Xenofobia sense fronteres: migracions (II)

La brutalitat, poca intel·ligència i desconeixement amb que es tracta el fenomen de les migracions —que encara està començant— és realment preocupant.

Segurament molts de nosaltres, o les nostres famílies, han estat emigrants. Uns econòmics, altres refugiats que fugien d’un regim feixista com va ser el franquista. Van sortir del seu poble, van anar a altres països on els van atendre relativament bé, en alguns casos, en altres molt bé, i en altres molt malament, però se’n van sortir.

Ara, tots fem veure que no ho recordem, i que les nostres fronteres són sagrades. Que no volem compartir res del què “és nostre” ni volem tenir el més petit sentiment de solidaritat. Que es fotin! Alguns quan es parla en aquests termes et diuen: doncs porta’ls a casa teva! Potser sí, però això solucionarà alguna cosa?

Indigents a Barcelona n’hi ha més de 1000 que cada dia dormen al carrer. Tenim un Ajuntament que es excedentari en recursos. Tenim un govern central que malbarata milers de milions, tenim partits polítics que quan estan al govern roben milers de milions. No podem ajudar a aquestes persones a sortit del forat negre on estan instal·lats i no en podran sortir mai més?

Alguns afirmen: soc racista, no hi puc fer més. Segur que no hi pots fer més? Quants amics o coneguts tens que són d’altres països? Quants amics tens que són musulmans, o jueus, o tenen la pell diferent? Segurament cap. Llavors, som racistes o simplement som ignorants, insolidaris, poc humans...

Per parlar dels immigrants cal haver-ne conegut algun, encara que només sigui un. Els coneixem els que parlem d’immigració? Sabem de què fugen? Sabem quins problemes tenen? Crec que no. Si més no parlo per mi. No conec immigrants, només en conec, i encara molt relativament, dos o tres. De la resta tot el que sé és a través de la premsa, dels mitjans, i ja sabem qui i com informen alguns mitjans. Però mai he anat a dinar amb ells, mai he anat al cine amb ells, mai he anat d’excursió amb ells.

Potser que és culpa d’ells, però no n’estic segur...

Rob Riemen en el seu llibre “Per combatre aquesta època”, cita a Tomas Mann que l’any 1947 deia que el fenomen del feixisme no desapareix amb el final de la guerra i que avui en dia el podem descriure com la politització de l’home-massa ressentit. Els demagogs fan servir el feixisme per a mantenir-se en el poder i exploten per aquest objectiu el ressentiment, assenyalen bocs expiatoris, difonen odi, amaguen un buit intel·lectual tot cridant consignes i insultant i amb el seu populisme eleven l’oportunisme a la categoria d’art. Mann va veure a Munic com un moviment feixista va poder arribar al poder, en part gràcies al domini de la mentida; les paraules son despullades del seu significat i reduïdes a consignes.

I en aquesta descripció entra tota la ultradreta espanyola (PP, C’s, VOX) i l’europea, on els mitjans de comunicació difonen pors i mentides, en un aiguabarreig difícil de destriar, on tot s’hi val, la religió, el desconeixement dels problemes de la humanitat, la manca absoluta de solidaritat i el supremacisme dels energúmens.