Retribucions en espècie

El Govern de l’estat ha decidit que determinades partides que formen part de la retribució també cotitzin a la seguretat social. Res a dir. Això farà que s’ingressin més diners per fer front a les pensions que ja fa una bona temporada que estan recorrent al sac de la reserva (que perquè això serveix aquesta reserva).

Els treballadors que reben un xec menjador ara hauran de cotitzar ells i les empreses que ho paguen. Està clar que no deixa de ser una retribució, així doncs un pas que sembla adequat.

Aquesta estratègia agafarà més credibilitat quan les retribucions en espècie que perceben els presidents i executius  de Telefónica, Repsol o el Santander, derivades de la utilització dels Gulfstream o dels Mercedes i Audis i xofers d’ús exclusiu d’aquests directius, repercuteixin també en el seu sou i en les cotitzacions respectives. Mentrestant els ciutadans haurem de continuar pensant que aquest Govern de l’estat només es preocupa del benestar dels poderosos i de les seves portes giratòries.

 

 

 

 

 

Per a què serveix l'Estat

Cada vegada aquesta pregunta es transforma en més angoixant i més desconcertant. En base a l’observació diària molts ciutadans ja no sabem quina és la funció que realitza l’Estat.

Els polítics malden per ocupar els llocs de poder i quan els ocupen deleguen les funcions —indelegables— a la iniciativa privada o als seus amics, que moltes vegades ve a ser el mateix.

Si un Estat és incapaç de garantir una assistència sanitària pública, una educació pública, una seguretat pública, una justícia gratuïta, eficient i independent (que no ho és), què hi fa tota aquesta costosa i ineficaç organització de l’Estat?

Per motius suposadament d’una millor eficàcia el govern pretén traspassar funcions de seguretat a empreses privades. O traspassar funcions d’assistència sanitària i d’educació a empreses privades. Si això és així, torno a preguntar, què hi fa l’Estat entremig d’aquest embolic?

L’Estat hauria de complir unes funcions bàsiques, indelegables, com són la redistribució de la riquesa i del benestar. Si l’Estat no és capaç de donar sortida a aquestes funcions que té encomanades, el que ha de fer de forma immediata és plegar. Que doni oportunitats a altres formacions que potser seran capaces de dur-les a terme.

Jo puc entendre que uns polítics, professionals de la política, si un dia arriben a ser presidents o ministres del Govern de l’Estat, quan els toca exercir les seves funcions no tinguin ni la més remota idea de com s’ha de fer. Ho puc entendre. D’on els hauria de venir aquests coneixements si no han sigut altra cosa que engranatges dels propis partits als quals pertanyen?

El que ja em sembla més gros és que tota aquesta plèiade de polítics que arramben amb els càrrecs més importants del país, no sàpiguen que una empresa privada persegueix el lucre  —molt lícit— i, per tant, si els polítics fessin mínimament bé la seva feina, un servei donat per l’Estat hauria de ser més econòmic i eficient que si ho fes una empresa privada. Si no han entès això tan simple, que pleguin.

Quin govern tenim quan els seus ministres abans de prendre qualsevol decisió han de consultar el seu director espiritual? La realitat és que no tenim Govern. Cap membre del Govern pren decisions raonables. Estan a les ordres dels poders fàctics, siguin econòmics siguin espirituals.

El dia que puguem expulsar-los del lloc que ocupen i que no es mereixen, ho celebrarem amb alegria, perquè no només són fonamentalistes i ignorants, sinó que són dolents i no tenen ni la decència de respectar als que han enfonsat en la misèria.

Esatratègies empresarials

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació; publicada el 4.1.2014)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/705913-estrategies-empresarials.html

Avui està de moda parlar d’empreneduria, com si això fos una estratègia empresarial. No hi entenc gaire en aquestes coses, però observo que en determinats establiments el tracte que donen als clients és exquisit. A títol d’exemple al meu barri hi ha un forn (Oriol Balaguer) que sempre et tracten com si fessis un dipòsit de molts milers d’euros en un banc (i només compres una baguet que costa 1,10 euros), és a dir, et tracten correctament, sense afalacs, però amablement. També a prop de casa hi ha una cadena de mercats (Mercadona) en la que els seus empleats també donen molt bon tracte als clients (o clients ocasionals).

Per altra banda empleats de grans organitzacions financeres m’expliquen que reben consignes dels seus directius (que no empresaris) en el sentit que als clients se’ls han de tractar com a l’enemic. És a dir, que si els poden enganyar millor, que es tracta de treure’ls el suc, no pas de donar-los un servei a canvi d’un preu correcte. El resultat d’aquesta estratègia, està a la vista...

Hi poden haver explicacions diverses de perquè existeixen organitzacions que tracten bé al client. Una, que els treballadors són gent molt responsable. Dos, que els treballadors són ben tractats. Tres que es tracta d’empreses que volen obtenir un benefici adequat al servei que donen. Quatre, que no han contractat executius que no saben un borrall del què és una empresa. Cinc, per què els executius no copien aquests models d’èxit?

Ciudadanos: Alberto Rivera

El líder de Ciudadanos és un home aparentment brillant: bona verborrea, control dels escenaris i poques idees però repetitives. Gairebé el mateix que els passa a PPC amb la seva líder —cadàver polític— Alícia Sánchez Camacho.

A més té èxit i cada dia “convenç” a més ciutadans que són seduïts o abduïts per la seva simplicitat argumentaria.

Ahir a 8TV es va escenificar aquesta qüestió. Alberto Rivera responia el que li semblava, tant si tenia a veure amb la pregunta com no (devia estudiar a la mateixa escola que la Sánchez Camacho). Els seus arguments no tenien fissura: la legalitat no ho permet, la Constitució no ho permet, la Constitució no es pot reformar. No ens dóna la gana.

En el programa esmentat, a més d’una primera entrevista amb Cuní, hi havia els periodistes Nadal, Rahola i Antich.  Ho van fer força bé i van voler presentar preguntes compromeses però amb respecte a totes les idees. L’excepció va ser la Rahola que està acostumada als diàlegs de cafè (és a dir, amb constants interrupcions que van fer malbé la seriositat de les preguntes).

Les respostes de Rivera no van moure’s ni un mil·límetre del guió memoritzat i repetit en totes les televisions espanyolistes a les que Rivera és aficionat: no és legal, no és permès. Catalunya no és una nació, és una autonomia. Cap Constitució reconeix el dret a l’autodeterminació. L’autodeterminació és un dret que no existeix. Res a dir sobre els drets dels ciutadans que estan per sobre de qualsevol Llei pactada. La unitat de la pàtria és indissoluble. I, com va dir la Rahola, cada vegada amb un discurs més semblant al d’altres temps en que els drets i la democràcia no existia.

Cap resposta a que si el dret a l’autodeterminació no existeix, com és que en cent anys el nombre d’estats s’ha multiplicat  per quatre. Aquests més de 75 estats nous que s’han creat en els darrers 100 anys, són il·legals segons el ponderat criteri de Rivera? Perquè diu (encara que Ciudadanos tenen un 7,5 % del vot de Catalunya), si majoritàriament els catalans volen votar per decidir el seu futur, la democràcia —de Rivera— no permet que votin. De quina democràcia parla Rivera? On collons ha estudiat la democràcia? Va estudiar dret, però va anar a classe cada dia?

Aquest matí he sentit a Catalunya Radio una entrevista a Sánchez Camacho. La mateixa cantarella. No es pot. No es vol. La legalitat està per damunt de tot. No hi ha dret a decidir. La unitat de la pàtria.

Aquesta nit passada ja em va costar dormir després de sentir a Rivera. Avui ja vaig servit havent sentit a Sánchez Camacho. Aquests líders afecten a la meva salut, no només física, sinó mental. El metge m’ha recomanat que deixi de escoltar-los, que em posi cera a les oïdes.

Rivera i Camacho tenen un ideari: anar contra Catalunya; anar contra la llengua catalana; salvar la sagrada unitat de la Pàtria espanyola i després parlar de la corrupció quin cas més rellevant és el cas Palau, encara no resolt. Però això es diu des d’un partit que està podrit per la corrupció, en el que tots els seus líders estan emmerdats per aquesta corrupció, no només els actuals sinó també els anteriors (cas de l’expresident Aznar i dels seus ministres).

La fatiga d’aquests líders és inaguantable. L’estupidesa i l’estultícia d’aquesta gent ja no s’aguanta. He decidit no llegir ni escoltar res del que faci referència a aquestes persones. Que tinguin sort, però que sàpiguen que són responsables de bona part de les desgràcies actuals d’aquest país i que la història els declararà traïdors al seu país (si és Catalunya), o quintacolumnistes (si el seu país és Espanya).

 

 

Ja tenim pregunta

Un dia de joia!

De la mateixa manera que un dia Tarradellas va dir: ja sóc aquí! Ara podem dir: hem començat la cursa i hem donat un pas de gegant.

Naturalment que hi ha qui no ho veu clar. És normal. La funcionària Rosa Díaz treu bilis per la boca, parla d’ignorància i covardia, perquè ella no ha entès la pregunta, no ha entès el procés i segueix ancorada en el passat i en una suposada democràcia lamentable. El mateix els passa a tot una sèrie de persones que com certifica l’informe PISA són producte del fracàs escolar. No tenen comprensió lectora. Haurien d’anar a repàs.

Alguns diran que la pregunta té molts més matisos. Mireu, se me’n fot. La pregunta és el producte d’un acord polític difícil que molts pensaven que no s’hi arribaria mai.

Altres es preocupen per les reaccions del president Rajoy i dels homes del seu govern, i deixen de banda que mai Rajoy ha complert cap cosa de les que ha dit i que el seu govern està format per una colla de pusil·lànimes i compulsius mentiders.

L’Estat espanyol permetrà la consulta democràtica? Sabem la poca cultura democràtica dels polítics, comunicadors i suposats líders intel·lectuals de l’altra banda de l’Ebre, i també coneixem els que estan en el nostre costat.

Ha estat el triomf de la democràcia, dels que creiem que la democràcia està per sobre d’una Constitució fruit d’uns acords de circumstàncies (o no), i que l’Estat Espanyol ho posa en la base de la seva argumentació. Una Constitució que segons aquests il·lustrats ciutadans no permet cap modificació i que tots els juristes (amb una mica de seny) diuen que, o bé es pot modificar (i el Govern ja ho han fet quan els ha convingut amb uns processos més que discutibles), o bé es pot reinterpretar.

Sigui com sigui, no cal perdre gaire temps amb aquestes disquisicions. Hem de deixar de parlar d’aquests polítics que estan enfangats amb la corrupció, amb una idea de la democràcia que fa fàstic, amb uns líders que se’ls ha parat el rellotge, molts d’ells autèntics zombis que  només surten quan hi ha carronya. Els demòcrates hem d’estar contents!

 

La indignitat del Govern del PP

Amb l’Editorial de L’home que va rescatar la dignitat, el diari Avui ret homenatge a Mandela. (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/7-editorials/699284-lhome-que-va-rescatar-la-dignitat.html?cca=1)

I això passa el mateix dia en que ens expliquen les proeses dels ministres del Govern espanyol que aconsegueixen popularitzar lleis amb el seu nom: Wert, Fernández, Montoro, Báñez, Mato, Gallardón i tota la resta, des del seu president fins a la vicepresidenta que amb la pinta de mosca morta sembla que no hi sigui quan les coses pinten bastos.

És a dir, mentre Mandela rescata la dignitat, el Govern del PP ens submergeix en la indignitat. Ja no s’amaguen de la corrupció que han implantat, ni de les trampes, ni de les mentides. No es posen vermells, tenen una caradura de ciment armat. Han manipulat els informes d’Hisenda i com excusa diuen que els comandaments eren socialistes. Es pot ser més ruc, però no més bast! No volen que els homes i dones del seu partit que han delinquit vagin a la presó i fan fer tots els papers de l’auca als òrgans judicials

Creuen aquests homes i dones que la majoria parlamentaria els dóna dret a decidir el que els passi per la barretina i cada llei que treuen, cada decisió que prenen, ens retornen als temps foscos dels franquisme, quan el ministre de l’interior deia “la calle es mia”, ens enfonsen més en la misèria, i retallen les llibertats; mentre ajuden als seus amics de les elèctriques i de les telefòniques. Estaran pensant en les portes giratòries?

La meva postura és que ja s’ho faran i que el que hem de fer els catalans és desaparèixer de la seva companyia com més aviat millor.

Així tot, desitjo que ben aviat algú els porti davant dels tribunals, no a Espanya, sinó com sempre passa amb aquesta mena de delinqüents, a l’Argentina o a La Haia.


 

Multes exemplars a la gran banca

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 4.12.2013, publicada el dia 9.12.2014)

 

La banca manipula els índex de referència i això és una estafa de milers de milions d’euros als seus clients. La Unió Europea ha multat els bancs que ha pogut enxampar (que no són tots els que han participat en l’estafa) i els titulars dels diaris parlen d’una multa exemplar.

En realitat què és el que passa? Doncs senzillament, que els bancs tindran menys beneficis i que els que pagaran les conseqüències seran els accionistes i els clients estafats, als que no es tornaran aquests diners. Els responsables, els presidents i els consells d’administració, hores d’ara se’n deuen estar rient. A ells no els costa  ni un euro, ni tampoc han d’anar a la presó, com seria el cas de qualsevol ciutadà que fes una estafa d’aquet calibre. I les entitats supervisores miren cap a un altre costat. Saben de sobra que aquests índex s’elaboren en base a declaracions fetes per uns quants bancs (els defraudadors) i que ni tan solament són reflex de les transaccions efectuades, sinó de la intenció de fer-les. Estem en el bon camí. La premsa seguirà donant rellevància a aquests presidents de bancs defraudadors i els ciutadans els haurem d’honorar com correspon.