El dret a l'autodeterminació dels pobles

Abans d’encetar aquest tema faré una mena de confessió política-cultural. Quan vaig anar a l’escola, en la dècada dels anys 40, em van educar d’acord amb els cànons establerts pel ministre Wert. És a dir, teníem com a única llengua d’aprenentatge i de comunicació -el castellà- teníem classes de religió i de formación del espíritu nacional, la història que vam estudiar era una espècie d’història d’Espanya ben particular, que s’acabava amb el Glorioso Alzamiento Nacional, sense que ni tan sols s’expliqués res d’aquell fosc capítol. Cantàvem el cara al sol i hissàvem la bandera nacional cada matí abans d’entrar a classe. No hi havia cap més cultura que la castellana i la literatura en altres llengües no existia. A més, érem proamericans, perquè rebiem cada dia un got de llet en pols provinent dels seus excedents. Més endavant (1957) quan em vaig presentar a oposicions per treballar en una entitat financera (en aquells temps es feien oposicions) vaig haver de superar les proves establertes, entre les quals hi havia Los Principios del Movimiento. Finalment, quan em va tocar fer la mili, no vaig recórrer a influències per aconseguir una destinació que em fes més amable aquest “deure” ni tampoc vaig ser capaç de ser objector de consciència, ni vaig defugir agafar l’escopeta per estret de pit o curt de talla, com van fer alguns que s’havien lliurat de la mili i promovien la guerra a l’Iraq. Vaig fer totes les guàrdies, tota la instrucció i tot el que calia fer per ser un bon soldat. Per tant, no se’m pot assenyalar com a producte de l’adoctrinament de la nacionalista i pèrfida escola catalana. Així doncs m’he format com un bon espanyol tot i que la meva adhesió a la idea d’Espanya ja fa molt de temps que trontolla.

Dit això, passo a explicar el que he pogut entendre sobre aquest qüestionat dret a l’autodeterminació sense voler establir cap relació amb les possibles situacions polítiques existents en tot el planeta. És a dir, amb la pretensió de fer una descripció neutra.

És ara gairebé impossible descriure el que va succeir a Europa el 4 d’agost de 1914.Els dies anteriors i posteriors a la Primera Guerra Mundial es troben separats com el final d’un període i el començament d’un de nou. La Primera Guerra Mundial va fer explotar la comunitat europea de nacions, una cosa que cap altre guerra havia aconseguit fins llavors. Les guerres civils que van seguir posteriorment no només foren més sagnants i cruels que totes les que les precediren, sinó que van originar migracions que no van ser rebudes en cap lloc. Res del que s’estava fent per estúpid que fos i per molts que fossin els que ho sabien, va poder ser desfet i evitat.

Amb l’aparició de les minories en l’Europa oriental i meridional i amb els apàtrides empesos a l’Europa central i occidental es va produir un element nou de desintegració.

Les condicions del poder modern fan de la sobirania nacional una burla excepte pel que es refereix als estats gegantins.

Ni la Societat de Nacions ni els tractats de minories havien impedit que els estats recentment establerts assimilessin aquestes minories. La minoria russa o l’alemanya a Polònia no consideraven superior la cultura polonesa, ni se sentien impressionats perquè els polonesos fossin el 60% de la població i no estaven d’acord amb les mesures discriminatòries en contra seu.

Els moderns estats-nació sempre volen una homogeneïtat ètnica, amb l’esperança d’eliminar les diferenciacions naturals que provoquen odi, desconfiança i discriminació.

Aquest era el tenebrós panorama que dibuixava Hannah Arendt (Els orígens del totalitarisme) referint-se a aquells temps.

Els orígens d’aquest dret

La ONU és una bona font d’informació pel que fa a l’origen del dret a l’autodeterminació dels pobles, manifesta que és un pilar del dret internacional i que se sustenta en les declaracions i tractats subscrits per les diferents nacions. Des de 1945 quan la Carta de les Nacions Unides, més de 60 noves nacions han aparegut en el mapa en la segona meitat del SXX. Es una conquesta històrica, per més que en el document de la ONU s’insinua una coincidència que no els agrada: els interessos d’alguna de les potències internacionals (vull suposar que es refereix a Rússia) que volia acabar amb els “vedats de caça privats” dels imperis colonials.

Les fons jurídiques sobre el que se sustenta aquest dret està en la ja esmentada Carta de les Nacions Unides i el dos Pactes de Drets Humans de 1966, ambdós subscrits per Espanya. La defensa que fa d’aquest dret és inconfusible i indubtable. Ja en l’article primer d’aquest Pacte s’estableix que: Tots els pobles tenen dret a la lliure autodeterminació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

El problema ve en la pràctica amb els diferents models d’autodeterminació, en les diferents concepcions i en les seves conseqüències, i s’ha de tenir en compte que el dret a l’autodeterminació té una forta component política i aquesta component se supedita als Estats poderosos i a les institucions financeres i comercials internacionals, així com les empreses transnacionals, que moltes vegades qüestionen i manipulen el reconeixement d’aquest dret.

Cal reconèixer que la creació d’un nou Estat no sempre obeeix a criteris objectius jurídics, ja que aquest dret pot estar instrumentalitzar per alguns poders regionals o internacionals així com per interessos privats. Tot plegat obliga a tractar aquest dret amb molta precaució.

De totes maneres els exabruptes contra el dret a l’autodeterminació es cura com sempre es curen aquestes coses: llegint, i com diu l’autor de Delenda est Hispania, quan diu: que passi el que passi, s’arribi allà on s’arribi en la posta en funcionament d’aquest dret, al final del camí hem de poder continuar mirant als ulls dels nostres germans, amics, veïns i coneguts, amb independència del seu origen o convicció personal.

L’objectiu de l’autodeterminació

Malgrat que alguns polítics despistats diuen que l’autodeterminació i la independència són coses diferents, hem de reconèixer que l’objectiu de exercitar el dret a l’autodeterminació ens ha de portar a la consecució d’un estat independent.

Ara bé, també cal reconèixer que des dels poders de l’Estat sempre s’ha mantingut la idea de la indissolubilitat unitat de la nació, és i ha estat una espècie de mantra sense que mai hagi quedat clara la seva justificació. I també, el dret Internacional estableix que totes les nacions són indissolubles, tot i que la realitat històrica i la pràctica internacional s’encarreguen de demostrar que aquesta asseveració no és certa.