Política + Educació

Un binomi impossible?

Parlar d’educació té sentit en tots els temps i en totes les circumstàncies. Sempre hi ha hagut uns mestres suficientment implicats amb la missió d’impartir coneixements i educar en valors. Ara bé ¿quin paper juguen els polítics en aquesta matèria?
Deixeu-me que (per una vegada i sense que serveixi de precedent) tregui a la superfície el feixista que tots portem dintre i faci una rebentada dels polítics (desacreditar els polítics en democràcia és el primer pas cap al totalitarisme).
No hem tingut sort. La democràcia (el millor dels sistemes coneguts) ens ha portat uns líders polítics que mai han sabut apreciar el valor de l’educació. Cap dels partits en el poder ha fet el que els reclamàvem els ciutadans. La trivialització de l’educació en mans dels polítics ha arribat a límits insuportables. Només la simple enumeració de les Lleis * que regulen aquesta matèria és suficient per posar de cara a la paret a tots aquests sapastres que se’n han ocupat des de la Transició.
* Constitució Espanyola 1978; LOECE 1980; LODE 1985; LOGSE 1990; LOPEG 1995; LOCPF 2002; LOCE 2002, LOE 2006 (Només poso els acrònims perquè el nom complert podria resultar ridícul)

Però no és només la proliferació de textos legals sense solta ni volta, sinó que, a més no han sigut capaços ni de construir un text refós de totes aquestes Lleis. Aquest és el resultat aconseguit per aquests senyors que cada dia (que se’n recorden) s’asseuen al Parlament per legislar sobre els temes que ens preocupen als ciutadans i no pas per discutir si la unitat de la Pàtria està en perill o si hi ha una teoria de la conspiració.

La teoria del ventilador
A la nostra societat ens omplim la boca dient que hem perdut els valors, que hem perdut les referències i en definitiva que hem perdut l’oremus. Diem que els nostres joves són uns irresponsables, que no han incorporat la cultura de l’esforç i nosaltres, els que ara som adults o molt adults (es a dir amb un peu a l’altre barri), voldríem una política de mà dura contra aquests jovenets que ens estan tocant la pera. Ens lamentem de com ha canviat el món i com han canviat aquests joves. El que no diem és qui n’és el responsable, perquè sense anar massa lluny trobaríem pares que sempre estan rebentant l’escola, que no coneixen ni respecten el treball dels mestres (trobem autèntics cretins que verbalitzen a la radio que no són mestres perquè tenen un coeficient d’intel·ligència superior als dels mestres). M’expliquen que hi ha pares que no fan ulleres als seus fills (que les necessiten) perquè aquests no en volen portar, o que per berenar els donen potitos, o ... El passat diumenge de Rams quan passava davant de l’església del barri acabava la benedicció de les palmes, mentre els pares estaven xerrant els seus nens feien guerra amb les palmes com si fossin llances; poc desprès els mateixos pares les van deixar a les papereres com si fossin floreros. ¿Saben els nens què hi van a fer a l’església? ¿Quines referències els estem donant els que som bons, els que anem a missa? Ens estem queixant de que els nostres joves han canviat quan en realitat el que ha canviat ha estat la nostra societat. Hem canviat les referències, els valors, però ho hem fet i ho estem fent nosaltres, els adults els de la nostra generació. Deixem ja d’una vegada d’imputar culpes als joves, als que quan eren infants el hem permès el que han volgut i encara els hem rigut les gràcies. Els hem pagat els estudis i els hem donat aliment i amb això ens donem per satisfets. No hem pogut dedicar-los el nostre temps. Doncs què bé.
Diem que la societat (catalana, espanyola,...) és permissiva, trivial, no valora l’esforç,... no sé si això és cert, però el que no s’hi val passar és el mort a la societat i quedar-nos fora com si no en forméssim part. Els adults preferim inhibir-nos a afrontar el problema.
Per acabar aquest punt em queda una qüestió ¿És cert tot això? Jo penso que, a més de ser un discurs covard i miserable, a més, no és cert. La joventut d’avui no és com la dibuixem, sinó com la fem. Avui, com ahir, hi ha de tot i si m’apureu, la societat d’avui (els joves) és millor que la d’ahir.

L’oasi català
I al nostre petit país ¿Com ens va? Doncs igual que a altres llocs, però aquí som més espavilats i els nostres polítics han pres cartes en l’assumpte. Van trobar la solució: cal millorar la formació dels nostres infants i si amb cinc hores d’escola no n’hi ha prou, n’hi posarem sis (que es el que fa l’escola privada a Catalunya) o 7 o 8 o les que calgui. A més a algú li van explicar que la UE havia fet un informe -PISA-, en el que no deixaven gaire bé a l’Estat espanyol i les Comunitats Autònomes i calia corregir aquest estat de coses.
Per tirar endavant aquesta innovadora experiència (de 6 hores lectives, de la que no hi ha precedent en el món mundial) no es va tenir en compte altra cosa que igualar l’horari amb l’escola privada i de pas satisfer una demanda dels pares que no té res a veure amb l’educació: l’aparcament dels nens, que amb les jornades de treball actuals fan nosa als pares i volen endossar aquesta responsabilitat a l’escola o a qui sigui.

No és això companys, no és això...
Els mites sobre l’escola ara se centren en la llibertat d’elecció d’escola, que amaga moltes altres coses. Si la qualitat fos un tema resolt, el problema de l’elecció de l’escola per part dels pares pràcticament no existiria. No tot són diners, diuen els polítics. Però aquí s’acaben els seus arguments. Naturalment que són els diners! O es que no s’assabenten que a Espanya (i a Catalunya) es dedica a l’educació un dels pressupostos més baixos de la Unió Europea? Tindran cara dura!
I que fem a Catalunya i a la resta de l’Estat per augmentar la qualitat? La resposta és clara: invertir el menys possible. Ho fa l’actual Govern, ho va fer l’anterior i esperem que això no sigui una tònica per sempre.

El Pacte per l’educació
A l’oasi català vam trobar una solució per aquests problemes, el Pacte Nacional per l’Educació, del que ara celebrem el primer aniversari. Què és això? Doncs, dues coses: més recursos nominals i el compromís de no potinejar més el tema de l’educació, ni una idea més.
Però això va durar el que va durar. Nou Govern i nou Conseller d’educació, i ja se sap que els polítics valoren més el cotxe oficial que no pas l’amor a la Pàtria. Aquest nou Conseller va descobrir que a Olot hi havia uns nens que tenien dificultat en parlar castellà i immediatament va ampliar l’horari de llengua castellana. El fet real és que aquests nens han sigut abduïts i ara no els troben enlloc, però tant li fa ja hem tornat a potinejar l’educació.
Per si de cas aquest any es convocaran 7000 places per nous mestres i, per assegurar l’èxit de l’adjudicació, ja s’han canviat les regles de joc per adjudicar aquestes places (amb l’antic sistema no es cobririen). A més en tres anys es formaran 15000 mestres d’anglès que impartiran les classes amb aquesta llengua. ¿Sap el Conseller si amb tres anys -a estones perdudes- s’aprèn una llengua? ¿La qualitat de l’ensenyament depèn del nombre d’hores lectives o a la qualitat dels mestres? És a dir, tenim uns polítics que juguen amb l’educació, però que no saben ni els interessa què passa a les escoles. Mentre, enlloc de mestres tenim interins i llicenciats a l’escola que sense haver vist ni un borrall de pedagogia estan donant classes de primària. Segurament els polítics deuen està rient, ens hem passat de frenada!
És probable que en qualsevol àmbit de l’Administració, ser un bon gestor sigui suficient. A educació no! A educació hi ha d’anar a parar el millor de la classe. Això és molt més rellevant que el que es faci a indústria o a obres públiques, sectors que permeten la més absoluta incompetència sense que la nació naufragui, però no en educació, perquè és aquí on ens juguem el nostre futur.

(Publicat en el Butlletí de l l'Associació del Personal de "la Caixa" de juliol 2007)