Negocis en temps revoltats

El conte de les opes

Com és prou conegut tot aquest merder dels negocis a l’engròs es va encetar quan un senyor que es deia Adam Smith va posar les misèries humanes en negre sobre blanc. Segons aquest pensador l’única cosa capaç de fer moure el cul dels homes és el lucre personal, més enllà d’això només hi havia el buit, el no res. Ara però sabem que Smith es va passar de rosca, però la història no ens diu si quan va conformar aquestes idees portava un parell de copes de més (tal com li va passar a aquell xicot tant graciós que gasta poc en perruquer quan defensava la conducció alcohòlica). Però està clar que fins i tot en el món dels diners hi ha alguns principis, com l’hàbit de treball, la lleialtat dels executius a la seva pròpia empresa i altres normes de comportament que formen part d’un entorn de negocis que, en la seva absència, fa molt difícil un bon funcionament.

El sentit actual dels negocis
Seguint aquest guió sembla ser, que avui fer negocis no comprèn el produir, fabricar, crear o intermediar. No, el concepte de fer negocis avui ha canviat i el seu veritable sentit consisteix en comprar i vendre empreses. Tant se val el que valguin, tant se val el que facin, tant se val com estiguin estructurades i dirigides. L’únic que sembla atractiu per aquestes grans operacions és que desprès d’aquest fet, el mercat es converteix en un lloc on el consumidor ja no se’n podrà escapar mai més. La competència queda reduïda i els clients estan cada vegada més atrapats en un mercat que no els dóna cap altra alternativa. De pas, els executius opadors adquireixen més capacitat decisòria i potser alguna altra petita prebenda que no ve al cas.
Ara no fa massa el Washington Post explicava que als EUA quan algun empresari com l’ex-Presidenta de Hewlet Packard, Carly Fiorina llançava una opa sobre Compaq i aquesta fracassava, havia de dimitir. Però aquí ni estem als EUA ni estem en l’any 2002. Les coses deuen haver canviar bastant i més aviat sembla que aquí passa just al contrari: el promotors de les opes fracassades augmenten el seu prestigi i se’ls considera uns genis de les finances.

Això no obsta perquè esforçats executius maldin per ampliar el seu negoci, el de la seva empresa, sempre per la via de llançar alguna opa. Algunes vegades se’n surten i altres no, però això no minva la seva credibilitat ni el seu prestigi, perquè la seva estratègia és de llibre (se’n escriuen tants que segur que algun ho deu avalar).

Les empreses opades
Pel que fa a les empreses opades la cosa és encara més singular. L’executiu opat ha de defensar les seves garrofes, això és el que fem tots al llarg de la nostra vida i, per tant, no hi ha motiu per no incloure totes aquestes conductes en el llibre de vides exemplars.
El que potser ja no es tant normal és que aquests executius compareixin a les rodes de premsa amb un exemplar de la Bíblia o de la Constitució a la mà (per ells ve a ser la mateix, ja que no deuen haver llegit ni una cosa ni l’altra) i una bandera de la Pàtria a l’altra. Els que no entenem en negocis ens resulta difícil identificar el simbolisme de tot això. ¿Serà vudú? ¿Serà que el lloc guanyat amb el seu esforç, o amb el dels seus amics, cal defensar-lo amb ungles i dents?
Si avancem una mica més, veurem que el sentit d’una opa és el de disciplinar el mercat i disciplinar la direcció de l’empresa. Aquest mecanisme fa possible a qui identifica una companyia amb pobres resultats (degut sens dubte a la mala sort però també molt probablement a una mala gestió), pugui provocar un canvi en la direcció, millorant la gestió i fent que aflori aquest superior benefici que, per altra banda, s’apropiaria totalment qui presentés aquesta presa de control pirata o amigable.
Amb aquesta descripció resulta evident que els executius opats s’haurien de sentir com si els haguessin crescut unes orelles de burro. Aquest mecanisme els està dient que ells són l’eix del mal, ells són el motiu de que l’empresa doni uns resultats tant pobres. Això és el que em sembla a mi, però ben segur que dec estar equivocat, perquè cap d’aquests executius opats donen senyals d’haver captat aquest clar missatge.
D’altra banda, no ho són gens de rucs aquests executius opats. Saben com defensar-se del mercat i de la democràcia accionarial. La seva defensa passa per dues de les seves actuacions preferides: la limitació del dret de vot dels accionistes (segons quina sigui la seva participació) i, els “bons Breton” que fan que quan l’operació de compra ja està en curs es multipliqui el nombre d’accions en circulació per posar-hi pals a les rodes.
A banda de tot això no sembla pas preocupar-los gaire el que les mesures anti-opa siguin les més protestades en les assemblees generals de les seves societats.

Els tresors que amaguen les empreses
Al nostre país les empreses més opades han sigut les elèctriques ¿Què tenen aquestes empreses perquè mereixin tanta atenció? ¿Quin és el tresor ocult que canviant la direcció es pot posar al descobert? ¿Són uns carallots els seus directius?
De les moltes explicacions que ens han arribat, sembla que el principal atractiu que presenten aquestes empreses és que tenen unes tarifes protegides (o autoritzades que ve a ser el mateix). Que aquestes tarifes, aquestes empreses, aquests executius i el Govern, acostumen a anar tots en el mateix barco i que el gran negoci que s’augura està en que se’ls garanteix un domini del mercat i un domini de les tarifes i, fins i tot quan això decau perquè l’empresa ha tirat endavant alguna estratègia que els ciutadans consumidors (equivocadament o no) no accepten, arriba el papà Govern i els hi ho compensa (amb uns incomprensibles CTC i, naturalment, amb els diners dels ciutadans i no dels accionistes).

Els òrgans supervisors del mercat de valors
Per acabar-ho d’adobar, queden els organismes supervisors, el que se’n diu la CNMV. Un òrgan friki amb els seus friki-executius. Tot i que els temps en que la supervisió s’efectuava en base a les notícies publicades a la premsa han quedat enrere, i pesi als mèrits indubtables que els friki-executius dels darrers temps es poden apuntar, com posar en funcionament codis de bon govern, millorar la informació etc., la seva actuació i imatge (que s’han guanyat a pols) està a milles de distància del que fa la SEC (Securities and Exchange Commision, tampoc cap cosa de l’altre món) als EUA. Probablement el haver ocupat algun càrrec en aquest organisme hauria de ser suficient per la inhabilitació a perpetuïtat per a qualsevol altre càrrec, excepte, naturalment com a tastavins en algun restaurant de luxe, treball pel que han d’estar especialment dotats.

Conclusions provisionals
Ara que estem en una època en la que els humans sembla que ens preocupem més per la felicitat (si més no és tema de molts escriptors), vull destacar la sensació de felicitat que transpiren aquests executius opadors. Se’ls veu tant feliços, contents i riallers que fins i tot fan frases enginyoses. Sigui com sigui, haurà valgut la pena.

Acabo. Com deia al començament el meu problema és captar la veritat profunda del món dels negocis. No sé si les meves reflexions poden haver ajudat a clarificar alguna cosa, però sigui com sigui us prometo que quan trobi un d’aquests amics meus que porten el cap empastifat de gomina (per la banda de fora, per dintre no ho sé), investigaré aquesta veritat i us explicaré el que em diguin.