Entrevista a un banquer

Hem pogut llegir en aquests darrers dies dues entrevistes a Juan Maria Nin, el que havia estat conseller-delegat de CaixaBank. Una al diari ARA (9.4.2017) i l’altra a El País (9.4.2017).

La veritat és que preferiria no haver-les llegit i encara més, no entenc perquè les han publicat. Des de la primera lletra a la darrera és una espècie d’autobombo d’aquest senyor banquer i d’un relat de coses més o menys incertes. El  motiu és degut a que publica un llibre que ell qualifica com “acadèmic” i que parla de la crisi.

Tots els ciutadans hem sofert, directa o indirectament, la incompetència —quan no una altra cosa més gruixuda— d’aquests banquers espanyols, i que ara vingui un banquer que digui: “Els ciutadans s’han convertit en consumidors, i quan tenen un problema, en consumidors imbècils”, resulta no només ofensiu, sinó indignant i apartat de la veritat. Coneixem la limitació dels éssers humans i sobretot, la dels banquers, que més d’una vegada han actuat com a autèntics malfactors. Per tant, senyor Nin, guardi’s expressions i qualificacions d’aquest estil adreçada als ciutadans perquè vostè, no està qualificat per fer-les.

Per altra banda s’ha de ser molt naïf per atribuir-se haver influït de forma definitiva en la solució del problema de la crisi per les seves brillants idees —que no diu quines són— a través de la seva assistència al club Bilderberg i d’haver assessorat a la cancellera Merkel?

Li donaria un consell: es pot fer de tot, menys el ridícul.

Per higiene mental... no ho he llegit

Fa uns dies vaig tenir la sensació d’haver perdut gairebé tota la tarda davant la televisió. M’hi havia enganxat per veure la sessió de la Comissió del Parlament amb les declaracions de dos presumptes bandarres, o millor dit, de presumptes res de res, autèntics.

Els dos homes acusats d’actes delictius es van presentar com si fossin els ofesos, amb una supèrbia que et donaven ganes de que vingués la guàrdia civil i se’ls endugués a tots dos per posar-los a la garjola, però no hi va haver sort..

L’estratègia de la seva defensa va consistit en negar l’evident. Hi va haver moments de surrealisme autèntic sobretot en el cas de l’exministre d'Interior. Aquests dos presumptes delinqüents van negar haver sentit les gravacions de les seves repugnants converses, per tenir una coartada i afirmar que no sabien del que se’ls parlava, ja que les converses eren de fa molts dies, mesos i no recordaven el seu contingut.

Algú es pot creure que et porten a una comissió d’investigació que saps que et preguntaran per les teves malifetes públiques perquè els havien enganxat amb les mans a la massa. Fernández Díaz ha tingut la santíssima barra de dir que apostava per demanar un peritatge sobre les gravacions i que si es demostrava que havia sigut ell el que havia dit el que està gravat —i no hi ha cap dubte que ha sigut ell— demanaria perdó, altrament serien els altres qui ho haurien de fer.

El que ha quedat demostrat és que el ministeri de l’interior era el ministeri de la senyoreta pepis, una casa de barrets sense mestressa.

I el més surrealista de tot ha estat que els dos presumpte delinqüents, s’han  permès fer veure que estaven emprenyats, que eren els perjudicats de tot l’enrenou. És evident que el president de la comissió no va estar a l’altura, doncs havia d’haver tallat totes aquestes manifestacions dels acusats, dels delinqüents, dient-los que estaven allí per respondre a les preguntes i res més. No per fer discursos.

Lamentable l’actuació de Ciudadanos, que va estar ela part amable dels interrogatoris, com no podia ser d’altra manera.

Les interrogacions dels comissionats del PP, lamentables. Van tenir la barra de treure bàsicament els cas del 3% i del Palau. Estaven investigant el comportament poc ètic del ex-ministre i surten amb aquestes qüestions.

Finalment, ha quedat clar el comportament poc democràtic dels comissionats, i els acusats, en el sentit de que contra l’independentisme tot s’hi val. Queda clar que en aquest país les idees es poden perseguir, i si els delinqüents no volen ni tan sols es pot saber qui va convocar la reunió, ja que cap dels dos que es van reunir van reconèixer haver pres la iniciativa.

El ministre, el soldat i les clavegueres de l'Estat

Institut d’Estudis Catalans:

Sedició: alçament contra l’autoritat establerta

De què s’acusa a Fernández Díaz i a Daniel de Alfonso? En principi d’una conxorxa per inventar proves i mentides per perjudicar els partits que no agraden al govern del PP.

I això com es pot qualificar? Doncs de moltes maneres, de joc brut, de corrupció, però també de sedició. Per què? Doncs perquè el que ha estat fent Fernández Díaz i el seu soldat o soldats, ha estat un acte de sedició. Ha volgut destruir l’estat i la democràcia i això és un delicte de lesa humanitat. La seva acció cal qualificar-la com de sedició, d'implosionar l’Estat i això és tant o més greu que el cop d’estat atribuït a Tejero, però amb actors molt més rellevants que avui encara no han donat la cara.

Els diaris i els tertulians s’entretenen de forma vergonyant parlant de les formes en la Comissió del Parlament i s’ha d’interpretar, acusant als parlamentaris intervinents d’aquestes males formes.

S’obliden tota aquesta gent que s’estava interpel·lant a dos delinqüents que han sigut atrapats pels seus propis còmplices en unes converses de confabulació per delinquir. I no només això, sinó que quan se’ls interpel·lava no tenien cap problema en declarar-se les víctimes, el que ja resulta simplement grotesc, i aprofitar per no respondre res del que se’ls preguntava. No es tracta de si les gravacions eren o no legals, es tracta que les converses delictives es van produir i que és això el que s'investiga.

I què fan les institucions de l’Estat quan això està passant? Doncs res. L’Estat no fa res. És més, algunes de les Institucions com la Fiscalia haurien de presentar la dimissió en bloc. Com és que no han intervingut d’ofici davant d’aquests delictes tan clars i tan greus? El Fiscal general hauria de dir perquè, encara que el seu nomenament i el seu sou estigui condicionat a un ministre tan vulgar i mediocre com el de justícia, hauria de tenir un acte de dignitat i plegar.