Una lluita inacabada
Manar és una cosa, tenir raó n’és una altra.
Confondre els dos termes és digne de cretins
Sun Tzu (Segle II aC)
La consciència és la coneixença immediata i directa que la persona té de la seva pròpia existència; una definició de diccionari. O d’una altra manera, el respecte per la facultat dels éssers humans per la recerca del sentit darrer de a vida és el que coneixem com llibertat de consciència.
Aquest darrer sentit de la vida passa moltes vegades per la religió i les religions mostren diverses cares i diversos comportaments al llarg dels temps pel que fa al respecte per aquestes llibertats.
Una de les religions més consistents és, amb tota seguretat, la religió catòlica o cristiana, per bé que als creients se’ns presenten molts dubtes sobre algunes de les seves explicacions.
Així, el fet que Crist vingués a salvar la humanitat i això tingués repercussions de forma immediata només en una part molt petita de la humanitat sembla poc comprensible per una religió i un Déu que vol salvar tots els homes. Semblaria injust que en el millor dels casos la seva acció arribés només a oïdes dels jueus i dels romans del seu temps, mentre que milions i milions de persones del món oriental i la resta del planeta quedessin sense possibilitat de salvació, essencialment per desconeixement de la bona nova, de la vertadera religió. Tampoc sembla comprensible, si més no per alguns de nosaltres, que aquest Déu es proposés salvar els homes a partir del moment de la seva vinguda a la Terra, mentre que tots els que havien viscut en temps anteriors, segurament pecant de forma ignominiosa, no se’ls donés aquesta possibilitat.
Per resoldre la qüestió de com salvar l’ànima ja el Papa Joan Pau II va aclarir (en el document d’ 1/9/1980 enviat als caps d’estat reunits en la conferència d’Hèlsinki), que no hi ha un únic camí per arribar a la salvació, sinó que aquests camins són diversos i les religions que hi porten també.
Però el principal problema no ve pas de les religions sinó més aviat dels estats que les volen implantar i dels representants religiosos que tenen fil directe amb Déu, que interpreten de forma única i exclusiva el seu missatge i volen fer oficials la seva religió i la seva creença per a tot el planeta i per a tots els seus ciutadans; o dit d’una altra manera, és l’actuació dels ministres d’aquestes religions que, per grat o per força, volen salvar els seus coetanis i amb aquesta finalitat s’hi apliquen amb l’energia i contundència que faci falta.
A Europa les horroroses guerres de religió -tan poc cristianes- van acabar amb el tractat de Westfalia (1648), donant una treva a la qüestió d’imposició de la religió. Però va ser una treva gens tranquil·litzadora degut a que proposava
cuius regio, eius regio (de qui sigui el territori serà la religió). I alguna cosa deu haver persistit d’aquesta idea fins als nostres dies quan la Constitució Europea va estar a punt d’incloure una referència al cristianisme en el que fa als orígens d’aquesta Constitució, el que mostra la propensió dels europeus a pensar en la nacionalitat com una qüestió de sang, terra i tradició religiosa.
Per tant, ja veiem que el manteniment d’aquesta voluntat de llibertat de consciència ha sigut una lluita molt dura perquè les desviacions estan sempre a la cantonada.
No sé qui devien ser els precursors d’aquesta lluita, però ja en el segle II aC, a l'Índia, l’emperador Ashoka, un convers de l’hinduisme al budisme, va posar en pràctica polítiques de tolerància i respecte a les religions diferents. Akbar, el gran emperador mogol en l’Índia del segle XVI també impulsà mesures igualitàries en pro de les religions per més que molts americans i europeus creuen que la tolerància religiosa és un valor vinculat a la il·lustració europea, cosa difícil de demostrar.
Els americans creien que la vida en comú podria ser westfaliana (repressió a la dissensió a l’interior, convivència a l’exterior), fins que en el segle XVI els Williams, els Madison i altres van veure que la llibertat de consciència era quelcom difícil de crear i encara més difícil de conservar. L’experiment d’aquests homes quant a la igualtat religiosa va ser una cosa certament novedosa, perquè durant pràcticament tota la història sempre s’ha marginat o subordinat els que tenien creences diferents.
De la mà de Martha C. Nussbaum (
Libertat de Conciencia, Tusquets, 2009) n’he fet el seguiment. Nussbaum planteja aquesta important qüestió des de l’òptica d’una persona que ha canviat de religió i que en fa un estudi de forma comparada entre els Estats Units i Europa.
Els EUA han sigut més consistents en la lluita per defensar aquestes llibertats, potser pel seu origen (tota la història del Myflower, el viatge per recuperar la llibertat i la temptació fàcil d’oblidar els orígens i establir una pròpia ortodòxia repressiva, manifestada en la superioritat de les elits estadounidenques) ha ajudat a mantenir aquesta idea de llibertat de consciència entre àmplies capes de la població.
Ens dóna el senyal el
First Amedment (
Congress shall make no law respecting an establishment of religion, or prohibiting the free exercise thereof...), o el que diu de Constitució espanyola en el seu article 14 d’una forma massa suau (...
iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión,...). Per altra banda, sense ser expert ni tenir massa coneixements sobre la qüestió si que cal reconèixer l’esforç que al respecte han fet algunes esglésies. Em refereixo en especial a la Declaració «Dignitatis humanae» del Concili Vaticà II emesa per Pau VI l’any 1965, que és un document que no es pot negligir, amb declaracions prou explícites en favor d’aquesta llibertat.
Comença amb una declaració sobre la dignitat de la persona humana i l’exigència de que els homes gaudeixin i usin els propi criteri i llibertat responsables. Continua el document amb el reconeixement del dret a la llibertat religiosa, al temps que es remarca el dret i l’obligació de l’església de difondre aquest pensament, dient:
Els homes del nostre temps es fan cada vegada més conscients de la dignitat de la persona humana, y augmenta el nombre d’aquells que exigeixen que els homes gaudeixin y usin el propi criteri i llibertat responsables, guiats per la consciència del deure i no per la coacció.
Però abans d’arribar als nostres dies i seguint amb la lluita per la defensa d’aquestes llibertats sobresurten uns homes concrets. Un d’ells -Roger Williams (1603-1683)- apòstol de la llibertat i imparcialitat religioses, se’l recorda més com a líder religiós i polític que com a pensador. Aquest home va escriure sobre la protecció de la religió enfront del poder estatal, per més que es va interessar intensament per l’ànima o la consciència individual, que volia alliberar de qualsevol persecució fos de l’estat fos d’aquells que actuen en nom de la religió. D’alguna manera significava una pau civil basada en un compromís entre persones que difereixen en els seus compromisos de consciència. Williams va implantar tots aquest principis amb un èxit notable en la colònia que va fundar a Rhode Island
Desprès i ja donant un petit salt en el temps hem de passar als pares de la Constitució Americana. En els seus prolegòmens, especialment en els 85 articles que constitueixen els
Federalist Papers, publicats en
The Independent Journal i The New York Packet entre l'octubre de 1787 i l'agost de 1788 previs a la Constitució, hi trobem l’essència d’aquesta idea.
James Madison (que més tard fou president dels EUA) va abordar el tema de la llibertat religiosa en uns termes que recordaven a Roger Williams. Es va implicar en els assumptes religiosos del seu propi estat de Virginia i, respecte al esborrany de Constitució que estava redactant l’any 1776 George Mason (delegat de Virginia en la US Constitutional Convention) on manifestava que tots els homes han de gaudir de la tolerància més completa en l’exercici de la religió, Madison va impugnar la paraula tolerància, que en aquest cas considerava mesquina, substituint-la per dret, en aquest cas un terme igualitari. La tolerància suggeria jerarquia, no admissible en aquesta manifestació.
A la tragèdia Antígona es planteja un dilema: Creont (el que manava) anuncia que no es pot enterrar el germà d’Antígona, mort en un atac a la ciutat, suposadament un traïdor; mentre que la “religió” d’Antígona li deia que havia d’enterrar-lo per no perdre l’oportunitat que els esperits de la família l’acullin. És la conseqüència de l’actuació d’un estat quan no és sensible a les necessitats religioses dels ciutadans.
Avui dia el panorama en el planeta terra és que hi ha un melting pot de religions que conviuen entre si amb molts problemes. Mentre, la incomprensió planetària augmenta, en bona part deguda a la ignorància i al fonamentalisme de no voler reconèixer que practiquen una religió perquè els ha vingut en l’herència i no pas per haver-hi arribat en un procés de reflexió. Així molts occidentals (la majoria cristians i fins i tot alguns dels meus amics que pixen aigua beneïda) pensen que els islàmics són àrabs, sense donar-se per assabentats que els més grans països islàmics són Indonèsia, Pakistan i l’Índia. Tampoc saben que moltes religions no tenen un Ser Suprem, com és el cas del budisme, el confucianisme, el taoisme i altres. Es a dir, cal ser molt prudents en parlar de religions.
Una darrera consideració. Quan tractem qüestions de principis, de valors, d’ànimes, no s’hi val fer paral·lelismes materials. Per tant, el que alguns ciutadans posen damunt la taula en parlar d’aquestes qüestions, com és el dret a un tracte recíproc entre països, entre religions, entre creences, entenc que és un camí erroni. Independentment del que facin altres homes, els que creiem amb al llibertat de consciència hem d’actuar de forma diferent a com ho fan aquells que no hi creuen.
arribarà el Govern espanyol, doncs es tracta només d’un problema de liquiditat, es a dir, el mateix problema que ha fet que tanquessin centenars d’empreses degut a que els bancs els han negat aquesta liquiditat, però els bancs tenen barra lliure i les empreses no.
deria d’aquests banquers passa de mida!
