He tingut un malson

Aquesta nit passada, ben segur per efectes de la calor, he tingut somnis terrorífics. Estava al Congrés, i allí hi tenia lloc un acte estrambòtic. Uns homes i dones vestits d’una espècie d’uniforme marró estaven escoltant el seu líder que els feia pujar la temperatura amb les seves paraules dislèxiques  que tots alabaven i despertaven les tèrboles emocions humanes que tots portem dintre el nostre cor.

A la palestra, al voltant del líder entusiàstic, hi havia uns homes i dones que anaven fent gestos afirmatius amb el cap. El líder era un home amb un braceig  ben particular, que despistava i distreia els seus oients. Al seu costat un nano de cabell arrissat, més aviat baixet, estava encetant un cant que estava engrescant a tots els assistents. Era el conegut “Spanien über Alles” (Espanya per damunt de tot! o el que ve a ser el mateix: Arriba España!).

El noiet petit tenia una veu una mica aflautada però en canvi afinava molt bé. Era per aquest motiu que l’havien posat al costat del líder. Els altres figurants eren un home alt com un Sant Pau que quan cantava no vocalitzava ni bé ni malament, simplement ho confonia tot. Un altre figurant era un home que recordava la imatge de Lenin transformada en l’inventor del Kentucky Fried Chicken. Un parell de noies guapes que estaven pendents de com quedarien a les fotografies, i dos o tres persones més amb cara de mala llet.

El líder estava dient: “nosaltres lluitarem perquè cap ciutadà d’aquesta gran nació que és Espanya, que és una gran nació perquè està plena d’espanyols, pugui decidir què vol fer quant a la forma de governar-se. La nostra unitat sagrada no la trencaran quatre ximplets, l’hem de decidir nosaltres i ningú podrà emprendre un camí diferent pel seu compte”. Frase a la que el noiet de veu aflautada assentia amb força i amb ganes d’afegir-hi: “ho fem per sentit d’estat”.

M’he despertat sobresaltat i entristit. No entenia quina era la democràcia que suportava aquest discurs que entusiasmava a aquells oients. No entenia com es podia negar el dret a decidir d’uns ciutadans, amb l’excusa de que ho havien de decidir uns altres. No entenia com havien obviat que tots els països independents ho han estat per una acció de força (com passa sempre en les annexions) i gairebé mai per una negociació civilitzada. No entenia com un dret de conquesta, per via d’una guerra, podia consagrar pels segles dels segles una annexió forçosa d’una nació a una altra. No entenia perquè aquells homes i dones vestien uns uniformes de color marró, i usaven uns pantalons de golf. No entenia perquè cantaven en alemany quan eren monolingües de castellà, amb una intensitat que anava pujant de to fins a fer-te mal les oïdes.

Al cap d’uns minuts he posat la ràdio i he sentit: el pacte PP i C’s, és pura pantomima. Ha sigut un divertiment per passar aquest agost avorrit.

Llavors, he respirat profundament i he tornat a veure que la humanitat té futur, que els totalitaris guanyaran batalles, però no la guerra. I he prosseguit les meves lectures d’estiu.