interessos d’aquest sector.
Les requalificacions urbanístiques són la joia de la corona. Un àmbit totalment arbitrari en mans de les corporacions locals i concretament en mans dels alcaldes i regidors d’urbanisme, són per si soles aclaridores del perquè de tot plegat. El traspàs de funcions a aquests Ens locals no ha sigut massa exitòs si més no en el camp de l’urbanisme
i de l’habitatge, on els interessos caciquils i la cobdícia han fet i desfet al seu gust.Les conseqüències d’aquestes requalificacions tenen uns efectes enriquidors i creadors de nous milionaris, depenent només aquest enriquiment de si el responsable d’urbanisme fa una ratlla aquí o allà, de si el permís és de tants o quants metres construïbles i tot això és de lliure decisió dels regidors dels nostres Ajuntaments, sense que fins ara a cap d’ells, o nosaltres els ciutadans que els hem elegit, se’ls hagi ocorregut retre o se’ns hagi ocorregut demanar comptes de la seva gestió.
“Tengo un grave problema de conciencia y por eso le he llamado –dijo el concejal de Urbanismo-: Usted es propietario de un magnífico solar y la ley me autoriza a darle el destino que me parezca más oportuno. Yo creo que aquí podría colocarse un jardín para el recreo de los niños y ancianos del barrio, que bien lo necesitan. Para ello basta pintarlo de verde”. Y así lo hizo. El propietario balbuceó consternado: “Esto es mi ruina. En tales condiciones no me pagaran por él, compensaciones incluidas, ni un millón de pesetas” Sus lágrimas enternecieron al edil. “No llore usted más. Dejaremos de momento que los niños sigan jugando en las calles. También hay que pensar en los obreros y empleados modestos que necesitan vivienda. Se lo pintaré marrón y podrá edificar algunos pequeños bloques de pisos baratos”. El promotor calculó que así podría valer cien millones de pesetas y, cobrando ánimo, ponderó las ventajas de construir muchas y buenas torres de lujo que rehabilitarían la zona, reactivando de paso el sector de la construcción.
La autoridad, una vez más, demostró su buen corazón y se dio por convencida. “Pero reconocerá –añadió- que no es justo que usted se enriquezca con los terrenos a costa de niños y ancianos. Podemos hacer, por tanto una cosa: Yo le pinto la parcela de rojo y usted cede al Ayuntamiento otro solar para el parque...” “¡Acepto!”, exclamó jubiloso el propietario y sacó la pluma dispuesto a firmar. “No tan aprisa –dijo afablemente el concejal-, que aún no he terminado. Porque, además, deberá entregar al partido diez millones de los ochocientos que le estoy haciendo ganar con la recalificación del suelo y, sobre ello, también tendrá que darme a mi otros diez.” ¿Cómo iba a dudar el promotor? Entre el rojo y el verde estaba el, negocio y con la diferencia había para todos.
Alejandro Nieto, España en astillas 1993
En el segon lloc, per ordre d’importància, hi trobem els promotors. Ells han sigut uns artistes en bloquejar el sòl, en acaparar-lo i en convertir-lo en un bé inassequible per altres possibles operadors, però això no ho han fet sols, els Ajuntaments hi han estat d’acord i han expulsat a altres operadors incòmodes com poden ser les Cooperatives d’habitatge, perquè, a més tenen menys recursos i menys “relacions” amb l’administració, sobretot pel que fa al sòl provinent d’aquesta font. El resultat ha estat que les empreses promotores han fet l’agost en aquest mar revoltat dels negocis immobiliaris.
Per altra banda no s’entén que els promotors hagin de subscriure un pacte per l’habitatge. El Conseller parla de "comunitat d’esforços i d’interessos". D’esforços, passi, però d’interessos! Què vol dir aquesta expressió?
El fet real és que el mercat d’habitatges està saturat. Hi ha més habitatges construïts dels que composen la demanda solvent i possible. És a dir, de cada 10 habitatges que es construeixen se’n ven un. I això a on ens porta? Doncs que, necessàriament els pisos hauran de baixar de preu i que alguns especuladors s’hi hauran agafat alguna cosa d’aquelles que fan mal.
La mateixa administració reconeix que els promotors tenen problemes en el mercat d’habitatge lliure i, per tant, ara diuen que volen entrar en el mercat d’habitatge protegit que aquí si hi ha demanda. Ara que els grans constructors i promotors han exhaurit la mamella dels habitatges lliures s’apunten als protegits (fins ara només construïen un 20% del miserable total de vivendes protegid
es que es posava al mercat, la resta ho feia l’administració i les cooperatives). Sembla que no els queda altre remei, la vivenda lliure s’ha estroncat, i ara entraran en la protegida i a sobre, l’Administració els ofereixen un pacte i els haurem de donar les gràcies.I per últim, els Polítics, amb majúscula. Uns individus miops que no han sigut capaços de veure que un país sense indústria, sense infrastructures, només dedicant-se a fer cases per passar l’estiu i per especular, no és altra cosa que un país tercermundista, on el pervindre dels nostres fills serà fer de manobres i cambrers, amb tot el respecte per aquestes professions, és a dir, han permès que ens especialitzem en ser una país pobre.
Una darrera consideració. ¿Com és que tenim una Justícia tant poc justa, amb una decisions sempre fora de temps quan no prevaricadores? Si volem que els pisos buits siguin llogats, ¿Perquè no es resol el tema d’una justícia que funcioni? ¿No es podria aconseguir que les resolucions dels litigis de propietaris amb llogaters (especialment els barruts) es resolguessin en dos o tres mesos? ¿No es podria implantar un registre d’inquilins barruts i de propietaris sense entranyes que estan fent mobbing als seus inquilins per tal de fer molt difícil l’actuació d’aquests individus? ¿No podria l’Administració garantir determinades drets als llogaters i als propietaris? ¿Perquè la justícia actua talment com si només volgués protegir els delinqüents? ¿Tants milions per fer funcionar aquest Pla i no hi ha suficients diners per fer funcionar correctament la Justícia?
Els nostres benintencionats governants se’ns dubte volen resoldre el problema de l’habitatge, però ¿creuen de veritat que els propietaris de pisos no els lloguen només per tocar la pera, o que prefereixen renunciar a una renda legítima que els podria proporcionar un lloguer? Si fem un seguiment dels procediments de desnonament de qualsevol gran ciutat (que és a on es produeixen amb més freqüència) veurem que els terminis de la Llei mai es compleixen i el propietari arriba a la conclusió que prefereix tenir-lo buit abans de tenir un llogater que li portarà molts problemes, uns provocats pel propi inquilí, i altres provocats per una justícia que no funciona de cap manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada