Un nou 11-M

Era l’any 2004, un atemptat horrorós i els efectes de les mentides d’Aznar i Acebes van fer la resta. Els ciutadans no van suportar les mentides d’aquests governants, més en un cas tant indignant com el atemptat que va produir gairebé 200 morts, i van decidir expulsar-los.

Ara es dóna un altre cas semblant. El ministre més ruc de tota la Transició, Fernández Díaz ha posat en funcionament un altre embolic, i Rajoy, que estava al corrent del que es coïa, hi va donar la conformitat. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas d’una llarga sèrie de actuacions d’aquest home curt de gambals.

Veient com els perillava la seva poltrona els “peperos” s’ha posat mans a l’obra —ja fa temps—, creant infàmies sobre persones que eren simplement competidors polítics.

Són miserables fins al moll de l’os. Han estat capaços de crear “casos escandalosos” per perjudicar la imatge de polítics honestos, han estat capaços de combatre amb males arts les idees polítiques, són persones malvades i incompetents que no mereixen estar ni un minut més al govern de l’estat.

Es parla de dimissions, però el que correspon és cessaments. Potser no està al codi penal, però aquests homes són delinqüents i segurament se’ls hauria de jutjar per aquests delictes.

El cas ara és públic i notori. Fernández Díaz convoca al Cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, li diu, li insinua, que investigui a uns polítics catalans perquè tenen idees polítiques diferents a les seves. El Cap de l’Oficina antifrau, no denuncia al ministre per comportament mafiós, més aviat li diu: a les seves ordres, ministre. Li dóna consells i l’ajuda a establir una estratègia per aconseguir les seves finalitats-

El “memo” (idiota, totxo, ...) del ministre no explica si ell ordena gravar les converses oficials (no privades) que tenen lloc al seu despatx. Vull creure que tot l’enrenou té aquest origen. El ministre, que ha vist moltes pelis, grava aquestes converses, i com la seva organització és la de “Pepe Gotera i Otilio”, resulta que té filtracions. El despatx més ben vigilat del país sembla que hi tingui accés qualsevol vianant que es passegi per la Rambla.

Ara, tot el PP es posa en guàrdia amb la seva estratègia més coneguda: negar el que és evident i canviar els papers, de delinqüent (que correspon al PP) a víctima.

Als EUA als anys 1970 hi va haver l’escàndol Watergate, una filtració, uns papers robats i finalment el president va haver de dimitir.

Aquí el Govern del PP vol fer veure que no passa res i esperar que amaini la tempesta. Ho aconseguiran altra vegada? Ho permetrem els ciutadans? Espero que aquesta vegada no se’n surtin.

Rivera no pactarà amb Rajoy

Rivera no pactarà amb Rajoy, però sí amb qualsevol dels seus col·laboradors que segurament deuen ser més corruptes que el mateix Rajoy.

Rivera vol pactar amb qui sigui, sempre que ell en surti beneficiat, però ha de mantenir les aparences. Sap que el seu partit probablement no traurà els mateixos resultats de les eleccions anteriors, perdrà vots i escons, no els que caldria perquè un partit surti de l’ambigüitat, de no tenir projecte més que “regenerar el país”, però que no es concreta en res.

Ara afirma que no donarà suport a Rajoy ni s’abstindrà, però en canvi diu clarament que si algú del partit de Rajoy, segurament més corrupte que Rajoy, el substitueix, llavors sí que li donaria suport, perquè el PP és l’únic partit amb qui pot compartir experiències i programes, sense que se sàpiga que vol dir això.

El seu discurs és prou interessant. Sempre em pregunto quants segons trigarà en parlar de Veneçuela o Iran. No s’adona del seu infantilisme polític?

Em sorprèn que els seus contrincants no li tirin a la cara aquesta actitud, cínica i contradictòria, però la política es veu que és així, no hi ha res a fer. El PP, el partit més corrupte de la historia, tindrà més votants que la resta, i el seu acòlit —ciutadans—, quin programa bàsicament és dir —no fer— coses sobre la corrupció i fer que els ciutadans de la seva Espanya siguin tots iguals, amb estimació a la pàtria, amb subordinació als polítics i amb donar suport a les grans empreses i a les grans fortunes. I a Catalunya, a més, han fet tot el mal que han pogut a la llengua, a les infraestructures i al finançament del Govern català. 

Un dels nostres

Un ministre dimitit per haver mentit en les explicacions sobre els seus negocis na Panamà amb companyies offshore —Sòria—, han sigut honorat pels seus companys de colla que no se’n saben avenir de per què pot estar malvist que els que han participat en les trapelleries d’aquest ministre i les del president del govern, s’hagin d’avergonyir de fer una trobada d’amics, per parlar de futbol i de pas de política, però poc, perquè quan les coses van bé millor no remenar-les.

No sé ben bé quins són els mèrits d’aquest ministre. El que em ve a la memòria és l’embolic de les tarifes elèctriques, les resolucions del cas Càstor, les seves estades en hotels sense llicència del seus amics de les Canàries i poca cosa més. Potser també que com a molt pertany al grup d’aquells fidels a Rajoy que el dia que pleguin ningú els trobarà a faltar.

Tenir amics sempre és bo, i això ho hauríem de tenir en compte. Ara, els companys de trapelleries, li estan cercant un lloc de treball, potser als EUA o ves a saber on, el que és important és que no l’abandonen, quan formes part de la colla ho tens tot solucionat.

Pressupost

(carta publicada al diari ARA el 12/6/2016)

 
No hi ha cap dubte que el pressupost és una eina indispensable per a governar. Els de la CUP ho saben i per això fan la punyeta. A mi poc m’interessen aquests de la CUP (que espero desapareguin del mapa tan prompte hi hagi noves eleccions).

El que em preocupa és que enlloc de fixar-nos amb la CUP hauríem de fixar-nos en altres partits que presumeixen de sentit d’estat, que volen solucionar els problemes dels catalans, especialment dels més humils, etc. etc.

Els de la CUP sabem com són, però i En Comú Podem, Iniciativa per Catalunya, el PSC, el PP i Ciudadanos, com els hem de qualificar? Tots aquests que esperen com les hienes que hi hagi sang, que tot se’n vagi a can pistraus, que no tenen altra cosa al cap que vots i escons i després aplicar la seva ideologia de poder prescindint dels ciutadans que pateixen les conseqüències del desgovern, es mereixen un sol vot? Quina és la seva idea de país? Tenen alguna estimació per Catalunya? Aquestes són les preguntes.