La teoria de l'evolució no funciona

Fa temps que Darwin va establir com una de les causes de l’evolució, la supervivència dels més forts, dels més hàbils, dels més intel·ligents.

Avui, llastimosament, podem comprovar que aquesta teoria no és certa. Si contemplem el govern d’Espanya veiem que els llocs de responsabilitat, els llocs on s’haurien de definir les estratègies per aconseguir un estat del benestar, estan ocupats per homes i dones cada vegada més dogmàtics i més ignorants.

A justícia, des d’Alberto Ruiz Gallardón, passant per Soraya Sáez de Santamaria que va ocupar el càrrec de forma eventual, i ara Rafael Català Polo, podem comprovar com es produeix una necrosi de neurones que no són reemplaçades en cap cas.

A interior, des de Jorge Fernández Díaz fins a l’actual Juan Ignacio la situació és d’enfangament de la que no hi ha manera de sortir-se’n.

I així seguiríem analitzant tots els ministeris dels que difícilment se’n salva ni un.

I si anem al president Rajoy, per més que la seva plèiade de cortesans l’alabin sense mesura (fins que arribi el dia de clavar-li el punyal per l’esquena), des del seu parlamentarisme, d’un home que o és dislèxic o que simplement li passa com al seu predecessor Aznar, que es perden en la construcció de les frases i entren en un embolic del que no se’n saben sortir decentment.

I el que és més greu, representa el partir de la corrupció sideral d’aquest país que es diu Espanya, amb un miler d’imputats o investigats, el que vol dir que les seves accions són amb molta probabilitat culpables, i que si no hi ha nombroses sentències fins al dia d’avui, és perquè tenen l’habilitat de posar pals a les rodes de la justícia.

Per acabar-ho d’adobar ¿què ens passa als espanyols que seguim votant aquests homes mediocres, corruptes i malcarats, als que els queda com a únic tresor la unitat de la pàtria —la seva—? I si anem als grans empresaris (perdó, gestors d’empreses de l’Íbex), n’hi ha algun que destaqui no per com aconsegueixen unes condicions favorables per a ells i per les seves empreses?

Com diu un personatge de Petros Màrkaris, les línies roges dels partits comunistes, són les mateixes que les de l’estat. Res no ha canviat ni, si no els parem els peus, canviarà.