Naturalesa morta (Sanxia Haoren)
Aquest és el nom de la pel·lícula del director xinès Jia Zhang-Ke. Ens parla d’uns homes i dones que van ser expulsats de les seves cases i d’una ciutat mil·lenària, Fengjie submergida per les aigües de la pressa de les Tres Gorges.
No parlaré de la pel·lícula, sinó del que s’hi veu, dels xinesos i de les seves formes de vida. D’una forma de vida que sense voler o volent, alguns occidentals exalten com el model que ens ha de portar cap al nostre futur, cap al futur d’una nova societat desitjada.
El cinema i la literatura ens ha mostrat algunes imatges del futur. Cadascú té en el seu imaginari unes referències pròpies d’aquest futur. En el meu cas quan vull imaginar-me’l em venen a la ment imatges d’ Orwell (1984), de Huxley (Un món Feliç), el 2001 de Kubric, el 2016 de Blade Runner de Ridley Scott i ara, Naturalesa morta, on se’ns mostra quin serà el nostre
futur, el que ens espera segons alguns dels nostres líders, però amb l’agreujant que és un futur tan immediat que ja és present.
No sé si us adoneu que totes aquestes referències (les meves) són realment tètriques, no hi ha una gota d’optimisme pel futur. En canvi, en realitat el que jo penso és que el present és indiscutiblement millor que el passat, si més no per una àmplia majoria de la població. Llavors ¿d’on ve aquest pessimisme?
Per si algú es pregunta que pretenc amb aquest escrit, ho explicito de forma immediata: oposar-me a les idees dels que exemplifiquen unes actituds determinades, uns sistemes determinats i uns models de societat que, segons ells, ens han de portar a un món millor. Oposar-me als que voldrien estendre la competència només als ingressos dels treballadors, tornant de forma pràctica a la llei de bronze dels salaris. Totes les odes dels polítics i estudiosos al sistema xinès actual han de ser desmitificades, tot i que són evidents els increments econòmics que s’han produït a la Xina, que els ha dut a que ara el Banc de la Xina (ICBC) ja és la tercera empresa mundial per capitalització, i també les Xina Mobile i PetroXina estan entre les 10 primeres. La cosa però ja no està tant clara quan parlem dels costos que està tenint aquest increment del PIB, ni quin repartiment té ni tampoc està gens clara la sostenibilitat d’aquest sistema.
Però, sense més comentaris aniré al que és pot veure en aquest film a mig camí entre el reportatge i una pel·lícula amb argument:
El fantasma del partit comunista xinès sobrevola tota la pel·lícula, sobrevola la vida de les pers
ones que han hagut de deixar les seves cases. El partit com una llosa que no és veu però que se sent, que els esclafa, que decideix sobre les seves vides i sobre la forma de viure...
La seva ciutat de Fengjie ara ja submergida en bona part sota les aigües de la pressa de les Tres Gorges. Més d’un milió de persones expulsades del seu territori en recerca de noves formes de subsistència. El projecte de modernització s’ho val? Què és un milió (o dos) de persones en un país que en té més de mil milions?
Trencament de famílies, aïllament de persones que ja no saben ni comunicar-se entre ells, que gairebé no tenen res a dir-se. Amb diàlegs minimalistes que sembla els costi parlar, recordar, estimar. Els queda el record dels sentiments però ja no saben expressar-los. Quan volen parlar, criden, no dominen les seves veus. Fumen a cor que vols, això si, en un entorn de misèria en el que tots es refugien en el seu mòbil...
Sobreviuen amb el que poden i viuen en un estat de violència notable. Com a tot arreu es cobra per apallissar a qui convingui, però aquí es converteix en una professió honorable, en un sistema de vida com qualsevol altre.
L’esclavitud per motius econòmics està a l’ordre del dia. Una doble història de relacions frustrades entre home i dóna, una parella rica i una parella pobra.
El clima bromós, boirós, humit, brut; un riu que els dóna la vida però que està mort degut a la contaminació, amb unes aigües en les que difícilment hi pot haver cap tipus de vida.
Si aquest és el món del futur, que Déu ens agafi confessats...
Naturalment no tots els crítics diuen que és tracta d’una pel·lícula geni
al (jo tampoc ho dic), fins i tot més aviat acusen al seu director de voler fer una denúncia contra els mals del progrés, i d’haver fet només un documental sense trama, quedant-se en la pura estètica. Però si us interessa la Xina i els seus homes, si us interessa posar en negre sobre blanc els elogis de determinats empresaris i polítics a un sistema totalitari com és el xinès, quina característica més rellevant és que el benefici es produeix de forma fàcil en determinades empreses (cal recordar que la majoria d’empreses tenen capital estatal, total o parcialment) a costa de la misèria de milers de milions de persones, aneu a veure aquesta pel·lícula. Tindreu una clara referència per tenir la vostra pròpia opinió. 
Aquest és el nom de la pel·lícula del director xinès Jia Zhang-Ke. Ens parla d’uns homes i dones que van ser expulsats de les seves cases i d’una ciutat mil·lenària, Fengjie submergida per les aigües de la pressa de les Tres Gorges.
No parlaré de la pel·lícula, sinó del que s’hi veu, dels xinesos i de les seves formes de vida. D’una forma de vida que sense voler o volent, alguns occidentals exalten com el model que ens ha de portar cap al nostre futur, cap al futur d’una nova societat desitjada.
El cinema i la literatura ens ha mostrat algunes imatges del futur. Cadascú té en el seu imaginari unes referències pròpies d’aquest futur. En el meu cas quan vull imaginar-me’l em venen a la ment imatges d’ Orwell (1984), de Huxley (Un món Feliç), el 2001 de Kubric, el 2016 de Blade Runner de Ridley Scott i ara, Naturalesa morta, on se’ns mostra quin serà el nostre
futur, el que ens espera segons alguns dels nostres líders, però amb l’agreujant que és un futur tan immediat que ja és present.No sé si us adoneu que totes aquestes referències (les meves) són realment tètriques, no hi ha una gota d’optimisme pel futur. En canvi, en realitat el que jo penso és que el present és indiscutiblement millor que el passat, si més no per una àmplia majoria de la població. Llavors ¿d’on ve aquest pessimisme?
Per si algú es pregunta que pretenc amb aquest escrit, ho explicito de forma immediata: oposar-me a les idees dels que exemplifiquen unes actituds determinades, uns sistemes determinats i uns models de societat que, segons ells, ens han de portar a un món millor. Oposar-me als que voldrien estendre la competència només als ingressos dels treballadors, tornant de forma pràctica a la llei de bronze dels salaris. Totes les odes dels polítics i estudiosos al sistema xinès actual han de ser desmitificades, tot i que són evidents els increments econòmics que s’han produït a la Xina, que els ha dut a que ara el Banc de la Xina (ICBC) ja és la tercera empresa mundial per capitalització, i també les Xina Mobile i PetroXina estan entre les 10 primeres. La cosa però ja no està tant clara quan parlem dels costos que està tenint aquest increment del PIB, ni quin repartiment té ni tampoc està gens clara la sostenibilitat d’aquest sistema.
Però, sense més comentaris aniré al que és pot veure en aquest film a mig camí entre el reportatge i una pel·lícula amb argument:
El fantasma del partit comunista xinès sobrevola tota la pel·lícula, sobrevola la vida de les pers
ones que han hagut de deixar les seves cases. El partit com una llosa que no és veu però que se sent, que els esclafa, que decideix sobre les seves vides i sobre la forma de viure...La seva ciutat de Fengjie ara ja submergida en bona part sota les aigües de la pressa de les Tres Gorges. Més d’un milió de persones expulsades del seu territori en recerca de noves formes de subsistència. El projecte de modernització s’ho val? Què és un milió (o dos) de persones en un país que en té més de mil milions?
Trencament de famílies, aïllament de persones que ja no saben ni comunicar-se entre ells, que gairebé no tenen res a dir-se. Amb diàlegs minimalistes que sembla els costi parlar, recordar, estimar. Els queda el record dels sentiments però ja no saben expressar-los. Quan volen parlar, criden, no dominen les seves veus. Fumen a cor que vols, això si, en un entorn de misèria en el que tots es refugien en el seu mòbil...
Sobreviuen amb el que poden i viuen en un estat de violència notable. Com a tot arreu es cobra per apallissar a qui convingui, però aquí es converteix en una professió honorable, en un sistema de vida com qualsevol altre.
L’esclavitud per motius econòmics està a l’ordre del dia. Una doble història de relacions frustrades entre home i dóna, una parella rica i una parella pobra.
El clima bromós, boirós, humit, brut; un riu que els dóna la vida però que està mort degut a la contaminació, amb unes aigües en les que difícilment hi pot haver cap tipus de vida.
Si aquest és el món del futur, que Déu ens agafi confessats...
Naturalment no tots els crítics diuen que és tracta d’una pel·lícula geni
al (jo tampoc ho dic), fins i tot més aviat acusen al seu director de voler fer una denúncia contra els mals del progrés, i d’haver fet només un documental sense trama, quedant-se en la pura estètica. Però si us interessa la Xina i els seus homes, si us interessa posar en negre sobre blanc els elogis de determinats empresaris i polítics a un sistema totalitari com és el xinès, quina característica més rellevant és que el benefici es produeix de forma fàcil en determinades empreses (cal recordar que la majoria d’empreses tenen capital estatal, total o parcialment) a costa de la misèria de milers de milions de persones, aneu a veure aquesta pel·lícula. Tindreu una clara referència per tenir la vostra pròpia opinió. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada