Les alternatives segons Javier Marías

Javier Marías és un home que va de savi, s’ho creu. La seva agressivitat es transforma en estupidesa la majoria de les vegades. No sé encara perquè el llegeixo ja que sovint em resulta repulsiu.

Aquest diumenge 13 de desembre, en la seva col·laboració en el “El País Semanal” publica un article “Casi cualquier prueba”, en el que desqualifica a tots els partits polítics que es presenten en aquestes eleccions del 20-D, potser en tot cas deixa una mica més bé a l’espanyolista sense programa Albert Rivera.

La seva “superioritat” resulta fastigosa, mediocre i en algun cas, pràcticament feixista. Vegi’s sinó quan diu, en el mateix paràgraf i barrejant els conceptes “Todas estas amenazas (la descerebrada brutalidad yihadista, la tediosa y peligrosa tontuna catalana)”. Està bé del cap aquest home? Té alguna cosa del que han de tenir els intel·lectuals (com ell s’autoqualifica) ?

I desprès continua amb expressions d’aquest estil: “Quienes pueden sustituir a este Gobierno no son muy de fiar, cierto, o resultan una incógnita. El PSOE no es seguro que haya abandonado la idiotez generalizada que lo dominó durante la época de Zapatero, y también lleva sus corrupciones a cuestas. Esa idiotez, pero agravada, la ha heredado IU (o como hoy se llame) bajo el liderazgo de Alberto Garzón; y en cuanto a Podemos, una necedad similar compite con resabios de autoritarismo temible. Los de Ciudadanos parecen algo más listos y mejor organizados, pero tan neoliberales en lo económico que podrían acabar apoyando un nuevo Gobierno del PP (deberían aclararlo, y así ganarían o perderían muchos votos). De la antigua Convergència no hablemos, convertida en ruina por sus propios jefes, y aún menos de ERC, un partido congénitamente taimado”.

Amb molt de goig intentaria fer reflexionar a Javier Marías, es pot ser de dretes però no cal ser tan pocasolta, però els poders fàctics dels mitjans ho dominen tot i protegeixen aquests energúmens. En cap cas et publiquen opinions que no vagin a favor de les seves tesis.

http://elpais.com/elpais/2015/12/08/eps/1449593915_494569.html

Rajoy, un polític sense senderi

Acabo de sentir a la radio el tall d’un míting del president Rajoy dient que a les escoles catalanes està prohibit parlar en castellà (ell diu espanyol).

El fet que Rajoy sigui un analfabet lingüístic, cultural, polític i de moltes altres coses, no l’autoritza a mentir de forma compulsiva.

És cert que està mostrant algun problema de coordinació de les seves neurones, però això no justifica que Rajoy sigui solament un imbècil, sinó que és també un malvat que escampa l’odi.

Quant de temps trigarem a treure’ns-el de sobre(naturalment com a veí, ja que com a govern del nostre Estat —República Catalana— ja no hi té res a veure.

Qui i què són Ciudadanos

Un video que ho explica:




http://www.vilaweb.cat/noticies/el-video-que-desmunta-ciutadans-supera-els-dos-milions-de-visites/

Qui ha guanyat el Gran Debat?

Tal com estava previst avui cada “opinador” —més coneguts com a politòlegs— diu una cosa diferent. El que no diuen —i em sembla impresentable— són les mentides repetides que diuen uns i altres. El que diguin barbaritats ho trobo més comprensible, tota vegada que davant la situació que tenim a Espanya, dir coses assenyades resulta prou difícil.

No em sorprèn que els opinadors facin la pilota als candidats, per si un cas, però trobo inacceptable que no destaquin alguns fets greus que es van donar en el Debat. Com es pot admetre que Rivera parli de l’educació a Catalunya amb aquest menyspreu, odi i desconeixement? Com pot ser que un concepte tan senzill com el contracte únic no l’acabi d’entendre ni ell mateix? I pel que fa a la vicepresidenta: repeteix les mateixes lletanies que Rajoy, que si han creat llocs de treball, cosa que les estadístiques neguen, que els altres candidats neguen, i que ells repeteixen una vegada i altra com si fos una veritat revelada. Què bonic que va ser quan la Soraya deia aquestes coses i Rivera feia que sí amb el cap de forma repetida; com es veu que formen part de la mateixa ideologia. ¿Com pot ser que de forma repetitiva ens expliqui que el fons de les pensions (creat amb excedents ¿de quina època senyora Soraya?) s’hagi fos i ens digui que ells ho han fet molt bé. Que ens digui que ara treuen diners del fons de pensions creat per pagar els pensionistes de Catalunya —quan Catalunya ha generat històricament excedents, excepte els darrers dos anys— i afirmi que això és la solidaritat de la resta d’espanyols. Com pot ser que afirmi que el FLA és també la solidaritat de la resta d’espanyols, quan sabem que el que paguem els catalans són diners més que suficients per atendre les nostres necessitats?

A què ve que gairebé tots els candidats i la vicepresidenta diguessin que la solució del “problema català” està en el compliment de les lleis, i algú hi afegia, i amb utilització del diàleg i la política. Qui és que no vol dialogar? Qui va ser el que va impugnar l’Estatut Català que havia aprovat el Parlament? Qui va ser el que va impugnar uns articles que després han sigut vigents, punt per punt, en altres comunitats? Qui és el que de forma constant agredeix la llengua catalana? Qui és el que cobra els impostos dels catalans i després no assumeix les responsabilitats que els toca? Qui és el que no vol parlar de la revisió del finançament?

Potser són massa perquès.

La política avui s’ha convertit en un mantra en el que es repeteixen les mateixes idees sigui o no siguin veritat, vinguin o no a tomb.

I els mitjans s’han convertit en uns servidors dels poders econòmics i que han canviat la funció d’informar per la funció de fer propaganda d’unes determinades ideologies.

El Gran Debat

Aquesta nit gaudirem del Gran Debat de dels quatre candidats a la presidència del govern espanyol (no hi són tots), en una televisió privada. Resulta curiós que aquests quatre participants elegits amb criteris de pura enquesta, no hagin tingut el valor ni la dignitat de demanar que es faci en la televisió pública. Fins i tot cadascun d’ells ha accedit a fer publicitat del grup que patrocina aquest debat com si fossin figurants del Dolce Gabbana. Comencem bé per dignificar la política, posar-la al servei dels mitjans privats en mans de reconeguts interessos, fins al punt que en bona part estan condicionant l’ascensió d’alguns líders i l’ensorrament d’uns altres.

Aquests dies el president Rajoy sembla que està molt cansat, en realitat em sembla que és una mica dropo, i no assistirà a aquest debat. Estarà descansant a costa de l’erari públic en un parc natural i farà el seguiment televisiu fumant-se un havà i bevent-se un Macallan. Hi envia la vicepresidenta del govern, que no és candidata a altra cosa que a un escó de diputada, que tot i la mala llet que mostra habitualment segurament ho farà més bé que el mateix candidat del seu partit. El Sr. Rajoy és així, no li agrada donar la cara i potser millor que no ho faci, perquè la imatge que dóna és força depriment, no en quant a votar-lo, no, sinó en que se sàpiga que un senyor d’aquesta mena ha arribat a president del govern.

De toltes maneres el que pugui dir el Sr. Rajoy no m’interessa pas gens ni mica, no perquè intrínsecament no sigui del meu interès, sinó pel fet que mai compleix el que promet i menteix o divaga tant com parla. Per tant, perquè perdre el temps escoltant-lo?

Demà (dintre unes hores), aquests mateixos mitjans que impulsen a decantar opinions en favor dels candidats més afins als seus interessos de classe, ens diran qui ha guanyat, encara que no hi estem d’acord, encara que no hagin contestat a determinades preguntes compromeses o simplement hagin mentit, però no ens diran que cap d’ells compleix els mínim de condicions que serien desitjables per aquest país que ara per ara encara es diu Espanya.

Però si algú decideix veure el debat, no ens hem de fixar en el soroll, ni en les frases buides i altisonants a que ens tenen acostumats els candidats, sinó ens hem de fixar en el contingut del què diuen, i comprovarem com són de trivials la majoria dels programes i dels candidats que es presenten a les eleccions.